Diana Damrau, l’ofici de cantar

La soprano Diana Damrau va tancar el cicle de concerts i recitals del Gran Teatre del Liceu davant d’un públic entregat a la seva exhibició vocal. Va actuar acompanyada pel baix-baríton Nicolas Testé i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Francesco Ivan Ciampa.

Quan la seva figura vestida d’un vermell viu va entrar a l’escenari del teatre va ser com si una gota de sang incendiés (disculpeu-me l’expressió) el teatre i les oïdes d’uns feligresos de la lírica que havíem complert amb la cita obligada, delerosos de lliurar-nos a la contemplació d’una de les ministres que més han demostrat conèixer en les darreres dècades els misteris i revelacions d’aquesta religió estètica i panartística que és el cant operístic.

Aclareixo que no he començat apel·lant a aquesta imatge per cap mena de consideració sexista, sinó per transmetre amb claredat sensible la idea del concert: Diana Damrau era l’epicentre lluminós de la gran i austera caixa de fusta pensada pels formats de concert del Liceu, el vèrtex de les mirades d’un auditori ple a vessar postrat als seus peus; en definitiva, la gran protagonista de la nit, del recital muntat a la seva mida, amb un repertori de lluïment i tot plegat en virtut d’un prestigi que quasi li donava la partida guanyada d’antuvi (i és que no vaig poder lliurar-me de la sensació que el públic li hauria aplaudit qualsevol cosa, per desastrosa que fos; afortunadament no va ser el cas).

En cap cas ho dic com una queixa: va ser un concert pel record, Damrau va estar a l’altura de les expectatives i ens va enlluernar amb una autèntica lliçó del que significa cantar, i que és una tant sàvia com justa mixtura de tècnica, emoció, intel·ligència i interpretació. De fet jo aniria més enllà, he parlat de lliçó amb tot el pes de la paraula; Damrau va ensenyar-nos moltes coses, algunes subtils, coses que no hauríem d’oblidar, coses que tot aficionat al cant ha de saber. Va ser més que un recital, va ser un dia important.

Tal va ser l’impacte que em causà, que de seguida vaig disculpar un fet més que evident: aquesta reverència i protagonisme en “la nit de la Diva” era més simbòlic que real, encara que fins i tot ho pretengués barroerament un programa de mà digne d’un catàleg de moda– aprofito aquí per dir que, algun dia, haurem d’obrir d’una vegada el meló de l’espinós debat sobre la tirania de certs valors estètics, també, al món de l’òpera: més enllà dels lògics i comprensibles condicionants associats al component teatral i dramàtic d’aquest gènere, poden triomfar als primers escenaris mundials, avui en dia, les sopranos joves que no semblin models?

En tot cas, com deia, no se’ns escapà que el seu company Nicolas Testé i l’OBC en les seves intervencions en solitari, més que un suport necessari per al descans de la soprano en el trànsit per un llarg recital de dues hores de música, van acaparar, al capdavall, més de la meitat del concert. Sigui com sigui, les intervencions de Damrau van ser tant reeixides que no ens hauríem penedit d’anar-hi, encara que només hagués cantat una ària.

Cal dir, però, que l’inici del concert va ser completament una altra història i em féu presagiar el pitjor. L’OBC, jugant fora de casa en virtut del conveni d’intercanvi d’actuacions entre les dues institucions, va arrencar amb una obertura d’Il barbiere di Siviglia rossinià plana i anodina, xopa de l’únic fantasma de l’òpera que hi havia aquella nit i que sempre l’acompanya: el d’una orquestra capaç d’enlluernar (una mica més en potencial que en fets, també s’ha de dir), com amb els darrers Xostakóvitx i Bernstein, com també mostrar-nos aquesta altra cara que tant ens dol, la dels professionals “de bolo” sense cap implicació emocional amb el que fan: entremig de molts músics entregats a la peça i tirant del carro, hi havia intèrprets que haurien d’adonar-se que és impossible que la seva desinflada i menfotista actitud corporal i escènica no es tradueixi en un fraseig deficient. Poca cosa hi podien fer els moviments convulsos de Francesci Ivan Ciampa, en el seu debut al Liceu, que, ja parlant del concert en la seva totalitat, va complir en el seu paper.

Val a dir que la primera intervenció de Damrau, “Una voce poco fa” de la mateixa òpera, no em va treure, ni molt menys, de l’esglai inicial, sent segons el meu criteri la peça on estigué menys encertada. Una teatralitat desaforada i brusca (moment de bailaora inclòs) que perseguia la complicitat amb el públic i situar-nos en un ambient desenfadat i proper (propi d’un concert de “grans èxits” alliberat dels condicionants d’una òpera representada) també es traduïa en una interpretació lliure de la partitura; aquell abordatge musical i escènic deliberadament personal i heterodox em feren pensar que Damrau caminava sobre el fil de la navalla en un terreny molt perillós, podent caure en qualsevol moment tant en una jovial i necessària transgressió com en l’histrionisme i el mal gust.

Vocalment, les sensacions tampoc eren bones: un registre agut pobre i d’un envelliment impossible de dissimular, uns greus fets a cops i sense delicadesa com qui intenta projectar una nota fora de la seva tessitura… La màgia d’aquest concert va ser, però, no tant corregir aquests errors (que en gran mesura ho féu) sinó assimilar-ne gran part en el material per a l’esmentada autèntica lliçó de cant que venia.

És evident que la cantant alemanya, que supera la quarantena, ja no és la soprano que enlluernava amb les agilitats de la Reina de la Nit, i darrerament ha virat la seva carrera cap a rols més lírics. Tanmateix, i com reconeix públicament, ha intentat no abordar directament només obres dramàtiques per tal de mantenir el màxim de temps possible allò que l’ha fet gran: una extraordinària capacitat per les coloratures en el seu registre més alt. Al Liceu va demostrar que aquesta facilitat la manté a la perfecció, i això és gràcies a la planificació; en aquest concepte trobem la lliçó de la vetllada: intel·ligència.

És aquesta intel·ligència la que la converteix en una fora de sèrie. El seu recital va ser un compendi d’ofici, de coneixement profund del cant, a tots els nivells, també escènicament. Interactuant directament amb el públic, a la seva segona intervenció amb el “Je veux vivre” del Roméo et Juliette de Gounod jo ja no pensava en histrionismes i sortides de to, estava massa extasiat, embadalit davant la capacitat hipnòtica d’una mestra de l’empatia que va posar-se el públic a la butxaca al primer minut i ja no ens va deixar anar fins al final.

El que m’impressionava és com la soprano demostrava que tenir ofici no és fer quelcom bé quan tot va de cara. Ofici és saber què cal fer en cada moment. I Damrau ho sap! Una dona molt conscient de la seva situació, d’on és i cap a on va, de què pot fer i què no, de com posposar al màxim l’inexorable declivi que espera a tots els cantants, però també de com treure petroli i explotar al màxim el que encara pot fer. Sense forçar les coses.

Amb seny i sentit les limitacions són mínimes: qui troba a faltar uns fortes ensordidors o uns sobreaguts constants? Potser algú li criticaria que va cantar a mitja veu tota l’estona, però Damrau va fer de tot! No només vam escoltar òpera italiana i francesa molt diferent, també va fer el que va voler amb la seva veu, passant per tots els registres sense els canvis bruscos de la primera ària, i trobant, a mesura que avançava el recital, uns aguts apianats absolutament deliciosos on la cura suplia, i superava, el que l’incipient foscor de la veu podria haver entelat. I tot això, cantant amb gust, amb coneixement del repertori. Això és ser magistral. Cantar fort, cridar o directament bramar ja ho fan uns altres (que, segur, no tindran una carrera tan llarga com la que tindrà Damrau).

La cantant va jugar amb la veu i el públic amb una hiperteatral encarnació de la Manon de Massenet amb “Suis-je gentille ainsì… Je marche sur tous les chemins”, que culmina amb la cèlebre “Profitons bien de la jeunesse” i, ja a la segona part, el que va ser segons el meu parer el moment més increïble de la vetllada. Damrau va trencar el previsible guió d’àries “top 10” típica d’aquests repertoris per, després de passar per “Mercè dilette amiche” de I vespri siciliani, regalar-nos un moment inexplicable amb “Venerabile, o padre, è il tuo sembiante… Lo sguardo avea degli angeli” de I masnadieri, també de Verdi. La soprano trencava l’ambient festiu i el seu paper d’huracà humà per obrir-nos la porta a un instant de recolliment, tendre i delicat, amb una ària que conté llargues melodies completament a cappella a través de les quals el seu fil de veu va mantenir el Liceu sense alè. Aquesta contenció es mantingué fins el final amb “Ah, non creda mirarti… ah non giunge!” de La sonnambula de Bellini.

El seu marit, Nicolas Testé va complir en el seu paper, tant com a Basilio a “La calunnia”, com a Mephisto a “Le veau d’or”, com a Ferrando amb “Di due figli vivea padre beato” o com a Daland en l’única incursió wagneriana de la nit (“Mögst du, mein Kind”, de Der fliegende Holländer), però empal·lidí en comparació amb Damrau, mostrant-se equilibradament contingut i més auster en gestualitat, però sense gaire capacitat de matisos i el timó bastant fixe en una dinàmica constant. L’OBC va tenir a la segona part una oportunitat per redimir-se en un deliciós “Intermezzo” de Cavalleria rusticana on les cordes van tocar compactes i amb expressivitat.

Al final, evidentment, el públic dempeus, bany d’efecte i gratitud per la lliçó apresa. Un “O mio babbino caro”, que no podia faltar, i cap a casa, a pensar que, malgrat tot, de tant en tant encara pots admirar algú que en sap sense decebre’t.