Diàlegs (im)possibles

La pianista catalana Maria Canyigueral va oferir el proppassat 27 d’agost al Palau de la Música un recital molt atractiu, amb un programa inusual que va incloure una combinació entrellaçada de preludis i fugues de Bach i Xostakóvitx, i que va culminar amb Chopin, Gubaidulina i Montsalvatge. Una gran varietat de registres, en definitiva, dels quals Canyigueral va sortir més que airosa.

Fer dialogar Bach i Xostakóvitx sembla a priori una dissonància, però el compositor rus precisament va prendre els preludis i fugues d’El clave ben temperat com a model per escriure els seus propis Preludis i fugues, op. 87. Canyigueral ens en va oferir un tastet amb un gust exquisit i una sensibilitat musical molt notable. Va alternar els dos compositors amb naturalitat, sense estridències, fins al punt d’homogeneïtzar fins a cert punt els dos estils, tan allunyats entre si. El seu Bach va ser sobri i cristal·lí, sense tocs expressius de romanticisme, i si bé els preludis van sonar un xic discrets, les fugues van resultar diàfanes i d’una gran brillantor. El Xostakóvitx de Canyigueral va ser lleuger i alhora profundament introspectiu, com una meditació. Va ser especialment remarcable el Preludi i fuga núm. 7 en la major, amb una forta càrrega pictòrica colorista, que va esdevenir un quadre musical impressionista.

El Xostakóvitx de Canyigueral va ser lleuger i alhora profundament introspectiu, com una meditació

Acabat aquest primer bloc van arribar tres obres colossals de grans dimensions: la Balada núm. 4 op. 52 de Chopin, la Xacona, de Sofia Gubaidulina, i la Sonatine pour Yvette, de Xavier Montsalvatge. Amb una seguretat admirable, Canyigueral va tornar a seure al teclat per oferir-nos una versió tècnicament impecable de la Balada de Chopin. Sense errar ni una nota, la pianista va transmetre amb gran precisió tot el marasme emocional que la peça descriu, però la mesura i la contenció van resultar un xic excessius, i en els passatges més lírics va faltar un punt de profunditat de so. Cal dir, però, que l’execució va fluir en una narrativa discursiva que es va enfilar fins a un final apoteòsic.

La Xacona de Gubaidulina, composta el 1962, beu tant de Bach com de Xostakóvitx, i pica l’ullet a tots dos. És una obra de gran dificultat que requereix una execució molt precisa, com la que va oferir-nos Maria Canyigueral, amb la qual va fer sortir tota la rauxa, sense constrenyiments. Va ser una Xacona dramàtica i salvatge, com un quadre expressionista.

La Xacona de Gubaidulina és una obra de gran dificultat que requereix una execució molt precisa, com la que va oferir-nos Maria Canyigueral, amb la qual va fer sortir tota la rauxa, sense constrenyiments

Curiosament, 1962 és també l’any de composició de la Sonatine pour Yvette, que Montsalvatge va escriure emmirallant-se clarament en la música impressionista francesa, sobretot Ravel. És una obra plena d’humor i de picardia, que Canyigueral va anar desgranant amb una gran precisió i senzillesa, amb una atenció molt especial a cada detall, a cada picada d’ullet a les melodies populars.

Un programa d’aquesta envergadura només està a l’altura d’un pianista de primera divisió amb anys de trajectòria a l’esquena. Maria Canyigueral va fer una demostració de talent, musicalitat i una sensibilitat que ens va deixar corpresos i gairebé sense alè.