Diàlegs de Tirant e Carmesina

Dimarts es va presentar al Foyer del Gran Teatre del Liceu un tast de l'òpera Diàlegs de Tirant e Carmesina,

Òscar Rocabert

Òscar Rocabert

Foto Mònica Mimó

Dimarts es va presentar al Foyer del Gran Teatre del Liceu un tast de l’òpera Diàlegs de Tirant e Carmesina, composta i dirigida per Joan Magrané, compositor i director amb llibret de Marc Rosich i escenografia de Jaume Plensa. Òscar Rocabert hi va assistir i en fa crònica a Núvol.

És de molt bon rebre, amb agraïment i entusiasme, l’aposta que la directora artística sortint del Liceu, Christina Scheppelmann, ha fet aquests darrers anys per l’òpera contemporània, escrita per compositors vius, alguns ja en plena maduresa, alguns en plena etapa de formació. Atesa la tradicional visió burgesa i conservadora que sempre s’havia atribuït al públic del Liceu, l’aventura d’immersió en la música actual que Scheppelmann ha dut a terme és, de fet, inèdita i encomiable. Així doncs, moltes gràcies.

Les xarxes i el haters ja es van abonar prou a atacar l’òpera Quartett, de Luca Francesconi, i hom podia llegir, d’ací d’allà, comentaris del tipus: «No m’estranya que la gent no ompli el Liceu si es dediquen a programar aquestes obres que no van enlloc. Doneu-nos Mozart, doneu-nos Verdi! (Si pot ser, no ens doneu gaire Wagner.) Doneu-nos Puccini!». Tanmateix, la directora artística sortint ha tingut la valentia de continuar en la línia de programar autors difícils, cosa que fa anys que fan, sense por, al Teatro Real de Madrid, i que els va prou bé.

El dia 2 de juliol es convidava a tothom que volgués a assistir a una primera representació, fragmentària, de l’òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina, amb música de la gran promesa de la composició catalana, Joan Magrané, i amb llibret del jove adaptador d’obres clàssiques per a teatre, Marc Rosich. Després d’uns parlaments protocolaris de la directora artística del Liceu i d’Oriol Aguilà, director del Festival de Peralada, encarregat de l’estrena absoluta de l’òpera completa, el 18 de juliol, als jardins del castell, hom va poder xalar amb el devessall de paraules entusiàstiques de l’escriptor Rosich, amb les mesurades i engimàtiques puntualitzacions sobre la música del compositor Magrané, i amb aquesta manera tan amable i pròxima al zen amb què Jaume Plensa produeix els seus discursos públics.

Plensa s’ha encarregat de l’espai escènic de la producció de Peralada, no present en aquest tast del 2 de juliol. L’artista de la serenitat, feliçment internacional per a la bona projecció de l’art català, va informar els assistents que no s’havia plantejat l’escenografia com a decorat o com a conjunt d’objectes que es trobessin entre els cantants, sinó com a temps, com a partició temporal entre els moments que trobem a l’òpera. De manera ben enginyosa, va donar una mena de primícia: la llum, a l’escena, canvia cada 4’33 minuts, partició que, a més de suggerir-nos una mena de ritme vital, indepenedent de la pulsació de la vida quotidiana, ens porta a la divertida peça per a diverses instrumentacions de John Cage, que de fet se’ns presenta com una estratègia d’alliberament de la partitura, del temps, de la vida entesa com a producció incessant i insana. L’artista Plensa va deixar anar, com qui no vol la cosa, que la seva escenografia volia mirar de donar un missatge d’esperança en uns temps convulsos i estranys. Si aneu a Peralada, que avui inaugura el festival, ho podreu veure.

Joan Magrané ha instrumentat aquesta divertida òpera amb un quintet de corda amb arpa ―s’ha anunciat una flauta per a més endavant― que acompanya els tres cantants: un baríton per a Tirant, una soprano per a Carmesina, i una mezzosoprano per a un doble paper en què la cantant haurà de ser també bona actriu: Plaerdemavida i la Viuda Reposada alhora, com una mena de Jekyll y Hyde medieval. Al mateix temps, Marc Rosich s’ha centrat en els episodis amorosos de la novel·la, tot destacant-ne els que mostrin la intensa tensió sexual que amara els diàlegs entre el cavaller i la princesa. Si calia mostrar ―o insinuar― aquesta lluita de sexes plena d’agonia i patiment, en Joan Magrané ha aconseguit portar la partitura cap a aquest terreny, ben certament. Mentre els cantants es desenvolupen en agradables i ben enllaçades melodies, plenes de frases enginyoses que fan justícia al text de Joanot Martorell, la música que els acompanya es presenta com una mena de trava, com un obstacle que impedeix d’arribar al públic a una plenitud d’escoltura, a una clímax que grans compositors d’òpera com Wagner i Berg  sabien com preparar mitjançant un plantejament llarg i, fins i tot, dolorós, i que Magrané ens ha volgut escatimar en aquest tast de la seva obra. Aquest escamoteig de plenitud és una constant en l’obra de Magrané, i encara no arribem a capir si aquest capteniment envers el públic es deu a una molt ben pensada estratègia de reeducació del respectable cap a una actitud de víctima que escolta el seu botxí, o simplement a un estat de formació encara, d’un moment en què la seva obra, potser, encara està un pèl verda. Potser apreciaríem aquesta música més vivencialment, com ara se sol dir, si no se’ns presentés tant com un producte de l’erudició, si no fos tan descaradament acadèmica.

Al mateix temps, i tot salvant aquesta obra, la partitura reservada als cantants és d’una vitalitat, d’una picardia i d’una dolenteria envejables. El gran encert de fer parlar els personatges en valencià del segle XV fa que l’acció ens porti directament als espais mentals de Martorell, a aquella feliç i devergonyida valencianitat que tant van reivindicar Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ovidi Montllor, Joan Monleon i, encara avui dia, el novel·lista i pintor Manuel Baixauli. Aquesta aposta pel valencià medieval permet als cantants de trobar el punt just d’atreviment i vergonya que defineix aquests capítols del Tirant, i és una elecció ben encertada. Josep-Ramon Olivé, baríton magnífic, representa amb molta traça la faceta d’amant dubitatiu, ple de desig i covard al mateix temps, que sempre trobem quan llegim la novel·la. Isabella Gaudí, soprano correcta, tot i que fa un esforç per acostar-se a l’orgullosa candidesa de la princesa Carmesina, no acaba de comunicar tot el que pot donar el personatge, potser, en part, per una mena de dicció que no deixa entendre el text com caldria. Tot al contrari, la plena potència de veu i la seductora presència en escena de la mezzosoprano Anna Alàs Jové fan que els seus dos personatges es converteixin gairebé en el fil conductor de l’òpera, com una mena de baula que ha d’acabar unint els joves Tirant i Carmesina, i que ens fan recordar la raó per què Cervantes no va voler cremar el Tirant lo Blanc a la seva novel·la immortal.

Cal fomentar la música catalana actual. Cal encarregar obres a compositors vius, com més sovint millor. Cal fer d’aquest país un referent en la música contemporània europea. Si continuen promovent produccions de l’estil de L’enigma di Lea i de Diàlegs de Tirant e Carmesina, estem segurs que el Liceu i el Festival de Peralada faran un gran servei a aquest projecte cultural anomenat Catalunya.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació