Damrau i Deutsch, entre primaveres i tardors

Diana Damrau i Helmut Deutsch van tancar dimarts 11 d'agost la programació lírica del Festival de Peralada amb un recital a l'església del Carme; el programa estava format per Lieder de Schubert i Liszt en la primera part i Strauss en la segona.

Diana Damrau i Helmut Deutsch van tancar dimarts 11 d’agost la programació lírica del Festival de Peralada amb un recital a l’església del Carme. El programa estava format per Lieder de Schubert i Liszt en la primera part i Strauss en la segona. Un bon recital (tot i que no rodó) per part de Damrau; fantàstic per part de Deutsch.

Diana Damrau - Foto: Eric Richmond

El grup de set Lieder de Schubert amb què es va obrir el recital incloïa algunes cançons cèlebres i d’altres menys conegudes i girava al voltant de la primavera, per una banda, i els amors secrets, de l’altra, per acabar unint tots dos temes en l’última peça. Una selecció molt acurada que va perdre part de l’efecte en no comptar els assistents amb els textos i les traduccions al programa de mà. En ocasions s’argumenta un pressupost modest per justificar l’absència dels poemes en els programes d’un recital però costa de creure que aquest sigui el motiu en el cas del Festival de Peralada. És cert que a la pàgina web estaven disponibles els textos en la llengua original però em pregunto si l’organització no va confiar massa en el do de llengües del públic o en la intel·ligibilitat d’una soprano. En qualsevol cas, va ser una pena no poder seguir els textos de les cançons.

Tornant a la música, Damrau va anar de menys a més en els Lieder de Schubert, tancant el bloc amb tres estupendes interpretacions: a “Geheimes”, molt expressiva en la irrefrenable alegria del secret; a “Rastlose Liebe”, amb la impaciència a flor de pell. A “Ganymed” va dibuixar perfectament el lliurament del jove en la segona part, a partir d’un sorprès i anhelant Ich komme, ich komme! I què dir de Helmut Deutsch, el pianista que acompanyava, en el millor dels sentits, Damrau? És un luxe comptar en un recital amb músics d’aquesta categoria. Per esmentar només un moment d’aquests Lieder de Schubert, destacaria el preludi de l’encantadora “Heimliches Lieben”.

Ja amb aquest primer bloc de cançons, Diana Damrau va mostrar per una banda la seva entrega i per una altra que estava en plena forma, impressions confirmades en les cançons que van venir a continuació, els Tres sonets de Petrarca de Liszt, una gran obra que presentava un interès addicional en estar interpretat per una veu femenina, cosa poc habitual. Damrau va aprofitar les característiques d’aquests hiperbòlics Lieder per apropar-los al terreny operístic i poc es pot objectar des del punt de vista del cant; les va cantar amb facilitat, seguretat i autoritat. Però la complexitat d’aquestes cançons, tant per la veu com pel piano, no hauria de fer oblidar que no són ni molt menys un pur vehicle de lluïment i que tan important és cantar-les bé com explicar-les bé, i això és el que li va faltar a Damrau (no pas a Deutsch): l’expressió de la passió i la urgència, el foc que traspuen els versos de Petrarca.

Arribats a la segona part era temps per a Strauss. El primer grup de cançons presentava dues escenes de seducció i dos cançons maternals hàbilment unides per una cançó de bressol (l’única?) que fa referència a la necessària (almenys en el segle XIX) intervenció masculina en la concepció de la criatura. La interpretació de Damrau va començar de la millor manera possible amb “Ständchen”, exultant, i va seguir igual amb “Das Rosenband; no va estar al mateix nivell, però, “Wiegenlied”, que va confirmar el que havíem tingut ocasió d’observar fins llavors: la comunicació era sensiblement millor a les interpretacions més extravertides i “Wiegenlied” és una cançó que difícilment admet aquesta aproximació. L’excepció a això va ser una tendra versió de “Meinem Kinde”.

Aquesta sensació es va confirmar amb els Vier letzte Lieder, en els quals fins a cert punt es va repetir el que havia passat amb Liszt: hi havia mancat alguna cosa. Dic fins a cert punt perquè aquestes cançons van estar més matisades, especialment “September”, però aquesta cosa que s’havia trobat a faltar era tan essencial com l’atmosfera crepuscular, el comiat; difícilment pot fer-se una versió rodona sense transmetre aquesta malenconia i aquesta serenitat. Pel que fa a Helmut Deutsch, va acabar tan bé com havia començat; gràcies a ell no vam trobar massa a faltar l’orquestra d’Strauss.

Després d’acabar el programa oficial era el moment de les propines. Tot un món, aquest tercer temps dels concerts, especialment en aquest cas perquè… què es pot cantar després de la frase final “Ist dies etwa der Tod?”? Una possible opció: no res, per a disgust de molts. Una altra opció: continuar amb el mateix compositor i la mateixa atmosfera. I encara una altra, l’adoptada pels artistes ahir, enginyosa i simpàtica, especialment quan es presenta amb la gràcia de Damrau i es compta amb el somriure còmplice de Deutsch: efectivament, cantar no res, és a dir, “Nichts”. Un cop trencat el glaç, va seguir la propina per excel·lència de Strauss, “Zueignung”; totes dues van ser el millor de la vetllada, casualment després que Damrau es tragués del davant el faristol amb les partitures que havia estat consultant durant tot el recital. I després d’haver interpretat un programa tan ben estructurat i haver resolt tan bé la continuació després d'”Im Abendrot”, sorprenentment les dues últimes propines van ser “O mio babbino caro” i “Notre petite table”. Per què?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació