Casals. Mite i realitat

La Diada Pau Casals tenia un component emotiu especial, i és que enguany es commemora el centenari de la tornada de Pau Casals de Nova York a la Ciutat Comtal.

La Fundació Pau Casals ha celebrat, un any més i des de 2015, la Diada Pau Casals a Barcelona. Però en aquesta ocasió la celebració tenia un component emotiu especial, i és que enguany es commemora el centenari de la tornada de Pau Casals de Nova York a la Ciutat Comtal. Una tornada transcendental per l’activitat musical barcelonina, ja que un any més tard va crear l’orquestra que portaria el seu nom i que va significar un revulsiu importantíssim en la vida concertística de la ciutat.

Quartet Casals

Per commemorar aquesta efemèride ningú millor que el Quartet Casals. Si el violoncel·lista del Vendrell és un símbol de la música catalana per motius tant musicals com extramusicals, el conjunt que formen, des de fa vint anys, Vera Martínez-Mehner, Abel Tomàs, Jonathan Brown i Arnau Tomàs, ha esdevingut, sense cap mena de dubtes, la formació instrumental més important de Catalunya i la que ha aconseguit un major i més unànime reconeixement internacional, només comparable al de les formacions creades per Jordi Savall.

La trajectòria dels Casals és una veritable lliçó de rigor, compromís i talent que el fan digne de portar el nom d’un dels músics més importants del nostre país. Ells, i només ells, poden exhibir aquest nom amb orgull i total mereixement. I ho van tornar a demostrar amb un concert senzillament extraordinari que va omplir la Sala Gran del Palau de la Música Catalana. Una capacitat de convocatòria poc habitual per una formació de cambra que fa palès el nivell de reconeixement i admiració, absolutament merescut, que han assolit.

Dues obres integraven el programa: el Quartet núm. 17 en Si bemoll Major K458, conegut també com La caccia, que Mozart va dedicar a Haydn i el Quintet en Do Major de Franz Schubert. Dues obres mestres en les quals el Quartet Casals va demostrar per què és una de les millors formacions de cambra de l’actualitat.

La interpretació de l’obra de Mozart va ser absolutament extraordinària. Amb un Abel Tomàs inspiradíssim com a primer violí, frasejant amb delit i amb un so límpid, es va encetar un primer moviment que va provocar els aplaudiments (cal dir que, tot i que potser inapropiats, absolutament merescuts) d’un públic que, per altra banda, es va mostrar silenciós, receptiu i entregat durant tot el concert. Amb el juganer violoncel d’Arnau Tomàs marcant el contrapunt i el sòlid acompanyament del segon violí i la viola, l’Abel Tomàs va poder expressar-se amb gran llibertat, sense perdre mai la solidesa del discurs. L’engranatge de la formació és tan perfecte que permet una fantasia i una riquesa expressiva simplement brillants. El joc de dinàmiques, d’una subtilesa i precisió absolutes, amb uns pianíssims cristal·lins i perfectament graduats, va ser d’autèntica orfebreria.

Si l’Allegro vivace inicial va ser per emmarcar, l’Adagio del tercer moviment va assolir quotes d’emoció poc freqüents. Aquell lirisme característic dels millors moments de la ploma mozartiana, aparentment simples però capaços de dur-te a les llàgrimes. En definitiva, una interpretació veritablement memorable que va culminar amb un Allegretto final dinàmic, perfectament articulat. Autèntica joie de vivre.

Malgrat els paral·lelismes i les connexions entre Mozart i Schubert, el Quintet en Do per a dos violoncels és tota una altra cosa, amb moments de gran lirisme però, també, amb la profunda càrrega dramàtica de les grans creacions schubertianes. Per aquesta aventura els Casals van comptar amb la col·laboració del prestigiós violoncel·lista Alban Gerhardt i, en aquest cas, amb Vera Martínez Mehner com a primer violí. A diferència d’altres versions en què l’Allegro ma non troppo inicial es planteja amb un major abandonament, el conjunt va optar per un tractament rítmic rigorós, sense concessions. Una opció que, si bé li treu cert lirisme, provoca un major i efectiu contrast amb el segon moviment, pedra angular de l’obra i una de les més inspirades i intenses creacions de Franz Schubert. Aquí, el color més fosc del violí de Martínez-Mehner es va mostrar ideal per insuflar un intens dramatisme, sostingut per un entramat sonor flexible, per moments transparent i per moments d’una contundència i densitat gairebé simfònica, gràcies a les textures creades pels dos violoncels i la viola, que es va mantenir en l’Scherzo posterior. El final, amb el darrer moviment de caràcter hongarès, però amb clares influències del Quintet en Do de Mozart, va tancar el cercle i el programa de manera coherent i brillant. Una interpretació veritablement colpidora i un concert pel record que va acabar amb una única propina: el famós Minuetto de Boccherini.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació