Carles Magraner: “Molta gent veu la música medieval en blanc i negre”

La Capella de Ministrers actua aquests dies al festival FeMAP, aquest dijous 14 de juliol a l’Espai Cultural la Lira de Tremp (20h) i divendres 15 a l’església de Sant Esteve de Bagà (21h). Carles Magraner i el seu grup presenten un itinerari musical per la Mediterrània medieval de la mà dels viatges de Ramon Llull. Recuperem l’entrevista que els va fer Xavier Alern quan van actuar a Barcelona.

La Capella de Ministrers i el cor Musica Reservata de Barcelona, tots dos dirigits per Carles Magraner, van fer un molt bon concert al Saló del Tinell de Barcelona. El programa, titulat “Ramon Llull, l’últim pelegrinatge”, és un dels esdeveniments commemoratius de l’Any Llull a la capital catalana. El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha acollit el concert i ha inaugurat una exposició a la capella de Santa Àgata dedicada a l’escriptor mallorquí. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar Carles Magraner, Jordi Abelló, Albert Riera, Tomàs Maxé i Antonio Trigueros, de Musica Reservata de Barcelona (MRB). L’entrevista ha generat un interessant intercanvi d’idees.

Xavier Alern: Com es planteja la confecció d’un programa musical temàtic com el de Ramon Llull? Quines són les etapes que van de la idea original al dia de l’estrena?

Carles Magraner: Hi ha una qüestió històrica que és el fet del concert. Quan nosaltres plantegem un concert avui dia, ho fem en un format que el públic accepta. Un format que potser es crea a principis del romanticisme amb els primers concerts oferts com a tal. Llavors ix l’estructura de tensions i distensions de la qual hi ha molts autors que ens parlen, com el concepte d’obra d’art total de Richard Wagner.

En relació amb els criteris historicistes en la interpretació, quina trobeu que ha de ser la imbricació entre musicologia i interpretació? On acaba l’una i comença l’altra?

C. M.: Això ja ho discutien en el passat, si el musicòleg ha de ser intèrpret o l’intèrpret ha de ser musicòleg. Sobre això, Guido d’Arezzo ja hi donava voltes. Però, en relació amb la primera pregunta, el músic ha de ser molt coneixedor del que està fent perquè, si volem transmetre un espectacle al públic que escolta, hem de convertir-lo, com jo dic moltes vegades, quasi en una “simfonia medieval” construïda amb tensions i distensions, amb moments extrovertits i amb moments introvertits. Jo crec que allí entra la tasca de l’intèrpret, no solament d’interpretar una obra des del punt de vista tècnic o històric, sinó també des de l’”espectacular”. En el concert em dic “he de fer una successió d’obres que no estan pensades per tocar-se seguides”, pensant en el públic que viu en companyia nostra avui dia, en un model d’espectacle que el públic entén, que és –moltes vegades també ho dic– un model cinematogràfic. Un concert dura el que dura una pel·lícula. Pot acabar morint l’intèrpret o pot acabar casant-se i tenint fills. Això, és l’intèrpret qui en certa manera ha de fer-ho. Et parle fins i tot del Barroc, on el compositor s’encarrega de generar unes tensions internes en les obres que duren tot un concert sencer. Mentre no arriba això, el músic ha de tenir un gran coneixement, i si no que pregunte, que per això hi ha savis [al·ludint a la catedràtica de música antiga de la UAB, Maricarmen Gómez Muntané, present a l’entrevista].

Què creieu que aporta la música a les grans celebracions culturals? No creieu que la vinculació continuada amb efemèrides d’aquesta mena (Cervantes, Llull, Granados, El Bosco, etc.) podria coaccionar la llibertat de l’intèrpret a l’hora de concebre les seves propostes? O al contrari, n’és una font d’inspiració? Els concerts temàtics són una moda?

C. M.: Hi ha un fet evident i és de quins recursos disposes quan fas un programa d’estos. Per desgràcia, als mecenes d’avui dia els interessen estes celebracions i hi ha recursos quan hi ha celebracions. Això és un fet evident i d’això no en podem fugir. Però sempre és positiu. Qualsevol fet que permeta presentar la música des d’una perspectiva que no siga la purament musical és bo. El perill és perdre’s en eixe món; és dir que això és el “so original”, quan això del “so original” moltes vegades no es pot defendre. Hi ha dos o tres pilars: la tècnica, el coneixement… Les eines amb què treballes per a mi són fonamentals: els instruments, les partitures…, però necessàriament un músic ha de saber això? Jo treballo amb molts músics que no saben què és la notació, però per a això ja hi sóc jo: per a explicar-los o per a donar-los una transcripció que ells puguen entendre. Però el resultat és un resultat del segle XXI, un resultat de comunicació. De vegades quan faig un concert pregunto: “Com veuen vostès esta música? La veuen en blanc i negre o la veuen en color?”. I molta gent la música medieval la veu en blanc i negre. Que curiós. Perquè la seua referència, el seu imaginari els porta a les pel·lícules d’Errol Flynn. Estes pel·lícules que eren en blanc i negre. Tot això és bonic. És bonic per a apropar la gent a la història.

Enguany celebreu el vostre 25è aniversari amb la realització de molts concerts arreu de Catalunya i Espanya. Esteu treballant (o heu treballat) algun programa musical que considereu com a “commemoratiu” de la vostra efemèride?

Jordi Abelló: Vam proposar un programa de Victoria al Ministeri de Cultura i van incorporar-lo dins el Ciclo Series 20/21, on calia introduir música contemporània. Ells ens van proposar l’estrena d’una obra nova i ens van dir que portéssim un altre compositor per a una altra estrena. Així vam incorporar un parell de peces contemporànies i vam muntar-ho de manera que tot el que no era contemporani era de Victoria. A més, vam demanar als compositors que componguessin sobre els mateixos textos que Victoria, de manera que hi hagués un lligam. Això ho hem fet un parell de cops o tres i ho tornarem a fer ara a l’octubre. Podria dir-se que és el programa del 25è aniversari.

Tomàs Maxé: Vam recuperar també una peça que vam fer al 10è aniversari, també contemporània.

Darrerament heu presentat programes musicals prou diferents, anant des de la vostra especialitat, la polifonia religiosa del segle XVI, fins a la música contemporània i, com és el cas d’avui, la música dels segles XIII-XIV. Per què exploreu repertoris tan variats? MRB cerca una major versatilitat? És una qüestió d’evolució de la vostra formació?

J. A.: No podem dir que sigui evolució. És una qüestió circumstancial.

Antonio Trigueros: Feliç coincidència, per això.

J. A.: En Magraner ens ho va demanar, ens va dir “mira, tenim aquest programa” i hem treballat un repertori que no havíem treballat mai, tant a nivell de grup com a nivell solista. Ens ha anat molt bé fer un curs amb ell, vam fer la gravació en quatre dies allà, tenim programats diversos concerts i ens ha anat molt bé a tots. El de contemporani va ser purament perquè el Ministeri ens ho va demanar.

T. M.: Tampoc ens és aliè. Individualment treballem sobre més antic que no pas el Renaixement, però ens és molt pràctic.

Carles Magraner: Jo vaig a programadors i me diuen "si no me portes alguna cosa del Barroc no m’interessa". Estan donant el que a la gent li agrada, sense permetre sis-cents anys més d’història de la música, de les músiques més meravelloses.

Fa uns anys que es perceben certs canvis de tendència interpretativa en l’anomenada música antiga. Cap on creieu que viatja aquest estil? Penseu que hi ha pressió del públic o dels programadors per què es produeixin canvis? Vénen dels intèrprets mateixos?

C. M.: A mi m’ha agradat que [la música antiga] haja deixat de ser una moda, però em preocupa que, per exemple, el Barroc seguisca tenint una presència grandíssima. Jo vaig a programadors i me diuen “si no me portes alguna cosa del Barroc no m’interessa”. Estan donant el que a la gent li agrada, sense permetre sis-cents anys més d’història de la música, de les músiques més meravelloses. Jo crec que en este sentit el que faria falta és deixar de sotmetre la música antiga al mercat, perquè fa molt de mal. Hauríem de poder presentar el que creguem que és i que això vaja evolucionant. Harnoncourt deia que la gent volia tocar Bach com el tocava Harnoncourt. Jo he sentit el meu mestre tocar Bach com Harnoncourt. I Harnoncourt deia “no, boteu-me a mi, perquè jo m’he preocupat per tocar Bach”. Ara la gent copia. Volen tocar la viola da gamba, se compren tres discos, van al mestre i toquen igual. L’intèrpret ha de fer l’esforç d’arriscar-se, d’anar més enllà. L’altre dia li deia a la Maricarmen [Gómez]: “vaig tocar una viola sense ànima, amb cordes de budell i el meu sofriment va ser extrem”, però hi ha una gratificació quant a sonoritat, que aquí és on evolucionem. Hem de tirar endavant en eixes coses, però si tens l’exigència del mercat això és molt difícil. De tota manera, alguns intèrprets s’ho poden permetre ja i no morir en l’intent. Jo demanaria que els espais acadèmics fossin espais d’experimentació. La música antiga, per a evolucionar, necessita experimentar. La universitat això no ho té ara, però hi hauria d’haver laboratoris de música antiga, on poguéssem interpretar la música del quattrocento sense por a què pensarà el públic. No seria fascinant? L’altre dia vaig fer un concert de Lucrècia Borja i la gent em va dir “és que esta música és molt elevada”. Potser l’espai i l’entorn no eren els adequats per fer aquest repertori. S’hauria d’experimentar això d’altres maneres.

Carles Magraner: Jo demanaria que els espais acadèmics fossin espais d’experimentació. La música antiga, per a evolucionar, necessita experimentar [...] hi hauria d’haver laboratoris de música antiga on poguéssem interpretar la música del quattrocento sense por a què pensarà el públic"

J. A.: Jo sí que penso que els programadors són ara més específics a l’hora de demanar repertoris. Abans se’ns deia “escolta, vull un concert vostre”, tu proposaves un repertori i ells et deien “ah, molt bé”. Ara no. Ara el programador et dir “l’any vinent programaré sobre les misses de difunts” i tu t’hi has d’adaptar. Però en qüestions interpretatives… cada intèrpret és un món, i cada grup és un món. Aquí en Carles s’ha trobat una acústica diferent de la que vam tenir a València i està fent coses diferents. Tu notes un canvi de tendència en la interpretació?

Albert Riera: Sí, jo crec que en la música barroca és on més es nota. Es va cap al comercial, cap a l’efectisme del pop. En Renaixement encara es manté un cert equilibri.

A. T.: Mira la Christina Pluhar, que fa una mena de popero… Jo crec que hi ha grups de música antiga que el que els agradaria cantar és ABBA. Hi ha una peça de Purcell que l’acaben cantant fent un obstinat sobre El manisero, una cançó cubana. Dius “ah, es divertido”, en un moment donat fa gràcia, però quan ja es passa, a mi personalment no m’interessa. Aquesta evolució cap a la comercialitat a mi no m’interessa gaire, m’avorreix.

T. M.: També passa que les sales de concerts no s’omplen.

J. A.: Els programadors estan interessants en omplir les sales.

Albert Riera: Sí, jo crec que en la música barroca és on més es nota [un canvi en la intepretació]. Es va cap al comercial, cap a l’efectisme del pop. En Renaixement encara es manté un cert equilibri.

Per això us preguntava si es notava una certa pressió del públic.

T. M.: Més aviat dels programadors.

J. A.: Avui el públic es menjarà una hora i mitja de música medieval!

A. T.: De criteri, no n’hi ha gaire. El públic és una mena de pangea on “todo cabe”. Com no sigui una cosa molt específica per a gent a qui agrada una cosa molt concreta, com ara la Missa de Machaut…També hi ha una cosa: anem tombant cap a les “músicas del mundo”, és a dir, barrejar la multiculturalitat irònicament des de l’etnocentrisme europeu. S’ha abandonat una mica la idea d’Europa, però això ho fa també la caixa.

A. R.: Però són contrapesos, potser hem passat d’una predominància europea, d’una música “sesuda” i purista, a l’altra banda del pèndol. En certa mesura és bo que s’experimenti i després el temps dirà si les coses han d’anar així.

T. M.: Ens hem centrat en el Barroc, però també es fa una pel·lícula i es posa la banda sonora en directe. Això també és espectacle. I tendim al fet que la música de l’edat mitjana i el Renaixement també segueixi aquesta idea, sortint d’aquest estatisme per buscar una cosa diferent.

J. A.: La qüestió és: posar un organista al Palau de la Música a tocar obres del romanticisme francès del XIX omplirà la sala del Palau? Però la motivació que tenen els altres de barrejar diversos estils interpretatius en un de sol no és sempre comercial. També és de gust.

A. T.: Hi ha públics per a tot. També hi ha una cosa: la música antiga com a tal neix a les universitats, en ambients més cerebrals, en llocs molt tancats, i després s’expandeix, passa als conservatoris, es converteix més en una cosa d’ús i és normal que passi això, que s’experimenti.

A. R.: També és veritat que quan hi ha més experimentació és quan apareixen les rereguardes, aquells que són més puristes que el Papa, que estan “en contra de”, de manera que avui dia la música antiga és el reducte de molts fanàtics que s’agafen a una certa veritat.

Antonio Trigueros: ...anem tombant cap a les "músicas del mundo", és a dir, barrejar la multiculturalitat irònicament des de l’etnocentrisme europeu. S’ha abandonat una mica la idea d’Europa, però això ho fa també la caixa.

Ramon Llull va ser un gran viatger per a qui la conversió d’infidels fou un dels principals objectius. Com creieu que es pot llegir avui dia el caràcter de l’escriptor mallorquí?

C. M.: És molt complex. Jo m’he pillat justament treballant Ramon Llull i Santa Teresa de Jesús. De Santa Teresa, vaig fer un “ideari” de la seua personalitat. La meua ment arribava a veure a una persona en un moment determinat, un paisatge. A Ramon Llull encara no el tinc en la meua ment. Em resulta molt difícil accedir al seu pensament perquè, és clar, és tant… L’Església encara no l’ha fet sant perquè encara no han pogut llegir tot el que va escriure, que són dos-cents cinquanta llibres. Quan s’ho llegisquen tot potser el faran sant algun dia. Però sí que hi ha alguns punts que denoten que hauria de ser una persona que hauríem de tenir tots més present. Jo crec que si avui dia podem parlar de Ramon Llull és per això, en portar el món de les Croades i de la guerra al món de la paraula. Sobretot des de la raó. Ell argumenta que buscar aquesta pau universal ve des que des del raonament es volia convèncer l’altre. Això és fascinant. També el concepte del viatge és fascinant. El viatge sempre ens agrada, el d’Ítaca, el de Tirant, el de Ramon Llull… Els viatges sempre han estat presents i això atrapa molt el públic d’avui perquè, en la tensió que hi ha en el món que visquem entre l’Islam i Occident, Ramon Llull té una presència que mereix una aproximació des de l’aspecte musical. Va viure tants anys que te trobes allà tanta música que val la pena.

J. A.: Està clar que no ho veiem com la motivació original de Ramon Llull, que era l’evangelització i el proselitisme. Però pots interpretar-ho com una manera d’integrar diverses cultures, allò que ell deia de la “pau al món”, mitjançant el catolicisme portar Crist arreu de manera que tothom tingués el mateix criteri, que estigués en el mateix pla espiritual.

Quina creieu que hauria de ser l’aportació de la música dins el context actual? Programes com “L’últim pelegrinatge” poden acostar les diferents ribes de la Mediterrània? Això no s’està donant, de fet, de manera unilateral? Hi ha algú a l’altra banda del pont que es vol bastir?

C. M.: Jo crec que sí, perquè treballo amb músics grecs, musulmans… Estic treballant amb músics que estan en ple Ramadà! I te n’adones, que les converses sempre són iguals. La música, a més de tot el que pugui tenir d’història i de patrimoni, té un component d’interrelació social i humana que és molt important. A mi em sembla que és tan important que cal sacrificar moltes coses per arribar a este component, que és el que la fa gran. És el component de la comunicació, de crear alguna cosa sense religió, sense races, sense sexe… I és evident que Ramon Llull ho pot generar. En alguns entorns pot ser que siga difícil, però sí que proposem que estes músiques se puguin treballar amb músics de diverses nacions. Jo he treballat amb músics marroquins, i dins de la peculiaritat de cadascú arribes a fer música, i acabes generant alguna cosa que val la pena. Sents aquesta gent tocar i al final t’adones que estem molt més propers del que ens creiem.