Cabaret a l’Auditori

La sala Tete Montoliu de l’Auditori es va convertir en un cabaret, amb obres de Poulenc, Britten, Schönberg, Bolcom, Hahn, Weill, Holländer i Satie. Elena Copons, Francisco Poyato, Alba Valldaura i Susana Borderia van ser els protagonistes de la nit.

La sala Tete Montoliu de l’Auditori es va convertir en un cabaret, amb obres de Poulenc, Britten, Schönberg, Bolcom, Hahn, Weill, Holländer i Satie. Elena Copons, Francisco Poyato, Alba Valldaura i Susana Borderia van ser els protagonistes de la nit.

Elena Copons

La temporada passada vam poder veure a l’Auditori un espectacle dedicat a la figura de Pauline Viardot que unia la interpretació de cançons (seves i de membres del seu cercle) amb la lectura dramatitzada d’una carta que ens presentava alguns aspectes de la vida d’aquesta compositora, amb una posada en escena senzilla però efectiva. Si recordo ara aquell concert és perquè el de dijous passat a la mateixa sala tornava a aquest format, no sé si podríem dir-ne “recital dramatitzat de cançó”. El recital portava el nom de “Cabaret” i els seus protagonistes eren la soprano Elena Copons, el pianista Francisco Poyato i les actrius Alba Valldaura i Susana Borderia.

Quan el públic arribava a la sala Tete Montoliu podia triar entre seure a la grada o en una de les tauletes rodones situades al davant, fent una copa i un mos. Aquestes taules i el públic que les ocupava formaven en certa manera part de l’espectacle, si més no com a figurants. En arribar també trobaves les actrius, la cantant i el pianista (que per un cop no lluïen els habituals vestit de nit i vestit fosc) a la barra del bar. A la dreta del piano hi havia un teatret de titelles que es va anar convertint gràcies a les actrius en un tocador, una cambra, l’escenari d’un suggerit streptease, d’ombres xineses… Tot plegat, juntament amb una il·luminació acurada, ens va transportar a l’espectacle de varietats que eren el cabaret o el cafè concert.

Les cançons triades es corresponien a tres èpoces diferents: el tombant del segle XX, amb cançons de Satie, Hahn i Schönberg; als anys 30 és a dir, l’època d’esplendor del cabaret, amb cançons de Weill, Höllander, Britten i Poulenc; i els anys 80, amb una selecció de les Cabaret Songs de Bolcom. El conjunt de cançons era atractiu i incloïa peces conegudes per l’aficionat, com L’heure exquise, cançons conegudes per pràcticament tothom, com Ich bin von Kopf bis Fuss auf Liebe eingestellt, popularitzada per Marlene Dietrich a la pel·lícula L’àngel blau, o cançons poc habituals com la divertida Der genügsame Liebhaber.

Elena Copons és una cantant molt adequada per aquest repertori per la seva veu flexible i de timbre carnós, per la seva expressivitat i pels seus dots d’actriu, que la van portar a implicar-se molt i bé en les actuacions de les seves companyes. Va cantar amb desimboltura i intenció les cançons més lleugeres, com Tell me te truth about love de Britten i amb sentiment les punyents cançons de Weill, Nannas Lied i Je ne t’aime pas. El nivell va ser homogeni, tot va estar ben interpretat però aquestes dues cançons van ser, des del punt de vista musical, el millor de la vetllada. Les actuacions teatrals o, millor dit, la seva interacció amb les musicals, van ser irregulars; quan van funcionar millor va ser quan van ser capaces de transmetre el que deia la cançó perquè, un cop més, ens n’havien furtat els textos. Així, el millor número, en conjunt, va ser un dels Brettl Lieder de Schönberg, Der genügsame Liebhaber. En aquesta cançó un home, calb, parla del gat de la seva amant; a la noia li agrada tant d’acaronar el suau pèl del gat que per tal que ella li faci cas l’home deixa que el gat es cargoli a la seva closca. Com us podeu imaginar, un gat encantador, un enginyós titella fet amb un boà, es va passejar amorosament per tantes calbes com va trobar, inclosa la del pianista. Que Francisco Poyato és molt bon pianista ho sabíem, que comunica molt bé amb el públic, també; que toqués tranquil·lament el piano amb un gat amaganyant-lo i cantés de tant en tant ho vam descobrir l’altra dia a la Sala Tete Montoliu.

La repetició d’aquesta cançó de Schönberg i de Je te veux, de Satie, convertida en una mena de ball de rams amb el públic van tancar aquest recital diferent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació