Barroc internacional a Torroella de Montgrí

Una vegada més, el festival de Torroella no va decebre el públic. Diumenge passat, el reconegut conjunt txec Musica Florea (dirigit per Marek Štryncl des del violoncel), especialitzat en el camp de la interpretació històrica, i la mezzosoprano Anna Alàs, van oferir un programa barroc amb obres de Telemann (1681-1767), Vivaldi (1678-1741), Zelenka (1679-1745) i Händel (1685-1759).

Cal fer esment de la bona tria del programa, que posava clarament de relleu la internacionalització del darrer barroc, en ple s. XVIII: un Telemann afrancesat, un Händel italianitzant o un Zelenka —compositor bohemi, és a dir txec, encara massa desconegut i absolutament genial— treballant en un context germànic.

A l’obertura —és a dir, una suite de danses: un gènere fancès— en Re Major de Telemann, l’orquestra va poder exhibir una energia i una brillantor sonora accentuada per les trompetes i les timbales, que hi tenien un paper molt rellevant. Amb temes pomposos i una secció fugada executada amb precisió i força, s’hi va manifestar, una vegada més, la genialitat no sempre prou reconeguda de Telemann (per què no es programa més Telemann a les sales de concerts, tenint com tenim tanta i tan bona música seva?).

La interpretació de les cantates —construïdes amb l’alternança de recitatius i àries da capo a la manera napolitana, sobre textos pràcticament intercanviables— de Vivaldi Cessate, omai cessate i Händel Un’ alma innamorata va demostrar el virtuosisme que aquestes obres requereixen per part de la cantant i dels músics. Anna Alàs, correcta, amb una veu bonica i agradable, va afrontar el paper amb dignitat però potser sense tot l’ardor italià que reclamen aquestes obres, mentre la corda feia una demostració del domini de l’arc i el pizzicato.

En el doble concert de Vivaldi en Fa Major per a violí, violoncel (val a dir que aquests van ser doblats per traversos i oboès), corda i baix continu, el conjunt va demostrar una tècnica acurada, un virtuosisme impecable (però mai banal) i una comunicació excel·lent entre els intèrprets del conjunt, en la qual va destacar la conversa dialogant entre la primera i la segona orquestra.

I finalment una obra de Jan Dismas Zelenka de títol quilomètric: l’oratori sobre Sant Venceslau Sub olea pacis et palma virtutis conspicua orbi regia Bohemiae Corona,una mostramés de l’evidència que el compositor bohemi instal·lat a Dresden està a l’alçada dels grans noms de l’època. Admirat justament per J. S. Bach, Zelenka és un músic molt imaginatiu i interessant, autord’una música atractiva, personal i apassionada, avançada al seu temps (sovint recorda més els fills grans de Bach que Johann Sebastian mateix, el seu contemporani).

D’aquest extens oratori en van triar la simfonia inicial (només orquestral, és clar) i una ària viva i brillant que va tancar el concert amb focs artificials.

Es va notar que els intèrprets txecs coneixien bé la música del seu compatriota, que han enregistrat en més d’una ocasió. Els somriures de satisfacció dels músics es van encomanar al públic, que va sortir de l’església de Sant Genís amb una satisfacció equivalent.