Ambició

A l’OSV li agraden els reptes. I, a més, es troba en un moment dolç que li permet encarar-los amb solvència. Aquest seria un bon resum del concert que l’orquestra vallesana va proposar diumenge 22 de setembre al Palau de la Música sota la batuta experta de Xavier Puig, durant el qual es van presentar obres de Garreta, Rakhmàninov i Mussorgski. Aquesta primera jornada del cicle “Simfònics al Palau” de la temporada va esdevenir una celebració i un desplegament de mitjans on, a més, vam gaudir de la saviesa d’Albert Guinovart al piano solista.

La vetllada, de regust eminentment rus, va començar amb un acte de justícia i reparació, l’exhumació de Mediterrani, de Juli Garreta, que precisament es va estrenar el 1918 al Palau de la Música i no s’havia interpretat més. El mestre va parlar d’“acte necessari”, i certament aquesta peça d’intensitat creixent, textura tersa i ric cromatisme mereix entrar en el repertori, i no només de les orquestres catalanes. La direcció curosa de Puig va accentuar el poder descriptiu d’una partitura que comença plàcida però esdevé exultant, com si el poder del mar se li encomanés. Garreta sap traslladar la llum mediterrània al paper pautat i l’OSV va saber convertir la reivindicació del patrimoni en un crit de victòria. Un cop més, si us plau, traiem Garreta de la categoria de “compositor català” i normalitzem la seva presència a les programacions regulars.

A la segona peça de la tarda,l’emblemàtic Concert per a piano núm. 2, en Do menor, op. 18 (Rakhmàninov), Albert Guinovart i Xavier Puig van demostrar que l’agilitat no té per què ser sinònim de quelcom frenètic ni un fi en si mateixa. La tremenda dificultat tècnica de l’obra sovint es pren com a excusa per al lluïment personal del solista i, en aquest sentit, hem d’agrair a l’esplèndida maduresa de Guinovart i a l’habilitat del director una lectura matisada, punyent i que avança inexorable cap a la culminació sense que els cops d’efecte distreguin del to greu i implacable. La intensitat continguda només es va veure amenaçada durant el primer moviment, quan un excés de volum va malmetre momentàniament l’equilibri entre el pianista i l’orquestra, i en el tercer, amb una excessiva presència de la percussió. Per la resta, la interpretació de Guinovart va estar carregada de solemnitat i pathos, i el públic es va mostrar entusiasmat.

Durant la segona part del programa, l’OSV va comptar amb la col·laboració de l’artista Borja González per recrear l’esperit original dels Quadres d’una exposició, amb què Mussorgski va voler descriure l’experiència de visitar l’exposició pòstuma en honor a Víktor Hartmann. Així, mentre l’orquestra imprimia un ritme viu i energètic a l’orquestració de Ravel de la peça original per a piano, González revivia els quadres amb el seu mitjà d’expressió, la sorra, i la seva efímera obra es projectava sobre l’escenari del Palau. Va resultar un element de distracció o un complement enginyós? El debat sobre els formats on conflueixen diverses formes d’expressió artística són inesgotables, i les opinions personals són justament això. Per la seva banda, la direcció de Puig va ser sumptuosa i va permetre percebre les diferents textures sonores amb claredat. Vam gaudir, per exemple, de l’aplom dels violoncels, la dolçor del vent fusta o la volatilitat de les flautes amb un bon equilibri. L’OSV no es va cohibir davant la grandiloqüència dels passatges més extravertits i va oferir grandesa, un so fresc i empastat en la major part de l’obra i ambició. Com a la primera part, però, hi va haver foc i passió però no descontrol, cosa molt d’agrair.

El públic va celebrar l’exuberància i la contundència del so de l’OSV, així com la seva capacitat d’encarar obres de gran volada. L’alegria, la llum, la força i l’optimisme que va transmetre va resultar un plus més que benvingut.