Alexei Volodin, el pianista total

Fedosseiev va saber traduir molt millor l’esperit de Xostakóvitx que no pas el de Txaikovski.

El pianista rus Alexei Volodin, acompanyat de l’Orquestra Simfònica Txaikovski, va ser el protagonista indiscutible del darrer concert de la temporada Ibercàmera a L’Auditori. Sota la direcció de Vladimir Fedosseiev, van interpretar el Concert núm. 1 de Txaikovski i la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx. És a dir, intèrprets russos per a música russa. Alexei Volodin, ostensiblement més prim que la darrera vegada que el vam veure a Barcelona, va arrasar desprenent una passió i una energia que l’orquestra no va poder correspondre.

Alexei Volodin

El famós concert de Txaikovski va començar amb les trompes a una velocitat feixuga, que Volodin va corregir tan bon punt va arrencar la part solista. Com si volgués fer gala del seu nou cos atlètic, el pianista rus va tocar carregat de foc i de passió, sempre a unes velocitats ràpides, que acceleraven l’orquestra. Fedosseiev semblava que maldés per alentir-la, i el concert va fer la impressió que era un estira-i-arronsa entre director i pianista per imposar cadascun el seu ritme a l’obra. La joventut i la vitalitat de Volodin versus la vellesa i l’estatisme de Fedosseiev.

La lectura de Volodin del concert de Txaikovski és més fidel i acurada que la de Fedosseiev. Es tracta d’una obra arravatada, d’un romanticisme feréstec i descontrolat. Alexei Volodin era exactament això. Fins i tot els seus moviments apressats ho deixaven entreveure quan es notava encarcarat dins l’americana que duia —i que no li havíem vist mai. Però Volodin és un artista marcat per la delicadesa, i ni en els passatges més abrandats el so no va ser brut ni les notes confoses. La seva interpretació va ser senzillament brillant i apassionada, i amb la seva personalitat musical es va fer l’amo i senyor del concert, de l’orquestra i de L’Auditori.

A la segona part arribava la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx. Curiosament, l’orquestra que duu el nom de Txaikovski va interpretar millor Xostakóvitx. Fedosseiev infon un so fred i distant, que el fa molt més apte per al compositor del segle xx. La música de Xostakóvitx és freda, trista, grisa i desencantada; tot el contrari de la de Txaikovski, amarada d’una passió i una calidesa que Fedosseiev no va saber trobar.

Va ser especialment notòria la interpretació del Largo, en què es van apreciar molt bé els matisos de cadascun dels instruments de l’orquestra. I com que la fredor no està renyida amb la intensitat, en aquest Largo la corda va exhibir una gran potència expressiva, sempre en un to desencantat, fred i distant. Sense passió, sense rauxa. La música de Xostakóvitx, ben diferent de la de Txaikovski, fa pensar en una terra erma, arrasada per la guerra. Fedosseiev va saber traduir molt millor l’esperit de Xostakóvitx que no pas el de Txaikovski.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació