Clara Peya: “L’amor romàntic és una eina de control, un negoci”

Isaias Fanlo entrevista la pianista Clara Peya

Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

Quan la veiem dalt d’un escenari, sigui en un concert o en una obra teatral, molt sovint és asseguda a un piano que, inevitablement, es converteix en una mena d’extensió natural del seu cos. Clara Peya (Palafrugell, 1986) és compositora i intèrpret, inquieta, sensual, andrògina i provocativa. Aquest dijous presenta el seu darrer projecte, Estómac, als jardins del Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona, dins de la proposta de Concerts d’Estiu. Unes hores més tard la podreu escoltar al Teatre Grec, al concert El pop d’una nit d’estiu, que coprodueixen el Festival Grec i el Club Tr3sc.  Isaias Fanlo l’entrevista.

Tot i la seva joventut, ja compta amb vuit discs a les seves espatlles (el darrer, Estómac, de 2018, premi Enderrock de la crítica al Millor disc de l’any) i muntatges tan diversos com el musical electoral Jacuzzi (Sala FlyHard, 2019), l’òpera col·lectiva 4Carmen (Festival de Peralada, 2015) o la darrera adaptació teatral de Jane Eyre (Teatre Lliure, 2017). No ens estranya gens, així doncs, que aquest any Clara Peya s’hagi convertit en el Premi Nacional de Cultura més jove de la història. Tot coincidint amb el 50è aniversari de la revolta de Stonewall a Nova York –l’inici simbòlic de l’alliberament LGTB–, ens trobem amb ella per parlar del seu darrer treball musical, de cultura, activisme i compromís amb la societat.

Premi Enderrock, Premi Nacional de Cultura… Què et fan pensar, tots els reconeixements que has rebut darrerament?
He d’admetre que m’ha costat encaixar aquests reconeixements amb comoditat, perquè fa temps que penso en les repercussions que té jerarquitzar l’art: quins criteris es tenen en compte a l’hora de repartir aquests premis? Qui estableix quin disc és el millor de l’any? L’art és, per definició, subjectiu, també les valoracions que se’n fan. Necessito tenir-ho en compte a l’hora de valorar els premis, perquè això em dóna una certa perspectiva. Pel que fa al Premi Nacional de Cultura, la controvèrsia personal encara és més profunda, perquè es tracta d’un premi inevitablement institucional – i, novament, em costa combregar amb la institucionalització de les arts. Quan em van comunicar, però, que el que estaven reconeixent era el meu nivell de compromís amb la societat, vaig pensar que, de fet, era una bona notícia que es reconegués el meu activisme.

Personalment, el que trobo destacable és precisament això: que hagin reconegut una trajectòria marcada per un compromís tan fort com el teu.
Exacte. A més, no podem negar que reconeixements com aquests van molt bé perquè la gent et conegui, i això sí que m’importa. Els premis t’ofereixen un altaveu, i tenir un altaveu et dóna la responsabilitat de decidir què fas amb això. En el cas del Premi Nacional, a més, es tracta de diners públics, i en el meu cas els penso invertir en continuar fent activisme.

Què significa, per a tu, ser artista? Penses que és important vincular l’art amb el compromís social?
Per a mi és més que important: és essencial. Ara, crec que quan ets algú al món, quan tens una certa notorietat, ho tens una mica més fàcil que quan estàs en l’anonimat, com a mínim en el món de la música i de les arts escèniques. Per a mi les persones heroiques són les que defensen els col·lectius minoritzats –com ara les dones, la gent LGTBIQ o els individus racialitzats– en el seu dia a dia. Nosaltres som uns afortunats de dedicar-nos al que volem, i per tant ser activistes és el mínim que podem fer.

Els artistes tenen una posició de responsabilitat. Cançons com “Oceanes” personifiquen aquesta importància. En una de les primeres línies parles del patriarcat, i no m’equivocaria si digués que és un fet insòlit en una cançó pop. És possible que molta gent senti que, per primer cop, aquesta paraula es troba incrustada en un discurs que no és elitista i ni acadèmic, sinó en la lletra d’una cançó amb la qual aquesta gent es pot identificar. 
És cert que el meu discurs, a les cançons i també dalt d’un escenari, és activista, però m’agrada pensar que el faig des de la poesia. No tot l’activisme s’ha de fer des de la radicalitat o la intel·lectualitat. Jo reivindico l’accessibilitat, i aquesta accessibilitat sovint passa per les emocions.

M’agrada que parlis de les emocions, perquè això ens porta, de ple, al teu darrer disc, Estómac, on qüestiones els preceptes de l’amor romàntic. Com resumiries el concepte del disc, i què et va motivar a crear-lo?
Quan estava preparant el disc, la meva idea inicial era parlar d’un seguit de temes amb fort contingut polític. Va ser mentre els feia que em vaig adonar, amb molta frustració, que només era capaç d’escriure cançons d’amor. Com pot ser, em vaig preguntar, que després de tants anys de trajectòria i de reflexió encara tingui aquesta limitació tan gran? És evident que sóc un víctima més de l’amor romàntic. El pas següent era plantejar-me què significa això, no només a nivell personal sinó també a nivell social. Vaig començar a reflexionar-hi, i també a plantejar-me el repte de fer cançons d’amor sense haver de caure en qüestions vinculades a l’opressió del romanticisme, com ara la dependència o la possessió. Volia cridar que les dones no necessitem ningú per estar completes, i que el sistema capitalista ha corromput la idea de l’amor. Això no vol dir que no cregui en l’amor, o l’enamorament. En el que no crec és en la manera que el nostre sistema l’ha encasellat i codificat per tenir-nos ben classificats.

“Vèncer el pols” sembla que narri una mena d’epifania: quan descobreixes altres maneres d’estimar, com la de Chavela Vargas i Frida Kahlo que menciones, comences a plantejar-te que potser ens han educat per estimar d’una forma limitada, acomplexada. És l’amor romàntic, com diu la cançó, “el gran negoci, una trampa, una estafa”?
Evidentment. L’amor romàntic és una eina de control, i sí, un gran negoci. Una manera d’adoctrinar. L’epifania d’aquesta cançó és quan t’adones que l’amor romàntic segueix un seguit de normes. Per exemple: es tracta d’una maquinària capitalista destinada a fer diners, i a servir com a via d’escapatòria per no pensar en temes importants per a la societat. Ah, i també discrimina, perquè exerceix la seva pressió de manera diferent en un home que en una dona. La meva referència a Vargas i Kahlo a l’inici de la cançó és per parlar de la intensitat amb què aquestes dues artistes viuen l’amor. M’hi identifico molt, amb aquesta intensitat. I amb “Vèncer el pols” volia reflexionar sobre aquestes contradiccions: tant Chavela Vargas com Frida Kahlo van ser figures enormes, grans pioneres en molts sentits, i al mateix temps van haver de conviure amb la paradoxa de la dependència del romanticisme. En aquest sentit, “Vèncer el pols” és un tema escrit des de la ràbia.

M’agrada molt el tema “Cara a cara”, que sembla una parada important en aquest viatge que proposes: ens parles del subjecte desconstruït, que s’enfronta, cara a cara, al cor. És un tema despullat i sincer, on acceptes que el discurs heteropatriarcal ens ha arrossegat a totes.
“Cara a cara”, per a mi, és l’epicentre del disc. Es un viatge a l’essència, una manera d’admetre que, al final, l’amor romàntic m’ha deixat sense òrgans, sense cos. A la cançó m’assec davant del meu cor, i tots dos ens mirem i ens diem: “I ara, què?” A partir d’aquí, l’única possibilitat que tenim és la de reflexionar sobre què vol dir, això de l’amor.

Algú que llegeixi aquesta entrevista sense haver escoltat el disc podria arribar a la conclusió que es tracta d’un treball pessimista, però no és així: a Estómac no lluites contra l’amor, sinó que ens ofereixes una manera diferent, més genuïna, d’estimar. M’equivoco?
No t’equivoques. Estómac no és un disc pessimista, sinó enfadat, que planteja una sèrie de preguntes. Volia pensar en formes d’estimar diferents, però aquesta reflexió és purament subjectiva, perquè la faig des de dins, amb totes les meves imperfeccions i contradiccions. La meva intenció era obrir, a través de la música, un canal de comunicació, estirar fils que ens ajudin a reflexionar. És evident que es tracta d’un disc visceral, intens. I que mira de desplaçar la idea de bellesa del cor a un altre organ.

En aquest sentit, Paul B. Preciado escriu, en el seu darrer llibre Un apartamento en Urano, que és precisament quan deixa de creure en l’amor romàntic que està preparat per estimar: “de forma finita, immanent, anormal”. Després d’aquest viatge, la nostra idea de l’amor canvia, però continua existint com a força motriu.
I tant! L’amor existeix, però s’ha pervertit, el capitalisme l’ha pervertit, ens ha fet creure que la que ens proposa és l’única manera d’estimar, i costa molt de desfer aquest camí. Com trenquem amb les jerarquies que ens imposa aquesta idea neoliberal de l’amor? Com podem reclamar la legitimitat d’altres maneres d’estimar, més enllà de la que estableix el paradigma Disney? El meu és un cant a l’amor global.

Una altra de les coses que m’agraden d’Estómac és que es tracta d’un treball sòlid, en el sentit que està bastit sobre idees feministes i queer sobre les quals fa temps que molts de nosaltres reflexionem. I tanmateix, també hi percebo vulnerabilitat, contradiccions, que fan que el viatge sigui el d’una persona amb tots els seus dubtes, les seves pujades i els seus entrebancs.
Respectar les contradiccions, penso, és essencial per evolucionar. El meu discurs parteix de bases feministes i queer, i per tant, és fluït, està en moviment constant. Això vol dir que el que pensi avui pot canviar d’aquí uns mesos – i espero que així sigui, perquè això voldrà dir que el pensament crític va creixent. Fa temps que penso que la vulnerabilitat no és una idea negativa. Més aviat la considero una arma molt poderosa, que ens ajuda a fer-nos fortes. Si som capaces d’assumir i explicar les nostres vulnerabilitats, les dominem. I la llibertat que et dóna aquest gest és extraordinària. Des d’aquí, des de la vulnerabilitat més pura, és des d’on es crea la força veritable. La vulnerabilitat és una autèntica revolució.

Una de les meves cançons preferides d’Estómac és “Tierra del hielo”, on comptes amb la col·laboració d’Alessio Arena. És un tema preciós i delicat, que sembla marcar un impàs en el viatge del disc.
“Tierra del hielo” és un petit oasi. Es tracta d’un tema que ens parla de l’amor en un moment concret, un present sense necessitat de tenir expectatives de futur. M’agrada que cada oient tregui les seves conclusions de cada cançó, que la faci seva. En el meu cas, vull pensar “Tierra del hielo” com una imatge d’aquell amor sense ànsia, que no genera dolor, que no espera res predeterminat i que per tant s’obre a tot el que pugui passar.

A les seves memòries, Patti Smith explica que Robert Mapplethorpe sovint li deia: “està molt bé que facis les cançons que tu vols fer, però a la vida necessites un èxit, només un, i després ja podràs fer el que vulguis.” Patti Smith va compondre el tema “Because The Night” pensant, en part, en les paraules del seu amic. Què en penses?

La veritat és que no hi penso gens, en això. Tinc la gran sort, el gran privilegi de viure de la música, que és el que sempre havia volgut. I per a mi, aquesta és la gran llibertat: la de dedicar-te al que vols i ser fidel a tu mateixa. Sí que penso, però, que cal fer servir els privilegis de la manera més ètica i responsable possible. I això és el que realment em motiva.

Precisament, no fa gaire et vaig sentir dir que saber tocar el piano et situa en un espai de privilegi, i que en aquest moment de la teva vida el fet de tocar-lo millor o pitjor no et resulta tan important. I, tanmateix, un dels grans mèrits d’Estómac són, en el meu parer, uns arranjaments atrevits i viscerals, però també exquisits i complexos. Com podem salvar aquesta aparent contradicció?
És una bona pregunta, perquè veig que aquesta frase no s’ha interpretat com jo pretenia. El que vull dir és que, al final, a la gent no li interessa tant si toco bé o no tan bé el piano, que aquest no és el baròmetre indispensable per tenir un altaveu, per aportar el teu granet de sorra a l’hora de millorar aquesta societat. La meva autèntica responsabilitat, com a artista, és tirar una fletxa, obrir alguna escletxa que ens faci reflexionar. Dit això, i tant que els arranjaments d’Estómac estan treballats. Sóc una artista compromesa, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la forma, i per tant m’entrego al meu art al cent per cent. No sé fer-ho de cap altra manera.

Ja hem dit que Clara Peya és una artista polifacètica. Això es nota en la trajectòria de Les Impuixibles –la companyia que té amb la seva germana Ariadna–, que ha signat un bon grapat d’espectacles estèticament colpidors i discursivament compromesos: Limbo, Aüc (el so de les esquerdes) o Suite Toc Num. 6, entre d’altres. Què us va moure a fundar les Impuixibles? Hi té alguna cosa a veure que les arts escèniques que acostumem a veure dalt dels escenaris d’aquest país són força conservadores pel que fa a la seva relació amb la normativitat?
I tant. Penso que el teatre català té una gran tendència a l’aburgesament. Bàsicament, es tracta de teatre fet per homes blancs i per a homes blancs. És un teatre elitista, que a mi, sovint, em resulta poc interessant. Molta gent està treballant per canviar aquesta dinàmica, però el sistema és molt tossut i poderós. Per què, un cop més, van decidir que una institució com el Teatre Lliure estigui dirigida per un home? No dic que el programa de Juan Carlos Martel no sigui bo, però penso que ara li tocava a una dona. Podem parlar també de la temporada de La Perla 29, que relega les dones a la invisibilitat, i que han justificat de manera patètica, dient que “aquest any el tema no eren les dones”, com si les dones fóssim “un tema”. En fi, que tot plegat és, mai més ben dit, un drama, amb petites espurnes de llum que surten de les cendres. Penso en l’Agnés Mateus i el seu espectacle Rebota Rebota y en tu cara explota, que és una bomba. L’Agnés és una bèstia escènica i el que fa m’interessa moltíssim. Hi ha altra gent que s’ho està currant en aquest sentit, però encara estem a anys llum d’una igualtat.

Un dels espectacles més destacables de Les impuixibles, Limbo, va circular pels escenaris durant més de dos anys. Es tracta d’una peça multidisciplinària, amb textos de Marc Rosich, protagonitzada per l’Albert, un noi transgènere que, a causa de la seva identitat no normativa, es queda atrapat en un aeroport en un moment decisiu de la seva vida. Limbo sorgeix, d’alguna manera, del desig de problematitzar qüestions com si és possible trobar una sortida a la divisió binària (home-dona) de la societat.
Sí, i des del principi ens vam trobar amb un munt de suspicàcies. Per exemple, no et pots imaginar la quantitat de gent que, quan vam començar a gestar Limbo, em va preguntar si jo volia transitar cap a home. Em veien com la més “masculina” de tot l’equip, i la pregunta els venia al cap de manera immediata. Jo, que defenso sempre la meva feminitat no normativa, me’n feia creus. Tinc la sensació que com que sóc dona però performo d’una manera que socialment està determinada com masculina, molta gent no ho acaba d’entendre: no poden atrapar-me com a dona, no em poden cosificar, i sorgeixen les preguntes. No em ve de nou, però: de vegades he entrat al lavabo de dones i m’han preguntat què hi feia, allà. Vull dir que estic en una lluita constant d’haver de justificar que sóc una dona no normativa.

Això segurament és cansat per a tu, però a molta gent li serà molt útil. Que aquestes preguntes surtin a la llum.
És important fer-nos preguntes. Molt més que trobar respostes. I moltes de les preguntes més interessants que he trobar darrerament han vingut de gent que pensa les qüestions transgènere.

El viatge que ens proposa Limbo és el de l’acceptació del no binarisme. Al final de l’obra, el protagonista, Albert, decideix que no li cal passar pel quiròfan per afirmar la seva identitat, que no cal que dissenyi el seu cos de la manera que la societat li determina.
Exacte. Culturalment, des del principi ens fan escollir entre ser homes i dones, i sempre segons el sexe biològic del nostre naixement. Per això és important que l’Albert acabi incorporant la seva anterior identitat de gènere, la Berta que va ser. I també, d’alguna manera, ens pregunta a nosaltres, els espectadors: podem començar a canviar les nostres masculinitats i feminitats, i crear persones més complexes, que trenquin estereotips culturals?

És mostrar al públic normatiu fins a quin punt estem condicionats per les jerarquies socials.
Hem de començar a qüestionar-nos tots els constructes socials. La nostra societat, per exemple, no sap envellir. I també ens dediquem a criticar cultures on les dones porten part de la cara tapada amb un vel, però no mirem que la nostra societat ha desenvolupat un culte tan pervers cap uns cànons determinats que hem acabat creant una ansietat que acaba produint conseqüències tan terribles com l’anorèxia i la bulímia. No ens aturem a pensar en la quantitat d’hores i de recursos que una dona inverteix en maquillatges, perruqueries…

Penses que un espectacle com Limbo va afectar la teva manera d’entendre el gènere? Penso en la imatge gràfica d’Estómac, on mostres un cos al mateix temps fluït i des-feminitzat.
Limbo, a nivell personal, va suposar l’inici d’un viatge. A partir d’aleshores, estic molt compromesa amb l’androgínia, m’agrada projectar una imatge que desestabilitza el binarisme de gènere i la idea arquetípica del que “ha de ser” una dona. Els meus darrers videoclips (“Cara a cara”, “Calma”) reafirmen, també, aquest discurs. Vull crear altres referents de corporalitat, altres maneres d’entendre el gènere. Jo no em sento gender-fluid, la veritat: em sento dona, perquè ara visc aquesta etapa de la meva vida. Però estic convençuda que, en el meu cas, sentir-me dona forma part d’una política de reivindicar un gènere que ha estat discriminat. És per això que, en aquest moment, em sembla important reivindicar-me com a dona andrògina i queer.

Es podria interpretar Estómac com la síntesi musicalitzada del que vau fer amb Les Impuixibles tant a Limbo com a Aüc (el so de les esquerdes), un altre espectacle visceral, que mostrava sense embuts la violència envers les dones. Amb Suite TOC núm. 6, Les Impuixibles us heu preguntat de quina manera la societat traça la frontera entre la salut i la patologia, en aquest cas a partir del Transtorn Obsessiu Compulsiu. Com a creadora prolífica que ets, estic segur que ja estàs pensant en el teu pròxim projecte musical. Penses resseguir les passes de Suite TOC núm. 6 o veurem un nou viratge en la teva trajectòria?
M’agrada molt treballar sense idees predeterminades, però aprofitant tot el que he aprés fins ara. Suite Toc va representar un aprenentatge espectacular, exquisit, fonamental, que m’ha canviat la manera de pensar en molts temes. I tinc moltes ganes de continuar treballant, tant amb Les Impuixibles com en la meva carrera musical, en projectes que m’ajudin a seguir evolucionant, i que ens ajudin a pensar. Això, per a mi, és molt important: en molts temes portem anys, dècades de retard.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació