Chantal Maillard o quan l’escriptura intervé

Aquest dilluns 16 de febrer a les 19h l’Arts Santa Mònica reprèn el cicle de recitals ‘Dilluns de poesia’. Aquesta vegada la poeta convidada és Chantal Maillard, que serà presentada per Anna Tort amb aquesta intervenció.

Fa uns mesos vaig assistir a un recital poètic que va oferir la Chantall Maillard al Pipa Club Bar, a la Plaça Reial de Barcelona. Portava per títol «La verdad no ¡el aire!» i l’autora ens va brindar un tast del seu nou poemari, La herida en la lengua. Mentre l’escoltava, la meva mirada es va detenir en el subtítol de l’acte: «Chantal Maillard: intervenció poètica». Hi havia quelcom de quirúrgic en aquest afegitó que em cridava summament l’atenció. Potser era pel biaix a què, com sabran els que coneixen l’escriptura de Maillard, ens té acostumats. Un biaix que ens fa parar sempre atenció als elements aparentment marginals que vessen pels llindars del text. El cas és que, mentre la veu ens conduïa subtilment per la paraula feta música, silenci i imatge, jo no em treia del cap aquell mot: intervenció. Espero que em perdonin la distracció, però Roland Barthes deia que el plaer del text esdevé quan llegim interrompudament, en levant la tête, igual que els pensaments més interessants tenen lloc quan estem amb algú estimat i pensem en una altra cosa.

Intervenció poètica, doncs. Hi ha, sí, una certa feina de cirurgia en els textos de Chantal Maillard, que deconstrueix el llenguatge fins a servir-nos-el a cor obert perquè, fet miques, en qüestionem tots els supòsits. Aquesta praxi de la dissecció s’erigeix en una provocació constant cap al lector que, atònit, no pot sinó estranyar-se amb l’autora dels conceptes que, com els murs dels quals tant ens parla, ens han aixafat, ens han oprimit. «Aproxímate, lector, mira –¿mirar?– por ese pequeño orificio. Adéntrate. Hay abismo –¿abismo?– hay vértigo. Repite, entonces, conmigo Infinito. Di Infinito. No dejes de repetirlo, hasta que pieda sentido la palabra infinito y te encuentres en el vértigo –¿vértigo? – desprovisto de pértiga». Així, guiada per una interrogació gairebé vertiginosa, l’escriptora ens passeja pel llenguatge obligant-nos a fer-hi parada i fonda i a desvertebrar-ne el seu propi esquelet: la gramàtica. I és que, en l’exercici d’observació de la consciència que travessa tots els textos de Maillard, es reitera una mateixa convicció: el jo individual del qual vol desprendre’s està empeltat en la pròpia estructura gramatical que el diu. És per això que l’autora, en un diàleg constant entre els seus textos, redueix, per exemple, el verb conjugat a la nuesa de l’infinitiu, o els pronoms personals forts a partícules gramaticals àtones, dependents i anònimes. Les paraules intenten, d’aquesta manera, mostrar i fer el que diuen en una posada en escena que, lluny de ser un ornament estètic, respon a un exercici volgut, conscient i compromès.

Chantal Maillard acara els seus textos en una disposició hipertextual que fa que s’interpel·lin constantment, que es modifiquin, que s’ampliïn i fins i tot que es contradiguin. Aquesta pràctica dóna lloc, si se’m permet el neologisme, a una certa desmurificació del llenguatge per tal com impedeix una versió única i ens fa moure constantment per l’espai textual a la recerca de versions, variacions, repeticions, etc. L’escriptura maillardiana ens endinsa, així, en la provisionalitat dels pensaments i de la paraula i ens col·loca en la tessitura del teixidor de textos, del lector compromès amb el llenguatge i, per tant, amb el món. En una tasca que s’apropa molt a la del filador, l’autora ens convida –si no és que ens exhorta– a ser interventors còmplices de l’escriptura, entesa com un esdeveniment i no com un producte acabat. Com deia Virginia Woolf, «els llibres es continuen els uns als altres, tot i que tenim el costum de jutjar-los separadament».

En el que per a mi és una clara aposta eticoestètica de simbiosi pensament-escriptura, Maillard fa que no puguem jutjar cap mot, cap text ni cap llibre aïlladament, de la mateixa manera que no podem jutjar-nos a nosaltres al marge dels altres. Perquè, si els textos es continuen els uns als altres, també ho fan les persones. I més que les persones, ho fan les seves veus, els seus estats o els seus gestos, si entenem que no hi ha un subjecte únic darrere de qui parla. En efecte, la ideologia de l’individu ens ha atrinxerat en la muralla del jo i ens ha instal·lat en una curtedat de mires que ens impedeix l’exercici empàtic de la compassió, del patiment no tant per l’altre sinó des de l’altre que també som. Des d’aquest prisma, la proposta de Maillard passa per minvar el renou metafísic a través d’una actitud atenta i receptiva, com la del poema, la del nen o la de l’animal, que ens connecta amb la innocència prèvia al logos, amb el nosaltres, amb la ferida que tots compartim.

Escriure, clama Maillard, per guarir, per rebel·lar-se, per cridar, per passar comptes amb la por, per apuntar al blanc, per deixar de mentir amb paraules abstractes. Escriure que totes les morts són la nostra mort per molt que les maquillem amb estadístiques tranquil·litzadores. Escriure per voler menys, per des-esperar, per anar tancant comportes, per sobreviure, per desestructurar, per conjurar, per insignificar, per invocar(-nos). «Escribir / para confundir las palabras / y que las cosas aparezcan», ens diu. Perquè, confoses les paraules, el poema pot venir a l’espai de l’inter i fer-se un lloc entre el llast de les estàtues i la lleugeresa de l’ocell. És així com l’autora, posant la veu i el silenci a la nafra, ens desafia, ens interpel·la i ens reclama. L’escriptura de Chantal Maillard és, sí, una inter-venció poètica.