Carta al guant de plàstic rosa de Dolors Miquel

Dimecres 8 de març Maria Antònia Massanet va presentar el llibre El guant de plàstic rosa de Dolors Miquel a la Casa de Cultura de Sant Cugat. Hi va llegir aquesta carta, que dialoga amb l’obra de Miquel. Us l’oferim aquí íntegrament. 

Dolors, he pres aquest guant de plàstic rosa, que penja de l’aigüera, com una invitació, on has deixat bategant la mort fent ferum de vida, i m’he capbussat en el magma viu. Sé que pròpiament no m’hi has convidat i que fa lleig entrar a una casa per la cuina i anar a guaitar directament a l’aigüera sense demanar permís. Però no m’hi he pogut estar. Havia de submergir-me en ella, amb ella, comprometre-m’hi. Per això la crítica no em bastava, l’anàlisi se’m quedava curta. Jo volia empastifar-me de tota aquesta podridura i acompanyar-te en la higiene. I he mort i renascut amb els versos, cada vegada que m’ha estat precís. I no me’n penedeixo. Agafo aire. M’hi capbusso de nou.

La Vida li va dir a la Mort que per què la necessitava per viure./ I la Mort li va dir a la Vida que per què la necessitava per morir. El teu guant comença com l’amic i amat lul·lià, absolutament dependents, fins i tot definint-se per antítesi, per paradoxa, per vida. Són diverses les morts que et poblen/que el poblen: la de l’infant nonat, la del pare, la de l’avi… i el fred que s’instal·la fins al moll de l’os, de la poeta, de la poètica, el fred de descobrir que la persona que ja no estimes esdevé com morta, o morta? I les restes d’aquest amor que es podreixen a l’aigüera en aquest magma pudent d’embús que obtura els sentiments, que tapona tota emoció. O que fa aflorar les emocions en la seva pasterada de podridura? Magma en descomposició que esdevé fèrtil i fecund i es fa sexe i es fa carn i cadàver d’home podrint-se a l’aigüera. Vers fals que obre la veritat de tot el llibre, ens dius a l’epíleg.

I la carronya de Baudelaire esdevé la “Dansa de l’abella” de Miquel i el retrat steinià de reflexió lingüística de l’home de l’aigüera. I ningú a l’altra banda de la trucada de socors i la dona sola que s’ha d’enfrontar al monstre de l’aigüera amb amoníac lleixiu desincrustants salfumants desembussadors. I ell que vol que el deixi en pau. I el nounat alimentat amb llet fosca com la de Celan i les paraules el cordó umbilical però la seva veu, no la llengua futura de la poeta. Particular lloga apartament completament equipat amb l’aigüera bruta. És una brutícia real. És una notícia real? No és una acció poètica. Però és poesia de l’ofegament, de l’embús que provoquen tots els sentiments sortint-te a la vegada per la boca, boca-aigüera obturada pel mal de tot allò que no entens i se t’escapa. La teva poesia és animal, seminal, vaginal… put a l’aigüera bruta. No he anat… no he anat… Nonat. Nativitat — Consumant-me. Com sumant-me. La Dead Woman emulant al Man de Jarmusch.

Poesia animal, poesia natural, poesia orgànica, lligada a la terra, poesia caçadora, recol·lectora, omnívora de mots, en crea de nous, també per repetició, performativament, per repetició i ampliació, per proximitat amb altres noms. No juga amb els mots, els amplifica i expandeix en un ressò que supera fronteres, les elimina, les tradueix. En el seu llenguatge poètic les paraules no tenen límit, es toquen una amb l’altra, es freguen, s’acaricien, es mosseguen, es mutilen i s’apedacen per re-vestir-se. El seu és un llenguatge natural. No de la natura, que sí, serveix, de crossa, recurs expressiu per aquesta subjectivitat que es regurgita en el dolor. És un llenguatge gutural, sovint inarticulat, crit de les Erínies, bàquiques desenfrenades, incontrolables? Que fa sorgir un crit de dona, de dolorosa, de ploranera allunyades d’Antígona, de dona malsofrida perquè sap i coneix i no calla, perquè la seva boca s’erigeix en ferida oberta que no pot pellar i que com tot forat amb matèria orgànica put com l’aigüera embossada i bruta, com el primer magma embossat i brut d’on va sorgir-hi vida com la maror de mitosi, mòrula i fetus. Com el nonat nou-nat.

Discurs-monòleg, Molly del monòleg, interior de Bloom, prosa poètica? Lírica contundent de marge a marge vestida amb glamur de vísceres i sang, amb les massacres que ens persegueixen del passat, animals només consolats per animals. Es pot comprendre el mort sense ser tu el mort? I la cuirassa del guant de plàstic rosa per higienitzar totes les càrregues i immundícies que ens assolen. I la figura de qui ho sap, que és just l’arma necessària. I versos ara sí, per dir la guerrera marçal que surt vers el camp de batalla, que és la de la lluita contra la mort podrint-se a l’aigüera. I el pensament que flueix com flueix la negació i la seva contradicció, en un magma-riu que conté totes les possibilitats i no hi ha prou cel per a tants infinits ni per a la mitologia dels bous ni per a tot el desgel. I amb el fregall rascar fins a fer sang, d’aquesta higiene de l’aigüera. Fantasmes d’animals extingits es convoquen i reapareixen. Aquí els veig. Aquí té lloc. Constatar la seva existència. I el cuc que diu mare i el corb que diu terra. I el segon cos que el servei de recollida també s’emporta. És el mateix preu. Les paraules, li hem dit, no es moren igual que les flors. I la mort neuròtica, tòxica, esquizofrènica, bipolar, que no para d’intentar suïcidar-se. Matar la mort, en diu que en diuen.

Poemes-conte onírics que freguen el malson i l’absurd. Tot i que mai hi ha hagut absurd perquè tampoc hi ha coherència. I la mort que s’eixampla amb altres morts veïnes dels veïns de cambres frigorífiques de persones de cultures veïnes o no tan veïnes: Àfrica, Àsia, Europa del nord i de l’est. Foradar la vida. Maquillar i tallar la paraula. I sexe humit i terra. I davantals i escorxadors i vaques que no són sagrades. Ploraneres del plor lent, els somnis dels morts s’extreuen amb un xuclador de vent, lligats als seus llits, ofegats pel perfum de les flors. I la família que desmembra el mort per emportar-s’ho tot. Però no l’ànima. Ni engendrada ni parenta de cap altra. Tots naixem perfectes per a la mort, malforjats per a la vida. I últimes i erectes voluntats ferraterianes. Besar un mort no purifica i a aquest salvatge oest sense ànima, vénen les mosques. I la mort i la primavera i la Rodoreda. I, arromangada, enfrontar-se al Lleixiu Espiritual.

Anhelar la torre de vigia de l’esperança llunyana i que no fos un somni, dins un somni, dins un somni i el fractal del somni que no esdevingui més pesant per convocació, com la rosa de Gertrude Stein i voler fer de la mort d’una escala i trobar-te que s’enfonsa perquè només som nus baixant una escala, com ensenyà Duchamp, i necessitem de la bogeria, de qualsevol nom de dona. I ni tots els rituals mortuoris per donar pau a aquell Ell que un dia es va podrir a l’aigüera, ni totes les dones enfundades en els seus guants de plàstic rosa per higienitzar el subjecte poètic de la mort. Perquè la higiene, el ritual, el trobarà la natura amb la natura, la dona, l’animal enmig del bosc, sortint-ne, on t’hauràs després del tu que és tu, de la vida que és la mort i la mort que és la vida. On no hi ha diferència entre víctima i botxí. On morir i matar tenen el mateix sentit, on existir és sinònim de no existir i només la paraula, la seva repetició, curativa i esborronadora, com una lletania, t’evitarà la pèrdua. I tot el que amb tu hem perdut, i tot el que amb tu hem guanyat. Amb aquest guant-guany-que guaita de plàstic rosa per sobre el marge de l’aigüera i que m’he posat.