Carlos Núñez a Barcelona: doble ració

Després de força temps sense aparèixer per les nostres contrades, Carlos Núñez ens ha obsequiat amb dos privilegis en una mateixa setmana. En l’encertadíssim aixopluc del Centre Artesà Tradicionàrius, el seu director Jordi Fàbregas presentava i donava pas a la projecció del documental “Brasil somos nós” gravat i dirigit pel director gironí Robert Bellsolà. L’endemà Carlos Núñez oferia amb el cartell d’entrades exhaurides un concert a l’església de Santa Maria del Pi per presentar el seu nou disc “Discover”.

En la calidesa de l’auditori del CAT els afortunats que ens hi vam desplaçar vam gaudir de poc més d’una hora d’un documental molt reeixit sobre les peripècies de Carlos i el seu equip i família, en la seva recerca d’un besavi trombonista que marxà a Brasil i del qual mai més se’n van saber res. Explicava la tradició familiar que havia estat mort al cap de poc temps d’arribar-hi, potser per una baralla, potser per gelosies professionals, però la llegenda mai es va contrastar, ni van saber mai més res del seu familiar. La idea inicial de buscar rastres de la seva vida, potser descendents, el va dur a conèixer aquest vast i bell país que és el Brasil, que el va captivar i el va seduir durant els tres anys que va durar la seva recerca. Una recerca que va començar a agafar aires detectivescos per la descoberta d’un músic de cognom “Nunes”, que va fer fortuna en l’ambient musical de l’època i va composar melodies i peces amb reminiscències sospitosament gallegues i espanyoles. El documental es basa en les gravacions que el cineasta català va fer acompanyant a Carlos pel país, i el muntatge i la postproducció s’encarreguen d’anar desfilant la trama, la narració d’una recerca i un descobriment. La hipòtesi que aquest músic pogués ser el seu besavi que hagués adoptat una nova identitat “abrasilerada” va prenent forma, i se’ns explica amb una base teòrica que és tota una classe de musicologia, i assistim també a moments del que finalment seria la gravació del seu magnífic disc “Alborada do Brasil” editat l’any 2010, amb tretze meravelles que exploren les connexions entre la música brasilera i algunes de les seves arrels celta, amb la col·laboració de Carlinhos Brown, entre d’altres.

En el concert a Santa Maria del Pi en el marc del 14è Festival del Mil·leni Carlos Núñez i els músics que l’acompanyaven (l’inestimable Pancho amb la seva guitarra, veu i meravellosa zamfona, el gran percusionista i germà Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinn i amb la col·laboració de dos joves gaiters barcelonins i un també jove organista de l’església) com sempre Carlos han posat la parròquia dempeus. Les primeres notes del “Canto do afiador” del seu primer disc presagiaven un gran concert.

L’artista ha interpretat temes del seu nou disc, com el “Salve Finisterrae” amb homentage i record a Montserrat Caballé, la inèdita nadala latinoamericana “Diferencias sobre la gayta” que sona als inicis misteriosament com “El noi de la mare”, el reconegut tema de la banda sonora de “Mar adentro”, i d’altres com “Galleguita” o “Camiño de Santiago”, presents també en els seus discos anteriors. Amb les animades “Passacorredoiras” l’entusiasme d’un fidel seguidor del primer banc que s’ha posat dempeus ha fet aixecar tot el públic gairebé per contagi, i d’aquí fins al final del concert amb algun “¡Fenómeno!” i “Viva Galiza” inclòs, ja ha tingut rendit l’auditori als seus peus, com passa sovint en els seus concerts. Personalment “Amanecer” m’ha tornat a posar la pell de gallina, l'”An dro” m’ha fet ballar, i “Feira de mangaio” m’ha emocionat i transportat a Brasil. El Carlos Núñez trobador, contador d’històries, parlador i bromista ens ha fet gaudir amb cada introducció, amb cada presentació de tema, i la interpretació amb cada un dels instruments que toca ha estat al nivell del virtuosisme a què ens té acostumats, en aquest cas amb un protagonisme més discret en favor dels altres intèrprets que l’acompanyaven.

Poc queda per dir que no s’hagi dit ja de Carlos Núñez, batejat com “El Jimi Hendrix de la gaita”, però sí que destacaria que ha estat un concert fresc, motivador, com si es tractés d’aquell primer concert a finals dels noranta quan sorprenia a tots amb el seu disc “A Irmandade das Estrelas” i tocava en poliesportius pels pobles de Catalunya, i que va despertar la meva admiració de flautista amateur de setze anys. Tants anys després i amb tant de món recorregut a les seves espatlles, acompanyat de tan bones crítiques i havent tocat amb músics de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o el nostre Jordi Savall, Carlos Núñez no s’oblida al final del concert de saludar amb dolcesa a la iaiona gallega que li porta la néta perquè la conegui, de parlar amb els joves músics que s’hi emmirallen i a qui potser, qui sap, convidarà a tocar en un proper concert, de repartir somriures i compartir anècdotes amb tot aquell que si li acosti. Aquesta calidesa i la positivitat que emana deixen un molt bon gust de boca entre els qui l’anem a escoltar, i li augurem un futur ple de novetats, èxits, encara més sorpreses, i bona, segur, molt bona música.