Carles Santos: “El piano és un ordinador”

El Centra Arts Santa Mònica ha acollit aquesta setmana la presentació del llibre-disc Maquinofòbiapianolera de CaboSanRoque i Carles Santos. Durant dos anys el fotògraf Frederic Navarro ha seguit de prop la creació del pianista Carles Santos i el grup CaboSanRoque, en el treball de Maquinofòbiapianolera. 

Durant tot aquest temps ha capturat més de 8.000 imatges, que recullen assajos, viatges, àpats, anècdotes i els concerts que han realitzat conjuntament. De tot el material s’ha seleccionat una part que ara es presenta en format de llibre que conté el disc “maquinofòbiapianolera” enregistrat a L’Auditori de Barcelona al febrer de 2012. En la presentació del llibre, Carles Santos i CaboSanRoque van interpretar un extracte de “maquinofòbiapianolera”, un treball exposat al llarg d’un any i mig per festivals i espais escènics, i que va ser retransmès en streaming per diferents portes internacionals. L’escriptor Toni Sala va tenir l’oportunitat d’assistir a un dels concerts de gira i de conversar amb Carles Santos. Núvol agraeix a Toni Sala la cessió d’aquesta entrevista, publicada al seu blog.

M’imagino que si hem vingut a fer alguna cosa en aquesta vida és a humanitzar, a arribar a mons encara erms de la nostra presència.

La gesta de Santos i els Cabo San Roque, això sí que era música nova. Santos es va asseure al piano com si el piano fos una bèstia i la domés per les dents. Llavors va fer servir aquesta béstia per domar un animalot encara més salvatge i jove, la màquina big-band inventada pels Cabo, un instrument que encara creix, encara balbucejant però d’una complexitat operística, desbordant de sons nous. Santos li va ensenyar música, va fer-hi pencar fins a deixar-hi la pell el piano i la veu. Fer pencar fins a deixar-hi la pell vol dir imposar-se, vol dir tocar el piano a cops de puny, enfonsar els braços al piano, fins als colzes.

Aquest espectacle de doma humanista circularà pels escenaris d’aquest país. Si el personal perd el cap per anar a menjar al Bulli i no hi ha pinyes per anar a sentir Carles Santos, no voldrà dir res de bo, voldrà dir que és molt curt.

La màquina acaba aprenent idiomes, acaba dialogant amb si mateixa amb una petita llavor d’humanitat. Qualsevol dia es començaran a gravar discos sobre aquesta experiència límit i se l’estudiarà a la universitat.

TONI SALA: Comencem amb aquesta frase: jo sóc el més acadèmic dels acadèmics.

CARLES SANTOS: La gent pot pensar el contrari, però tinc una base molt acadèmica, molt clàssica, i es nota molt inclús fent coses d’aquestes. Jo crec que si no hagués tingut aquesta formació jo no m’hagués atrevit mai a fer res de res. Allò de tirar un piano al mar, o cremar dotze pianos, o tot de coses així com més teatrals, tot això, si no hagués tingut una base musical no ho hauria fet mai.

Però això sembla fet en contra de l’acadèmia…

Bueno, jo crec que lo que va més en contra de l’acadèmia és el que fa l’acadèmia.

Academicisme antiacadèmic.

M’és igual, no és una de les meves obsessions, ni lluites. Però, observant com van les coses, es veu que… Hi ha una part que jo sóc partidari de que s’ha d’anar a l’acadèmia…

Per la tècnica.

Pa tot! Per aprendre. Però hi ha una gran mancança, has de tindre consciència d’això, i punto. Qui es vol dedicar a combatre això i a escriure sobre això, és un altre problema. En el meu cas, lo que faig no ho faig en contra de l’acadèmia, ni me’n recordo de l’acadèmia. Però al dir Carles Santos la gent associa moltes coses, i resulta que jo sóc el que més d’alguna manera responc a l’acadèmia, a mi no em poden acusar de fer coses sense cap criteri. A mi m’ha ajudat. Jo sé tot lo que sé, i a partir d’aquí puc fer lo que jo vull.

Així, l’acadèmia és la consciència del que es fa.

Sí. Jo començo cada dia tocant Bach. Me passo dues hores tots los dies tocant Bach. No m’inquieta, tot això. Però puc fer una col·laboració amb un grup de rock, no passa res.

Sembla que busqui sons nous per un piano que ha estat central en la música del dinou i del vint, com gastat.

A Maquinofòbia he adaptat un tipo d’estructura pensant en la màquina. Vas fent en funció de lo que tens davant. I són músics de rock i hem conjuntat tot això i jo crec que ho hem aconseguit.

Sempre hi ha una baralla entre tradició i novetat…

Tu has tret el tema, però jo personalment aquests problemes no els tinc. No em dedico a l’ensenyança i aquests problemes no els tinc, però observo i veig lo que fan i lo què no fan. Sí. Lo que fan està bé. Però lo que no fan és una llàstima.

I què no fan?

Bueno, comencen a vegades per negar la història, no? Es paren en un lloc i hi ha tota una part de producció i d’allò que no la reconeixen, no la volen reconèixer.

Més o menys, cap on es paren?

Pos depèn, depèn del lloc i del professor. Hi ha qui es para en Stravinsky i hi ha qui arriba a l’escola de Viena, així, molt refilat, però rarament, i llavors tot lo que és escola americana, John Cage, de tot això ja no en volen sentir ni a parlar, i com això moltes coses. És un problema de cultura general. Ara, per exemple a l’Institut del Teatre o a l’Escola de Belles Arts no tenen estos obstacles, tenen una visió molt més àmplia, per lo tant no tenen estos patiments, diríem, no? En el món de la música sempre hi ha el problema. Jo trobo que els professors del conservatori no estaria mal que estiguessin dins a la Universitat, com fan els americans, entrarien en contacte amb altres coses, la sensibilitat…

No estarien tan tancats en si mateixos. Però els pianistes surten de les acadèmies.

Sí, surten de les acadèmies. N’hi ha que no, eh? Però el pianista clàssic tradicional generalment ve tot de l’acadèmia. I dic acadèmia perquè sona millor que conservatori… Que no sé si és preservatori o què: millor dir-li acadèmia.

Si falla la curiositat, l’interés…

No els interessa moltes coses d’altres disciplines i altres formes de fer les coses. És un problema purament cultural, d’inquietud i de nivell i d’interès per les coses, no només la música.

El piano és un altre món, en el món dels instruments?

No. És un instrument molt poderós. El piano és un ordinador. El que avui dia en diem un ordinador, a l’època era un piano. Amb un piano tu pots legir tota la història de la música. T’assentes al piano, i vas fent i vas fent…

D’abans i tot del piano.

Inclús d’abans… Home, clar! Pots llegir-ho tot. I seguim treballant amb el piano. És un instrument de lectura i d’informació, a part de totes les qualitats i riquesa que té. És un instrument fabulós.

El que s’adapta més a les novetats.

Amb un violí, clar, no pots… Un cello, una flauta, no pot… Un piano realment té vuitanta-vuit tecles, i són deu dits, i pots… Tens un altre panorama… És el rei de la selva!

Canviarà?

No ho crec. Tot lo que han fet de coses electròniques, vaja… Allà on hi hagi un bon piano…

Un so assumit, acadèmic…

Una orquestra és una orquestra. De moment ningú l’ha superat. Per quasi tot va millor una orquestra, una orquestra bona.

Però el piano també ha passat per moments diferents.

Ara jo trobo que el piano no està en un bon moment, però és per qüestions econòmiques. Des de que Yamaha i els japonesos compren totes les cases de pianos, tots els pianos sonen igual, sonen metàl·lics. El piano que porto aquesta nit és un Steinway. Este piano té uns quinze anys i té un so que no tenen els Steinway de ara que surten de fàbriques… Però són qüestions de les multinacionals.

I una cosa així també passa amb les maneres de tocar?

Pos no ho sé. Hi ha gent que toca molt bé, això no ho ha parat… Toquen molt bé. Amb quin criteri, no ho sé, perquè no me dedico gens a l’ensenyança i per tant ignoro… Però vas a concerts i la gent està capacitada, la gent toca, no només el piano, hi ha un nivell molt bo de gent jove que toca el seu instrument amb professionalitat. Després si entres ja en un terreny més especulatiu, de saber què pensen sobre allò i la música, això ja és un altre tema. Però, tocar l’instrument, ara hi ha molta gent que toca molt bé. La tècnica és important.

Aquest no reflexionar, com si no especulessis, dius: el que m’agrada és fer.

Són sistemes de treball. Està molt bé parlar, però hi ha gent que li agrada parlar molt. Jo sóc partidari de treballar, i, sobre el treball, de parlar lo just. I si llavors hi ha problemes ja parles d’una altra manera o senzillament ho deixes. Mentres hi hagin coses per fer, sóc partidari de parlar de lo que s’està fent, no de lo que es faria.

Potser perquè el llenguatge de la música no és verbal.

La música té un mensatge aparentment molt abstracte, aparentment, aparentment, que sembla que no vol dir res, però que diu molt.

I per què aparentment?

Perquè no diu. Tu si escrius, fas una frase. La música és una frase, però completament abstracta. És una sonoritat. Ara, aparentment: segons en quin moment i com el qui ho rep, la sensibilitat de qui ho pugui rebre, la música és tremenda.

També és racional?

Racional té molt! I té una part molt sensual…

D’acord, la sensual ja la coneixem, però, com és la racional?

Home, perquè tot està construït, és matemàtica pura. Si vols entrar en l’anàlisi del llenguatge, és un pou sense fondo, no té fons.

Hi ha compositors més racionals i menys?

Doncs suposo que sí. Hi ha gent que es proposa les coses d’una manera, d’una altra… Ara mateix s’està mesclant, ja no hi ha barreres. Moltes coses vénen de la música contemporània i a lo millor ho fan els músics de jazz. Està molt mesclat tot. Per mi és una bona notícia.

Fins a quin punt la part informàtica està arribant a la composició?

A vegades hi ha la tendència a pensar que les coses noves superen o substitueixen les que hi havien, i això no és veritat. Un cello és un cello i no hi ha cap tècnica ni nova tecnologia que reprodueixi un cel·lo. Lo que crec jo és que s’han d’utilitzar les dues coses. El que no es pot és dir: no, això ja no. Una orquestra és una orquestra, i els sons digitals són el que són, però no són allò. A mesura que van apareixent tot, s’ha d’utilitzar tot, però no s’ha d’eliminar, res. Ha va haver una època que es deia: això ja s’ha acabat! I no s’ha acabat res.

Però hi ha instruments que s’han mort.

Perquè han millorat, però jo no sé de cap instrument que s’hagi anul·lat per posar-ne un altre. Una orquestra barroca és una orquestra barroca, no té substitut.