Carles Morell, l’harmonia em destensa

Carles Morell ens planteja un itinerari d’introspecció psicològica, una proposta de coneixement personal que ens interpel·la a cada vers.

Un de tants criteris a l’hora de valorar un poemari és la d’entendre’l no com un simple recull de poemes, sinó com un episodi travessat sàviament per una divisa que el sostingui. Un relat on el poeta pauta una sèrie de pensaments o vivències amb una orientació molt concreta. Per aconseguir aquest objectiu haurà de plantejar una proposta, o tesi, no exempta de dubtes ni d’interrogants, que incitaran a la reflexió. El més important, però, serà que aquesta proposta desperti en el receptor una actitud oberta, de màxima disponibilitat, d’acceptació, perquè flueixi la dialèctica entre autor i lector.

Disponibilitat (Pagès Editors, 2019) és el títol del darrer llibre de Carles Morell, XXII Premi Poesia Màrius Torres 2017. El mot ‘disponibilitat’ va estretament lligat al procés d’escriptura que “acaba fent parlar qui s’hi emmiralla”, diu l’escriptor. Representa, a més, un gest, “una manera de viure” per a qui encara té molt per donar. Segons manifesta Morell, el llibre pretén resoldre moltes dicotomies que es plantejaven en els llibres anteriors, especialment en el darrer, Canyes, llumins (Godall Edicions, 2018), on especula sobre l’acceptació de l’origen. En el pròleg del darrer poemari, escrit per l’autor, ens diu que la llengua, la poesia, “és un procés que es produeix gràcies al fet que l’intel·lecte i l’oïda estan disponibles”. O el que és sinònim, dit en paraules del poeta Lluís Solà, al fet de “deixar que la llengua ens habiti”. La disponibilitat, per tant, la podem entendre com la dialèctica del deixar fluir.

Carles Morell, poeta jove, molt llegit, culte i amb moltes coses a dir, ens planteja un itinerari d’introspecció psicològica, una proposta de coneixement personal que ens interpel·la a cada vers. Té molt clar que el lector es presenta davant seu per escoltar-lo i entrar en ell però sense (con)fondre-s’hi. Un enfront de l’altre, deixant-se ser, estant-hi, per “escoltar-se des de tu”. Proposa que aquesta actitud que exposem davant d’algú hauria de ser la mateixa quan ens acarem a la paraula. Però adverteix que les dues situacions requereixen un element imprescindible: l’atenció plena, o altrament dit, la disponibilitat.

Carles Morell basteix el poemari sota aquest principi d’acollida i entrega, de respiració i transparència, de “tot allò que encara em queda per donar-te”. I justifica aquesta reciprocitat en “que si escric, és que et penso”. Una arquitectura molt definida que permet el lector passejar i gaudir de les diferents estances “dibuixant l’instant”.

Aquest plantejament no seria prou consistent si la disposició no es presentés amb la màxima bellesa i endreçada amb una estudiada lògica. Llegim un conjunt de peces autònomes que s’alimenten i enriqueixen entre si. Procura el poeta una decidida prosòdia, és a dir, depura amb precisió la forma, l’entonació i el tempo dels fonemes. Hi ha ressonàncies que no només responen a criteris de musicalitat sinó al joc subtil d’imatges evocadores, de símbols i de sentiments oposats “tots els paisatges de la ment que encara no hem pogut reescriure”. Utilitza diversos tons però tot el corpus manté una tensió poètica com d’arquer, “escric que escric mentre t’espero”.

Disponibilitat, lectura imprescindible per aconseguir que l’harmonia ens destensi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació