Carles Dachs Clotet. A dalt més alt

Carles Dachs Clotet ha guanyat el premi de poesia Maria Mercè Marçal amb el recull A dalt més alt, que ha publicat Pagès Editors. Jaume Coll Mariné l’ha presentat amb aquest text que podeu llegir avui a Núvol. 

Hi ha un poema del recull A dalt més alt que, a part de ser un molt bon poema, em sembla que pot servir, a grans trets, per presentar alguns dels temes que s’hi van trenant. Es diu ‘D’anou’ i diu així:

Obro l’anou, m’enfilo a la noguera,
se m’obre un set al cel de roba vella:
plovia un sol castany a les taulades,
i arreu brotava l’obra acollidora
dels dies dòcils, fàcils, naturals,
i jo era un nen covard, i em creia fort
per mirar el món als ulls a coll d’un arbre.
Ara, però, se m’entafora tot
a la metàfora, i és quan mastego
el gust aspre de l’ombra de vellut
que veig fòssils de sol a les esclòfies.

El poema ens descriu algú que menja una anou i, en aquest acte tan petit, se li presenta una escena d’anys enrere: ell, de nen, enfilant-se a una noguera. Ara: l’anou són dues anous, la d’ara i la d’abans —doneu anous als nens, que siguin feliços, que deia aquell. I què se n’ha de fer d’aquella felicitat d’abans que torna amb un fruit sec? Què se n’ha de fer d’aquell nen d’abans que torna amb el noi d’ara? El poema en aquest sentit és claríssim: “i jo era un nen covard, i em creia fort / per mirar el món als ulls a coll d’un arbre.” El problema no és tan el record del moment passat com el record d’haver-se enfrontat al món amb tota la netedat, amb tota l’originalitat amb què un nen s’enfronta al món. La preocupació és explicar-ho tot i explicar-s’ho tot com un nen (o com un gos —el del poema ‘Pensament’, per exemple) veu i viu les coses, sense complexos ni complicacions, però tenint la consciència plena, ara, que s’és lluny d’aquell nen i que, amb el temps, l’edifici en construcció constant de la metàfora, que ho filtra tot, va guanyant pes i posicions entre nosaltres i el món, entre nosaltres i allò que vivim i allò que volem dir. I, de fet, llegim la cita de Feliu Formosa que tanca el llibre: “Quan observes, com pots evitar la metàfora?”. La metàfora, aquí, no deixa de ser el filtre que és la vida que hem anat acumulant fins al moment del poema i que en el poema, en el fons, també diu qui som. La preocupació de A dalt més alt és la de poder dir, la de poder explicar-ho tot sense entrebancar-se, amb pas constant, fent marrada, potser, perquè el bosc és massa espès, però amb la constància de qui vol tornar a casa (o simplement la vol trobar —o fins i tot, i segurament és el cas, de qui vol fer les dues coses a l’hora: avançar i retrocedir). Hi ha el món i el camí endavant cap al món per la metàfora inevitable —la llengua i el cos que som, els límits que som en llengua i cos— alhora que hi ha el camí que va enrere cap a aquest “mirar el món als ulls a coll d’un arbre” dels orígens (i els orígens vol dir el principi de tot, el començament —inassolible, ideal, quasi— que ve d’abans de les racionalitzacions que ens fem —i ens han fet— del món). Hi ha els fòssils del camí recorregut a les esclòfies de l’anou, els fòssils del sol que plovia castany a les teulades, hi ha aquell “Sotja la plana quiet i escolta, pur,” que llegim del gos de ‘Pensament’. Evidentment, la mirada hi és, però és només en l’art, en la poesia, en la llengua que la vida pot ser dita, no pas on pot ser viscuda, sinó compartida més enllà de l’experiència. Si la vida és exactament la que és, si les coses que passen, passen de la manera que passen, i el poema s’hi vol acostar, s’hi vol assemblar, d’alguna manera l’ha de voler tornar a ser, imperfecte com és, imperfectes com som nosaltres, i imperfectes com som nosaltres a l’hora de rebre el món. El poema, per un moment, ha de fer veure que és la vida. I aquest acostament, en els poemes de A dalt més alt, és honest, tranquil i pacient, tendre, contingut i, sobretot, responsable. És evident que l’autor és responsable de la seva obra, però si l’obra ha de portar la vida de l’autor, la vida que l’autor hi ha volgut i hi ha pogut atrapar, la responsabilitat és enorme; i més, com és el cas, si la vida no és només la seva, sinó la vida que l’envolta —però això ja ho anirem trobant.

I el llibre és aquest camí d’anada i tornada amb marrades diverses, que es va fent i es va recollint a poc a poc —molt a poc a poc: alt per alt deuen sortir uns deu versos escrits al mes. El camí es va fent perquè s’avança, inevitablement, perquè la vida es va fent i perquè el poema es va fent i, rere cada poema hi ha d’haver aquell poema millor, aquella manera millor de fer el poema que digui el que es vol dir, que digui millor el món i qui el veu, que s’hi assembli i els vulgui ser una mica millor; i es va recollint perquè es va mirant enrere amb la pregunta “què m’he deixat que em faci avançar més?” Per un cantó, evidentment, els trossets de vida que es van deixant i els que només podem recuperar en les esclòfies de les anous que anem trobant, la vida passada que es presenta amb la vida present.

D’altra banda hi ha la llengua, la literatura —la que hem fet i la que han fet els altres. Segurament aquest llibre seria molt diferent si un bon dia a la vida d’en Carles no haguessin aparegut personatges com ara Vinyoli, Carner i (crec), sobretot, Ferrater (i poemes com ara ‘Un pas insegur’, per exemple). Qui hi vulgui llegir literatura s’ho ha de passar francament bé resseguint jocs lògics que puguin recordar Ferrater, cadències i jocs sintàctics i lèxics que potser porten a Carner o els petits jocs de mitologies autumnals o capvesprals que neixen i es desfan amb el poema i que prenen una entitat que va una mica més enllà del símbol, que potser porten a Vinyoli; s’ho pot passar bé amb el ritme quasi constant dels decasíl·labs —malgrat algun “quiet” monosil·làbic i alguna altra menudesa—, que són exemples de contenció i síntesi d’imaginari i de pensament realment envejables en molts casos, i amb els petits estanys en prosa on la intimitat de qui els escriu aflora de manera molt més oberta i prosaica —valgui la redundància— i en molts casos de manera també molt més emotiva —però mai de manera expansiva i sempre en veu baixa, sempre a favor del poema.

I, per acabar el que voldria dir avui —i em deixo moltes coses—, hi ha una cosa importantíssima que relligaria tot això que he dit fa un moment: la cura enorme per la llengua. Que el poema és fet de llengua és una cosa que amb aquest llibre pren una importància cabdal —i que potser en massa llibres sembla que s’oblidi. Per un cantó perquè la llengua digui en el poema tot allò que es vol dir i per l’altra, per l’homenatge, el deute, la mirada enrere en el camí. Són poemes que no només volen formar part de la vida privada de l’autor del llibre, sinó que volen expandir-se a tot allò que toca la seva vida: ell —evidentment—, el paisatge que l’envolta i aquest petit nosaltres que es podria reduir al nosaltres que cap dins les quatre parets de casa seu —la casa, per cert, que és un dels elements que més pes té i que més serveixen per entendre molts dels poemes del llibre: la casa que ens guarda i que és nostre. Són poemes que, com he dit, miren endavant i busquen, per dir-ho així, el Poema, la manera i saber-se en un món, però són, sobretot, poemes que volen retre homenatge a aquest petit nosaltres del qual en Carles en seria —se’m permeti— l’apuntador —i és aquí on aquella honestedat que deia és més emocionant (i sobretot dins la contenció i la timidesa de molts d’aquests poemes). Un homenatge sinceríssim cap a la llengua de casa seu —i de Santa Eugènia i de la Plana— i cap a casa seu i aquest petit nosaltres que el conforma. És la feina d’abnegació titànica de qui estima allò que fa, del fuster que treballa un moble i que només vol fer-lo bé perquè aquell moble és fet amb la fusta que treu del costat de casa i perquè aquell moble ha d’anar a parar a casa del veí. Segurament, si ell no en fos l’apuntador, si ell i la gent de la seva generació tingués el lèxic i la llengua que fan servir els seus pares, amb prou feines escriuria poemes —o, si més no, aquests poemes. Però el deute i la fascinació són enormes: saber que de cop els límits de la parla es poden expandir una paraula més, que aquelles esclofolles o clovelles (o simplement closques) poden ser també unes esclòfies, no el porta (ni ens porta) a la poca felicitat del col·leccionista de mots, sinó a la felicitat fonda que causa una relació nova amb el món (amb la casa) molt més estreta; la felicitat que causa assemblar-se més a aquella casa, a aquell nosaltres que estimes, la felicitat de poder dir amb més pes que has trencat una anou i a dir-ho des de més endins, més sincerament i arreplegant una miqueta més tot aquell camí que ve de més lluny de quan eres un nen i que t’ho fa dir i veure —i llegir— tot amb una emoció que poques poètiques d’avui en dia permeten de fer-ho; perquè aquests poemes, quan els llegeixes, saps que no poden ser mentida (en el joc de veritat i mentida que de sol jugar en el poema, que és el joc de sinceritat i impostura) i que amb aquestes esclòfies hi ha un trosset d’ànima molt sincera que porta un món petitíssim que explota amb la lectura i que et fa somriure només com et poden fer somriure els poemes bons, i aquest llibre, francament, et fa somriure a quasi cada plana. I per convèncer-vos d’això jo ja puc anar dient missa —que en aquests casos deu ser el que toca—, que només cal que fullegeu el llibre per entendre aquesta felicitat petita i calmada que, per sota del pes de cada poema, el recorre de cap a cap. Merci.

Muntanyola, 6 i 7 de juliol del 2015

 

[Text llegit el 7 de juliol del 2015 per la presentació del llibre A dalt més alt (Pagès editors, 2015), de Carles Dachs a la Plaça Major de Santa Eugènia de Berga.]