Bon cop de bala, proletaris de la terra

Fuerza nueva llança en la Diada de Catalunya una reescriptura d'Els Segadors

Agus Izquierdo

Agus Izquierdo

Filosofia, cultura i periodisme

El passat dimecres va sonar “Els Segadors” a Plaça Sant Jaume. Però va ser l’original, la de sempre, i no la reescriptura de Fuerza nueva, la coalició formada per Los Planetas i El Niño de Elche. En un dels dies més transcendents pel catalanisme, el projecte musical de gènere “space rock aflamencat” va publicar “Canción para los Obreros de Seat”, que utilitza la melodia de l’himne nacional i prova d’alterar el contingut i el missatge.

A “Canción para los obreros de Seat que están presos en Segovia” -el nom original de la peça-, Paco Contreras arrenca amb la potència vocal que el caracteritza, i predicant: “Barcelona, gran ciudad / que el mundo vio tan honrada / tienes tantos funcionarios / para prender tus proletarios”. El tema conserva l’èpica sonora i discursiva de l’autèntic, i fa al·lusió als Països Catalans dels primers anys de la transició espanyola i, sobretot, a l’Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors (ERAT), grup armat integrat per alguns assalariats de la SEAT que, a finals dels setanta, van erigir-se com a contra-resposta política en defensa de la classe proletària. Aquest seria el context.

Els granadins porten una bona ratxa treballant amb els himnes i recollint després els fruits de la polèmica. Quan fa uns mesos, van rebre l’encàrrec de musicar l’ascens del Granada CF, Los Planetas van entonar: La sangre de los poetas / que fueron asesinados / está impregnando la tierra / por la que estamos luchando. Per molts seguidors del Graná, no només va ser desencertat relacionar política, història i religió amb l’esport, sinó que també va ser insultant. El 18 de juliol, dia de l’Alzamiento Nacional, Fuerza nueva va treure a la llum “Una, grande y libre”, que desafiava amb ironia la dreta espanyola. Aquest seria el precedent.

 

Puigdemont i la Sagrada Família. Proletaris i anarquistes

En el videoclip, dirigit per Andrés Duque, cinc persones tatuades encarnen els components de l’ERAT. En determinats moments, es poden apreciar dos símbols del catalanisme contemporani: la Sagrada Família i Carles Puigdemont -els dos, projectes inacabats-. La notícia ha provocat multitud de reaccions, però potser el debat més interessant que s’està duent a terme ara mateix a les xarxes sigui: és veritablement anticatalanista, aquesta reescriptura d’”Els Segadors”? A simple vista, així sembla: “¿Dónde están los mejores? / ¿Dónde están tus defensores? /¿Dónde está tu bandera?”. La picada d’ullet a la situació actual és òbvia, i els versos així ho manifesten, com també aquest: “Perdidas van tus conquistas / en manos catalanistas”.

Hi ha crítica, sí, però tot plegat és bastant abrupte. Entre altres motius, perquè es pressuposa que el moviment sobiranista no és una revolució. D’acord, potser ha estat una falsa revolució dels somriures, marcada pel llirisme i sovint pot semblar capitanejada per Ned Flanders. Però els components de Fuerza nueva no són rucs, i saben que els Països Catalans -com altres regions- han estat sempre escenari de convulsions socials i populars i de reivindicacions de classes i estaments.

Com bé explica aquest fil d’Amadeu Corbera a Twitter, “Els Segadors” és un himne republicà, parit per un anarquista confés, i un símbol de la lluita obrera, revolucionària i d’esquerres. De forma que Fuerza nueva no fa res de nou. Senzillament canvia la lletra, no capgira completament la semiòtica de l’himne. L’experiment no té un resultat fructuós ni genuí: donen per vàlida una premissa que, com a mínim, és dubtosa.

La falç per la pistola

Però, per què “Els Segadors”? Per quin motiu no versionar l’himne soviètic? La qüestió és retòrica: no hi ha dubte que la millor manera de fer soroll i, per tant, promocionar-se, és llançar la versió de l’himne (escrit per Emili Guanyavents el 1899) un 11 de setembre. No són rucs, no.

El “bon cop de falç” es transforma en una crida a les armes de foc. Sigui nacionalista o no, la bel·ligerància del missatge és explícita: “¡Con la pistola! / ¡Con la pistola, hermanos proletarios!”, predica la cançó amb entonació flamenca i un fons post-rock barroc, carregat i atmosfèric.

Jota i la causa independentista

Per altra banda, no estem parlant de músics que s’hagin manifestat contraris al procés català, sinó més aviat al contrari. L’any 2017 vaig presenciar un directe de Los Planetas. En aquest recital, al Palau Sant Jordi, Jota (líder, veu i ànima d’aquesta banda de culte) va reconèixer que “és un plaer estar tocant una vegada més en aquesta terra tan valenta i lluitadora”. De fet, l’últim treball dels granadins es titula Zona temporalment autònoma. En una entrevista a El Mundo, el cantant planetari va afirmar que “el de Catalunya és un procés irreversible. Catalunya podria començar quelcom important que es podria contagiar a altres llocs”.

De manera que, si la intenció de Fuerza nueva ha estat esdevenir un himne antinacionalista i llançar una crítica a una part del catalanisme burgès i fins i tot reaccionari -amb la qual coincidiríem molts catalanistes independentistes-, l’intent també falla. Perquè ser antinacionalista podria ser una postura nacionalista, de la mateixa manera que ser apolític és una posició política. En qualsevol cas, coneixent la situació catalana, com la coneix un català: és el nacionalisme català el contrari a lluitar pels drets del proletariat? La contradicció és massa explícita per prendre-se-la seriosament.

I aquí resideix el quid de la qüestió: té sentit tractar la situació catalana de forma tan gratuïta, sinó és únicament per realitzar un experiment creatiu i generar reaccions? Vist des de fora, l’estat català fa anys que deriva en un oceà de caos, guerra interna i destrucció. Hi ha qui veu Catalunya com l’Euskadi d’ETA o la Irlanda de l’IRA. També hi ha l’altra banda: la fastigosa condescendència i el sentiment de llàstima dirigits a la causa catalana -i em temo que Fuerza nueva són d’aquests últims-. Sigui com sigui, l’independentisme és un tema d’actualitat massa complex i suculent com per deixar-ne de parlar, fins i tot pel sector més indie de la música espanyola.

Fuerza nueva, el grup, no deixa de ser una paròdia de Fuerza Nueva, el partit d’extrema dreta. De fet, queda clar que la banda representa una sàtira d’absolutament tot. I quan algú fa soroll, és perquè altres l’escolten. És més: sovint, l’èxit de cridar l’atenció és directament proporcional a l’atenció generada. Què millor, doncs, que prendre-s’ho amb humor? Aquests dies hem cantat, estimat i odiat la nova de Manel. Fem el mateix amb “Els Segadors” de Fuerza nueva.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació