Benvingut Bona Nit Barcelona

El Poble Espanyol ha donat la benvinguda aquest cap de setmana al Bona Nit Barcelona, un festival que neix amb la voluntat de portar bona música a la ciutat però que també vol ser exemple de sostenibilitat. Al debut hi havia convidades una banda catalana, Inspira, dues britàniques, Fanfarlo i Dry the River, i dues de noruegues, Kings of Convenience i Kakkmaddafakka. Si els organitzadors segueixen posant-hi tant de carinyo, el festival té corda per estona.

És dissabte, 20 de juliol. Som a l’epicentre de l’estiu 2013 i ja fa un parell de setmanes (o fins i tot alguna més) que la calor apreta de valent a Barcelona. També a Montjuïc, on l’aire que hi bufa és gairebé saharià i el sol encara s’enganxa, i això que són quarts de vuit del vespre.

A l’entrada del Poble Espanyol, s’hi barregen turistes i locals. Els uns sortint-ne amb aquella parsimònia tan vacacional, els altres amb les presses dels qui els marxa el tren. De fet, nosaltres hi arribem una mica tard i Inspira ja han sonat. Tot just comencen a escampar-se per la plaça els primers temes dels anglesos Fanfarlo quan creuem la porta d’entrada al recinte i ens cau a les mans un got de plàstic dur. D’aquells reutilitzables. Sí, els que fa dècades que volten les festes majors de comarques però que encara són tota una novetat als festivals moderns. Vet aquí el primer símbol –i també el més explícit- de la sostenibilitat de la qual fa bandera el recent nascut Bona Nit Barcelona.

I és que, en vista de la situació –on macrofestivals com el Primavera Sound, el BAM o el Sónar, acaben inundats de tones de gots plàstic esclafats- la productora Menos Que Cero ha trobat camp per recórrer en aquest sentit i n’ha creat un festival a mida. Han prioritzat la contractació de proveïdors locals, han imprès tots els cartells i fullets en paper reciclat i tenen previst guardar el material escenogràfic per reutilitzar-lo en pròximes edicions.

El cert és que a primera vista –i exceptuant el got de plàstic que tots portem penjat del cinturó- hi ha poques diferències amb qualsevol altre festival d’aquestes característiques. Ens diuen que s’hi ven menjar ecològic i biològic, l’escenari el decoren palets de fusta i unes fulles d’heura artificial que cauen de la façana. També són de fusta les barres, i el cert és que aquests materials naturals són d’agrair quan ets enmig de tant de ciment.

Va caient la nit i Fanfarlo van atraient cada cop més públic. Alguns ens som fans de fa temps i el Bona Nit Barcelona ens ha brindat l’oportunitat de veure’ls en directe per primera vegada. Potser els manca una mica d’harmonia, però les seves cançons sonen colpidores i intenses, i cada cop en som més a les primeres files. El públic és nombrós, però hi ha espai suficient perquè la calor no acabi d’enganxar-se’ns. Quan els londinencs s’acomiaden ens envaeix la sensació que el concert s’ha fet massa curt, hi han faltat alguns grans temes i no han estat tant contundents com esperàvem, potser havíem creat massa expectatives. Aprofitem el canvi entre bandes per sopar i tot i que no hem hagut de fer cua –un altre dels avantatges de limitar l’afluència de públic- encara no ens hem acabat l’entrepà que Dry the River ja són dalt de l’escenari, i el rock de tendència folk que practiquen comença a seduir-nos. Aquest és un festival de joves però prometedores bandes. No hi han vingut grans mites de l’indie americà, sinó que està farcit de grups més modests que tot just tenen un parell d’àlbums però que compten amb un gran reconeixement europeu i ja han girat per mig continent. Dry the River van fer el seu primer concert el 2010 i, amb només un disc a les esquenes, ja han aconseguit convèncer bona part del públic del Bona Nit i, fins i tot, els més agosarats s’han llançat a acompanyar-los amb les segones veus.

Malgrat que es van formar a Londres, el seu líder, Petter Liddle, és nascut a Noruega, precisament el país convidat del primer Bona Nit Barcelona. L’organització ha volgut que aquest país escandinau fos protagonista del debut del festival, ja que es tracta d’un país referent en matèria de sostenibilitat. Per això els caps de cartell també són noruecs. Tots dos, Kings of Convenience i Kakkmaddafakka, que tancaran la nit al Poble Espanyol, van néixer a la brisa dels fiords de Bergen, al sud de Noruega.

Kings of Convenience tornen a Barcelona més crescuts, un any després de presentar-se davant el públic del Primavera Sound. Trepitgen fort i el públic s’enamora ràpidament de la seguretat que desprenen. Broden la primera part, en acústic, amb un punt àlgid, quan interpreten la dolça I don’t know what I can save you from. A la segona part apareixen els habituals The Ducks (bateria, baix i guitarra elèctrica) i Erlend Oye, ànima del grup i membre també de Whitest Boy Alive, aprofita per desprendre’s de la guitarra i es dedica a divertir-nos amb els seus moviments eclèctics. Especialment comunicatiu, Oye es mostra sorprès de la morenor que tenyeix pell i cabells del públic mediterrani, i ens canta I’d rather dance with you mentre va fent saltirons.

Després de poc més d’una hora de concert, deixen pas als seus veïns Kakkmaddafakka,  una gran família que gairebé no satura l’escenari. En total en són 8, comptant els dos coristes ballarins. Tots ben rossos, post adolescents, amb energia i ganes de fer-nos ballar. Ja ho van aconseguir en aquell primer concert a la ciutat, la tardor del 2011, quan eren gairebé uns desconeguts que van fer-nos saltar com si el món s’hagués d’acabar aquella nit. Aquesta vegada porten avantatge, un bon grapat de concerts a l’esquena i el doble de hits en cartera. El seu primer disc Hest va ser tota una revelació, però amb el segon 6 months is a long time –produït precisament per Erlend Oye-  han captivat el públic de tots els festivals per on han passat. Aquest cop tampoc deceben i ens injecten una dosi de vitalitat que a alguns els durarà tota la nit. Afortunadament, el Bona Nit Barcelona acaba al Poble Espanyol, però continua en algunes sales de la ciutat. Un pla, això sí, només apte per als més valents. L’aftershow se’ns fa llunyà –moure’s de Montjuïc fa aquella mandra tant barcelonina-, així que decidim retirar-nos a temps, amb el bon gust de boca que ens han deixat els noruecs.

El Bona Nit Barcelona acaba però el cert és que tot just acaba de començar. El festival ha sabut seduir un públic nombrós, gràcies, sobretot, a la qualitat del cartell amb el que es presentava. L’espai, el bon ambient i l’amabilitat del personal hi han posat la resta. El festival acaba d’aterrar, però ja ha deixat clar que Barcelona necessita més nits com aquesta, més bones nits. I qui sap. Potser el Poble Espanyol, que va viure també el naixement del Primavera Sound, tornarà a ser escenari d’un altre festival d’alçada com ho pot arribar a ser el Bona Nit Barcelona. En tot cas, nosaltres podrem dir allò de… “Jo hi vaig ser”.