Bandes i bàndols

Segons l'Anuari de la Música de 2012 que ens ha facilitat la revista Enderrock, la música segueix sent quelcom important entre els catalans. Núria Maynou reflexiona sobre les relacions que s'estableixen entre grups musicals i públic.

Segons l’Anuari de la Música de 2012 que ens ha facilitat la revista Enderrock, la música segueix sent quelcom important entre els catalans. Ara bé, tot i que les vendes dels segells catalans s’han incrementat una mica -un 5,1%-, el nombre d’espectadors i de concerts ha baixat durant el passat 2011. No hi afavoreix gens que les subvencions i ajudes públiques en aquest sector s’hagin reduït força, ni que la crisi faci que tots anem més amb compte amb la butxaca, ni que tinguem de tan fàcil accés l’escolta online de molta i molta música si no, ja, de tota.

Tot i així, també tenim bones notícies. Sortosament, les marques de cervesa, bones companyes d’esdeveniments per l’estil, han apostat fort per la música (en especial, Estrella Damm, que també se’ls gasta amb l’anunci, inevitablement vist per tothom…). Els han d’estar agraïts també els grans festivals, sens dubte un nucli fort per a la música. Un altre factor, però, de què podem estar d’allò més contents és el micromecenatge. Fa més d’un any que la plataforma Verkami s’ha extès amb èxit. De fet, fins i tot algun grup autosuficient s’aprofita del suport dels seus fans. Verkami ha esdevingut una plataforma que, a mode de Marató TV3, confirma que els catalans no som tan garrepes com diuen. 470.000 euros i 162 projectes musicals assolits no són cap nimietat. Davant d’això, hem de felicitar als mataronins de Verkami, perquè el crowdfunding funciona.

Després de tot plegat no podem dir, ni molt menys, que els nostres músics puguin viure d’això que tant ens agrada a ells i a nosaltres. Sí, sí, estem eufòrics musicalment parlant, i molt i molt productius. El tema és que pocs viuen d’això, i que el debat inacabable es fa gairebé feixuc. Parlo de les enveges i crítiques que es fan els uns als altres quan es miren les carteres. Sobretot, esclar, si pel mig hi ha subvencions. Corro el risc que alguns m’apedreguin, però crec que el respecte i l’enveja sana són crucials per un país que camina cap a la independència. Llegia al número 200 de l’Enderrock que Martí Sales, com tanta i tanta gent, troba que el protagonisme d’Els Amics de les Arts i d’Els Catarres en anuncis d’Estrella Damm o de la Barcelona Neta (els haureu vist per la seva excessiva repetició), és “una pura qüestió de mal gust i màrqueting”. Hi afegia que descarta voler ser d’un parís normal que calqui les misèries dels altres, entenent com a misèries, aquests grups i d’altres que tenen suport econòmic extra musical i, diguéssim, poc coneixement del llenguatge. És a dir, dels més mainstream. I aquí rau el debat.

El cert és que els nostres dirigents polítics (i els no dirigents, em sembla que ídem) no en tenen ni papa de música. Al CoNCA no hi ha  representant d’aquesta art i el nostre conseller de Cultura va una mica a les palpentes en aquest àmbit, a banda de mirar-s’ho a distància. Si s’allarga la mà en publicitat com s’ha fet als Catarres, també se l’hi hauria d’allargar a altres grups de més experiència i creativitat. En el seu moment, per exemple, crec que la Generalitat va encertar-la col·laborant amb Antònia Font. Ara bé, no crec que certs músics triomfin gràcies als mitjans de comunicació o a les subvencions. Un gruix considerable de fans s’aconsegueix pencant i ficant-se el públic a la butxaca. El públic català ha lloat Manel sense cap mena de dubte. I, sembla injust per la poca qualitat musical, però també ho ha fet amb Els Amics de les Arts en menys mesura, entre altres. Si bé aquests no són bons musicalment, penquen molt en tots els altres sentits. No crec, per exemple, que els Surfing Sirles acabin tenint mai el suport popular que tenen aquests grups, i us en parla una espectadora i oient habitual. Sigui com sigui, agradi o no, el gran públic ha triat, i això és el que està disposat a seguir, escoltar i pagar. Així és aquest país, i es pot canviar de mica en mica, però cal avenir-nos-hi i acontentar-nos amb la diversitat de públic que hi ha, perquè de fet també hi ha molta gent que sap apreciar la varietat musical que tenim. Si no fos així, no hauríem conviscut tots plegats ni subsistirien segons quins segells d’allò més interessants que no formen part de l’interès del gran públic.

Hi ha públic per Anímic, per Standstill, per Joan Colomo, per Inspira, per El Petit de Cal Eril… Però som tants en un espai petit i, ara mateix, amb tan pocs calés, que abans de bufetejar-nos els uns als altres, mantinguem la paciència i no deixem de tocar, compondre i treballar. Només creixerem en gust i qualitat si no deixem d’implicar-nos, però cal fer-ho sempre de manera constructiva. Els odis i prejudicis costaran de treure del damunt; el més sa seria que tothom, per la seva banda, s’atrevís a deixar-se d’històries, que diria Xarim Pomelo, i menys a posar-s’hi d’esquena. Només així, algun dia, tothom voldrà escoltar i apreciarà el nou àlbum de Maria Coma o anirà sí o sí a un concert de Sanjosex. Al cap i a la fi, els bons tindran el que es mereixen.

Twitter Núria Maynou: @airunmag

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació