Antonia Font, un plaer i fins la propera.

Grups amb una personalitat creativa tan marcada tard o d'hora arriben a un punt de no retorn, a una cruïlla en el camí que obliga a reinventar-se

És una pena que pleguin. Però ja faran. Pel talent que deixen enrere, algú quedarà en la nau estel·lar que vulguin continuar el viatge.

Parlem d’un grup singular, amb un imaginari i un estil propis, dos aspectes vitals per a la subsistència en el món de la música, i que els haurien permès afrontar nous reptes. No sé quins, la conquesta del planeta. Per la manera de fer que tenien, sembla que això els era igual. Potser sigui aquest un motiu de la separació. Grups amb una personalitat creativa tan marcada com Antonia Font tard o d’hora arriben a un punt de no retorn, a una cruïlla en el camí que obliga a reinventar-se amb un nou so o unes noves maneres. O deixar-ho córrer i cap a casa. Celebro que pleguin quan toca. El darrer disc avisava, sonant com sense esma, com la hiperactivitat dels dos últims, que pintava a fugida sense rumb. Podien haver seguit, segur, repetint les fórmules agradoses i entranyables que els han donat a conèixer. Però són de ses illes, el satèl·lit del que parlen insistentment, i ells funcionen d’una manera distinta, a l’inrevés de les agulles del rellotge o com ho vulguin fer anar des de l’òptica antoniana. No han pretès ser el centre del món com altres voldrien. Tenen el que cal, però passen. Que per això són nascut enmig del mar, i vagis a on vagis, l’aigua i les profunditats els esperen com una sortida indefugible.

Recordo un moment amb ells, a la recepció d’IB3, la primavera del 2006. Acabaven d’editar “Batiskafo Katiuskas” i venien a presentar-lo al programa de les sobretaules. Vaig sortir a trobar-los com un coet. Havia de parlar-los de Steve Albini, el productor que va llençar The Pixies al món (grup referent del rock alternatiu dels 90’s, juntament amb Nirvana), creia que el so contundent de les seves produccions rutllaria perfecte a les seves cançons. A més, vaig pensar que Albini s’enamoraria de la banda, com jo ho estava en aquell moment amb “Batiskafos Katiuskas” i faria els possibles per a llançar-los a escala mundial. Per un moment els vaig imaginar a la seu de Nacions Unides saludant al món com el mestre Pau Casals. El seu desdeny, o desinterès, però, em va engegar amb els plans de conquerir la terra al forat de promocions. Sonant-me en el cap aquella frase tan eloqüent de “Astronauta Rimador”, allò que diu “com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament la polla”. Doncs això. Fins la propera.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació