Antònia Font, per sempre més

El 28 de novembre passat Antònia Font anunciava la seva dissolució amb un comunicat a través de les xarxes socials. A primera hora del matí, però, el periodista Jordi Basté des de RAC1 avançava la notícia -encara no oficial- i la data de l’últim concert.

En aquell moment, sorpresos i encara sense paraules, vàrem poder arribar a temps de comprar les entrades del que s’anunciava com l’últim concert oficial del grup, l’últim! Al cap de pocs minuts, òbviament, estaven exhaurides. Després se’n programarien dos més.

Antònia Font ha estat, és i serà un grup de referència per diverses raons. Per la seva música, per la seva originalitat, pel seu univers interior i genuí, per la seva manera de ser i actuar, per saber transmetre aquella màgia que només els grans aconsegueixen. Un grup que ha sorprès en cada disc que ha publicat, que no s’ha repetit, que s’ha superat dia a dia, que ha situat definitivament Mallorca al mapa musical, que ha estat reconegut i admirat pels seus coetanis i que ha sabut fer-se un lloc en la història musical dels Països Catalans.

Des que vaig descobrir el grup –deuria ser cap al 1999- fins avui, puc dir que hem anat a concerts de totes les seves gires, que la seva música ens ha acompanyat en molts moments personals i col·lectius, que l’hem compartida amb molta gent, que les seves cançons ens han fet descobrir racons i expressions illenques per molts desconegudes fins aleshores i que, fins i tot, hem tingut el privilegi que ens dediquessin una cançó en un concert personalment especial. Per tot això i més les seves cançons ja formen part del nostre vocabulari i univers habituals i quedaran per sempre més en la nostra memòria col·lectiva.

Antònia Font no ha calat només en part de la societat mallorquina sinó que també ha sabut fer-se un lloc fora de les illes. Som molts els seguidors del principat que hem comprat els seus discos i que hem fet quilòmetres per anar a molts dels seus concerts. Aquest cop, com no podia ser d’una altra manera, no ens hem volgut perdre aquests concerts de comiat i enmig de les festes nadalenques hem agafat un avió fins a Palma per poder ser testimonis de l’esdeveniment. L’ocasió s’ho valia. L’escapada ha valgut molt la pena i quedarà per sempre més en el nostre record. Naltros hi vam ser!

És divendres. Pels carrers de Palma es respira ambient nadalenc, la ciutat té un encant especial que s’accentua per aquestes festes. En unes hores, al Teatre Principal de la ciutat, Antònia Font dirà adéu als escenaris i posarà el punt i final a disset anys d’una brillant carrera artística que passarà a la història. A poc a poc a l’exterior del teatre s’hi va aglomerant més gent. Una paradeta –la darrera- per poder comprar discs i samarretes del grup no dóna a l’abast, crec que ho vendran tot. Malgrat la prohibició d’enregistrar i fotografiar el concert tothom té a punt mòbils i càmeres per immortalitzar l’esdeveniment.

A les 20:30 puntuals s’apaguen els llums i comença l’espectacle! Pau Debon, tal i com ja va fer en el concert del dia anterior, situa una samarreta verda de la “Crida per una educació pública de qualitat” davant de l’escenari que presidirà tot el concert. El grup farà un repàs a la seva discografia en un concert que durarà gairebé 3 hores i que ens passarà volant. Pau Debon dóna la benvinguda “al concert d’un grup que li deien Antònia Font”, una frase que ens feia adonar que allò, ara sí, anava de debò. El repertori del concert va ser un regal per tots els seguidors del grup. Van interpretar 38 cançons i 9 més als bisos. Tres cançons del primer disc Antònia Font, quatre de A Rússia, cinc d’Alegria, vuit de Taxi, vuit de Batiskafo Katiuscas, set de Lamparetes i dotze de Vostè és aquí. El concert va tenir uns primers moments de contenció (el públic no es va posar dempeus fins a “Alegria”, la dissetena cançó) però ràpidament la connexió va esdevenir total i absoluta. Musicalment la interpretació del concert va ser sublim i la posada en escena senzilla però impecable. Per primera vegada vaig notar un Joan Miquel Oliver (l’artífex i compositor del grup) emocionat, especialment durant la recta final del concert i després de les presentacions dels membres del grup, llargament ovacionats, amb els darrers acords de “Mecanismes”. El concert va tenir moments memorables com quan Pau Debon va vaticinar que d’aquí uns anys “Islas Baleares” esdevindria l’himne oficial de ses illes, la interpretació fora de micròfon de “Cartes a Ramiro” (que pren la glosa popular “Un homo sense doblers onsevulla fa nosa”) o la dedicatòria de “L’univers és una festa” a Pere Estarellas, el primer baixista del grup, també present a la sala.

Crec que molts vam marxar del teatre sense voler-nos creure que aquell concert havia estat el darrer al que assistíem. Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Pere Debon, Jaume Manresa i Joan Roca passaran a la història per haver creat i format part d’un grup anomenat Antònia Font que va marcar un abans i un després de la música pop-rock dels Països Catalans.

Gràcies Antònia Font per haver existit!

Setlist:

Ballarines de ballet / Camins de plàstic / Tokio m’és igual / Búnquers de plom a mitjanit / Sol de taronges / Sa carta des carboner / Vitamina sol / Love song / Darrera una revista / Armando rampas / Robot / Portavions / Multicinemes / Dins aquest iglú / Final / Vos estim a tots igual / Alegria / Holidays / El far de Ses Salines / Colors passant cristalls / Cartes de Ramiro / Son Bonet estava controlat / Santa Claus / Astronauta rimador / Per què vaig venir / Zoom / A cada mà una maleta / Milers d’habitants / Bamboo / Me sobren paraules / Coses modernes / Islas Baleares / Sospitosos / Canta / Focs artificials / A Rússia / Mecanismes / Batiscafo Katiuscas // Clint Eastwood / Icebergs i guèisers / Alpinistes-samurais / Tots es motors / Wa yeah! / Calgary 88 // L’univers és una festa / En s’estiu / Viure sense tu