Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

Antònia Font, el tsunami

Quan sembla que ja ho hagin fet tot, el grup liderat per Joan Miquel Oliver i Pau Debon ens torna a sorprendre. Antònia Font no s’atura i, amb Vostè és aquí, el nou treball que van presentar divendres a l’Àtrium de Viladecans, fan un altre pas endavant. Són pioners, i ho saben.

Quan sembla que ja ho hagin fet tot, el grup liderat per Joan Miquel Oliver i Pau Debon ens torna a sorprendre. Antònia Font no s’atura i, amb Vostè és aquí, el nou treball que van presentar divendres a l’Àtrium de Viladecans, fan un altre pas endavant. Són pioners, i ho saben.

Ara mateix ningú no ho recorda, però després de la gira de Coser y cantar, semblava que la bogeria deliciosa d’Antònia Font corria el perill, greu i real, d’acabar-se. Van passar els anys 2008, 2009 i 2010 i sobre el grup liderat per Joan Miquel Oliver havia caigut una capa de silenci, feixuga, inquietant. Els seguidors del grup, cada cop més nerviosos, estaven inquiets: evidentment, van començar a circular tota mena de rumors: que si la mala relació entre els membres del grup havia arribat a cotes insostenibles, que si Oliver volia centrar-se en la seva carrera…

Però no. Antònia Font no agonitzava. És cert que van passar per un període de separació, però aquesta inactivitat no era el presagi de la mort per inanició d’un dels grups més lúcids i influents del panorama musical de l’estat, tot al contrari: era la calma chicha prèvia a un tsunami musical de dimensions insospitades. L’any 2011 va aparèixer Lamparetes, un disc lluminós, amb cançons brillants com “Clint Eastwood” o “Icebergs i guèisers”. El grup tornava amb força, com anunciava Joan Miquel Oliver en la primera frase que podem sentir al disc: “Me sobren paraules”.

I a fe que era així! Poc més d’un any després de Lamparetes, apareixia un nou treball, anomenat Vostè és aquí. Ni més ni menys que quaranta nous temes breus, d’una mitjana de minut i mig de durada. Quan pensàvem que ja no tenien res més a dir, s’atreveixen amb un CD que qüestiona el concepte de disc tradicional.

Antònia Font és diferent. Si Joan Miquel Oliver compon una balada, ens regala “Calgary 88”, una ficció deliciosa amb sintetitzador (molt pocs grups són capaços d’utilitzar el sintetitzador amb dignitat!) i amb ecos de Modern Talking. Si ens vol fer ballar, s’inventa “Wa Yeah!” o “Alegria”, himnes que no es poden escoltar sense aixecar-se de la butaca (com es demostra a cada concert, i el de Viladecans del passat divendres no en va ser cap excepció).

Amb Vostè és aquí, Antònia Font ha reinventat el terme “cançó”. Podem parlar de quaranta temes, o de quaranta apunts de cançons? Com els Carnets pòstums d’Albert Camus, o com els Incidents de Roland Barthes, el darrer disc del grup mallorquí són fragments esparsos, bocins d’inspiració que no cal sentir d’un sol cop. Un té la sensació que pistes com “A cada mà una maleta”, “Zoom” o “Camins de plàstic”, entre moltes d’altres, podrien haver estat grans cançons si haguessin volgut. Que Vostè és aquí amaga tres discos fantàstics. Però Antònia Font és així: únic, especial, per bé o per mal. I ens hem de conformar amb una sobredosi de píndoles de geni musical.

Potser aquesta és la gran dificultat d’una gira com la de Vostè és aquí: Antònia Font redefineix de tal manera el concepte clàssic de disc que els concerts acaben confonent el públic. A la primera part dels recitals, que presenta els quaranta temes nous, els espectadors no saben si aplaudir al final de cada tema (cosa que significaria pausa per aplaudiments cada dos minuts), si fer-ho on marca el sentit comú, o si, directament, no fer res. Tampoc es poden cantar les cançons com als concerts convencionals (bé, sí que es pot, però aprendre’s de memòria quaranta cançons no és tan fàcil!), de manera que no es pot produir la catarsi habitual en els concerts. Al final, l’espectador, exhaust, sobreexigit per les circumstàncies, s’asseu a la butaca i es dedica a observar les bicicletes que s’il·luminen al fons de l’escenari i a escoltar les cançons. I ara sí, comença a entendre que el concert de Vostè és aquí s’ha de viure així: oblidant-se dels concerts convencionals mentre la veu carismàtica, gairebé oracular, de Pau Debon l’embolcalla.

A la segona part del concert, que presenta cançons dels altres treballs del grup, arriba la catarsi. Som en terra coneguda: Antònia Font pinta un paisatge acústic deliciós amb temes com “Dins aquest iglú”, “Batiscafo katiuskas”, “Canta” o “Alpinistes-samurais”. I, ara sí, el públic sap com ha de comportar-se, com ha de reaccionar. I l’Àtrium de Viladecans es transforma en un lloc màgic i especial. Només cal que els Antònia Font acabin el concert amb “Alegria” perquè el públic marxi cap a casa amb un somriure d’orella a orella. Sí, ho han tornat a aconseguir.

Ens pot arribar a incomodar la singularitat de Vostè és aquí. Tampoc és estrany que, a estones, ens molesti no poder abastar la genialitat ciclòpia concebuda per Joan Miquel Oliver. El tsunami creatiu ens ofega, i no ens ha de sobtar. Antònia Font no té cap antecedent. La seva música obre camins desconeguts. I allò nou ens fascina i ens alerta al mateix temps. Però no passa res: quan els nous temes s’incorporen al repertori, agafen, immediatament, la pàtina dels clàssics. I quan això passi, hi haurà noves cançons, o Joan Miquel Oliver s’haurà inventat una nova manera de sorprendre’ns. I que duri!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació