Anna Andreu torna adult el pop de butxaca

«És casa» és la resposta de Marina Arrufat, Vila-real, 1989, violinista de professió i bateria per voluntat pròpia, és coparticipant d’Els mals Costums, Hidden Track (2020), en el moment que Anna Andreu, Barcelona, 1988, és la protagonista de la mirada digital de la fotògrafa, quan se li pregunta per què han escollit el parc de l’Espanya Industrial, al costat de l’estació de Sants.

És casa perquè viuen al costat. Els agrada l’indret. Espais verds. Taules de ping-pong. Un home, del carrer, com diu la cançó, darrere un nas de boxejador tronat llençant ganxos a l’aire. Joves. Grans. Parelles. Tots dispersos. A un extrem, unes gavines urbanes fent un soroll important mentre intenten esbrinar per què el menjar és un got de plàstic. El parc està trist. És una postal de la descurança emocional que vivim. Una visió borrosa d’un oasi que un dia va ser un referent històric de la producció de cotó. El Vapor Nou va ser-hi durant més d’un segle, fins al 1971.

Anna i Marina són parella a la vida i a la música. Malgrat que la composició de lletra i música és d’Andreu, la cantant és la primera a admetre el pes determinant de la seva companya en el procés creatiu del disc que, des de la seva publicació fa uns mesos, no ha deixat de créixer. «És difícil opinar d’alguna cosa en què has participat. M’ha agrada molt.» Marina rebla: «M’agrada molt com canta».

El registre vocal de la compositora, que no és fàcil de catalogar, resulta suau en la majoria dels temes. «El crit al cel» o «Els mals costums» en són exemples. La veu rodona que la caracteritza serveix de trampolí per transportar melodies i endinsar-se en el terreny de les sensacions. Per contra, a «Torrent sanguini», l’energia no és tan continguda. Però igualment atrapa.

L’interès pel disc provoca que el mes de novembre Andreu i Arrufat tinguin prou dates marcades en vermell; és a dir, un bon nombre de concerts. Aquesta setmana s’enfronten a un pòquer d’actuacions. «En concert, serem nosaltres dues. Més enèrgiques. Hi haurà més cançons i alguna sorpresa» —concedeix l’Anna. «A l’hora de gravar vull que la meva veu quedi més petita. Té més matisos.» El productor Jordi Matas li va recomanar que canviés la guitarra acústica per l’elèctrica. De tota manera, Andreu assegura no sentir-se guitarrista. «Només la toco per acompanyar la veu.» El disc també conté efectes i samplers.  

A partir d’uns elements tan simples, el projecte d’Anna Andreu agafa volada i consistència. Un repertori equidistant tant del minimalisme com de la saturació d’elements. Res de sobreproducció. Vet-ho aquí, les artífexs fan possible que el pop de butxaca, mitjançant aquest disc, es torni adult.

Una llarga lesió va provocar que Marina, amb estudis superiors de clàssica i contemporània, ampliats a l’estranger, deixés un temps de practicar amb el violí i marqués el ritme i aportés color a les cançons, darrere una bateria. Forma part de Bambú Ensemble, un octet internacional de corda, i de Camerata Penedès, una orquestra cooperativa de deu músics, de la qual n’és la gestora.

«Treballar en parella funciona moltíssim» —indica Arrufat. «Compartir música amb la meva parella m’encanta.»

Andreu ja té un cert currículum musical, acumulat d’anteriors projectes. Però va decidir parar. Va repensar què fer a la vida. En un principi disposava d’una feina convencional, amb caps de setmana lliures i sou fix. La rutina va donar pas, cal suposar, a l’avorriment, i el cuc de la música va tornar. El vertigen de la inseguretat i de viure el present li escauen bé. D’aquelles manies, aquests mals costums.

La relació entre la cantant i la violinista s’entén sòlida, no sembla que juguin el paper de meres còmplices. El fil conductor sembla fluir de manera transparent gairebé líquida, ja que davant de certes preguntes es diuen coses que pràcticament no són audibles per ningú més que per elles. Ben pensat està bé que així sigui. «Nosaltres som energia.» Anna mira Marina, un lleu somriure segella la rotunditat de tanta convicció. «Treballar en parella funciona moltíssim» —indica Arrufat. «Compartir música amb la meva parella m’encanta. Compartir l’estètica musical amb la meva companya, m’encanta.» Es miren. Deuen estar component alguna cosa…

El disc no arriba ni de bon tros a la mitja hora. Tampoc caurem en el tòpic del pot petit. El cert és que l’àlbum no és un exercici d’estil, és un acte de concreció. «És un disc que abasta diverses generacions», diu Andreu. «El nostre públic arriba fins als seixanta anys.»

L’enigma es fa palès. Com es poden dir tantes coses en tan pocs versos… «Quan escolto una cançó, està bé que quan no hi ha música, allò que sents et pugui interessar, m’explico… És important que les lletres funcionin per elles mateixes. La música és el que les suporta i fa que puguin brillar més. Va ser un exercici d’anar a buscar una paraula i no una altra. És diferent dir part que naixement. La mateixa sonoritat ja té una foscor, una sequedat, que sigui una síl·laba amb una erra i una té.» Intervé Marina, «…I un part implica un dolor».

Els mals costums és breu i saborós alhora. Introspectiu i obert, també. És per mèrits propis a les llistes dels millors de l’any.

«Tenim molts sinònims. Val la pena buscar aquells que són antics, que tenen un cop de nostàlgia», indica la compositora. Està parlant d’«El part». Una cançó que parla d’una muntanya. Del part d’una muntanya. «Parteixo d’una faula d’Isop que m’encanta. Vaig trobar la manera de descriure aquesta figura de la manera més estètica possible, i també misteriosa. Mai s’acaba explicitant què neix d’aquesta muntanya. En neix una silueta, cadascú li pot posar el que vulgui.»

Els mals costums és breu i saborós alhora. Introspectiu i obert, també. És per mèrits propis a les llistes dels millors de l’any. Ja en portem uns quants. Malgrat el desori en què viu la música, el talent encara mira les adversitats. La vocalista es mostra d’acord amb la interpretació que el seu treball és una guia, receptari, volgut o no, de percepcions.

Se li planteja una situació, les referències, en què la cantant no acaba d’entrar. Però quan s’explica apareix alguna sorpresa. Menciona la cantant, guitarrista i compositora canadenca Feist, que actualment es dedica als podcasts. També, a la compositora i guitarrista britànica Laura Marling. I de sobte diu: «Santa Ferida —de Ferran Palau, 2015—, em va influir a l’hora de fer el disc». Marina apunta el violinista i multiinstrumentista nord-americà Andrew Bird que bascula entre el més variat del que coneixem com a americana. «Fa unes melodies que tenen una volta que sempre se’t queden dins.» Tots quatre compten amb una abundant discografia.

Andreu, davant l’elogi, es mostra prudent. El fet d’escoltar algunes estrofes seleccionades d’una cançó tan sentida com «El calvari» —de la qual ens regala una versió acústica en el vídeo que il·lustra el text—, està a un dit per sota d’arrufar el nas. Si sent satisfacció no es percep. Cançons com aquesta, «El desfici» o «El que no som» exemplifiquen una mena de nuesa emocional que fa possible captar el seu treball com un acte d’honestedat.

Més oberta es mostra amb «El desfici», expliquen a duo que és un mot molt popular a Castelló de la Plana. Entre elles, estar desficiada és una juguesca. La cançó és una imatge de calor, que poden abastar una solitud ben entesa com una llibertat compartida sense límits. Una radiografia dels diumenges ociosos de què no tothom sap gaudir. «La cançó la vaig regirar durant molt de temps…» I Andreu es perd enmig dels seus pensaments sense abandonar el banc. La mirada de Marina indica que sap on és la seva estimada. Silenci. El darrer vers d’«El desfici» diu:

Dormo fins quedar cansada
En el dia del senyor
I em dius et vull
Amb la cara freda i l’incendi a dins.

Tampoc té una resposta, segurament no li cal, per la tercera estrofa d’«El que som». «No m’esperava aquestes preguntes.» S’endevina un mig somriure.

Sigues la remor que tot s’ho empassa
I la gespa nua.
Sigues un color que tot ho taca,
Un jardí, una cara maca.

En un altre temps, amb un altre tempo, en idiomes i contrades diferents ben podria ser un bolero o una bossa nova. Reflexions que no es verbalitzen. L’Anna està pendent… Avancem cap al final. Acaba de publicar un single, Canción del jinete, que de nena l’espantava. «Em venia de gust. És molt ancestral.» En el seu web es pot llegir el següent: «Recordo la por que em feia aquesta cançó de petita, una por que sentiria avui com nova si l’escoltés per primera vegada. Canción del Jinete és un poema de Federico García Lorca musicat per Paco Ibáñez. Aquesta és l’adaptació que n’hem fet, amb tot el respecte cap al poeta desaparegut i assassinat pel feixisme, i també cap a l’home que avui dia encara el canta». El single es pot adquirir a manera d’estímul, per un preu mòdic. Una oportunitat col·laborativa que posa en valor la feina dels músics.