Albert Pla, genial guerrer

La meva admiració per Albert Pla ve de lluny, fins i tot d’abans que el 1988 guanyés un concurs de joves promeses a Jaén i comencés a escandalitzar les tietes perquè deia paraulotes amb veueta de bon nen assegut en una butaca. Me’n recordo com si fos avui: instal·lats a la darrera fila d’una aula gegant de l’Autònoma, on la perspectiva era inversament proporcional a l’interès de la classe, el meu amic Albert Viaplana em sorprenia cantussejant textos que escrivia en les moltes hores lliures que et deixa una carrera de lletres. ¿Cuál es la obra capital de Marx? no va passar de ser original títol i tornada, però en canvi Vocació de suïcida va sobreviure, va evolucionar i es va convertir en una de les cançons del primer disc de Pla, Ho sento molt (1989). “Li he ensenyat a un col·lega que canta i li ha agradat”, m’havia dit el meu amic lletrista.

Els dos Alberts van actuar plegats en el primer concert d’Albert Pla, a Ca la Pepa, a Sabadell, un concert que no van poder acabar perquè els veïns el van aturar. Ells, però, sí que van continuar, i mentre el meu amic li escrivia alguna lletra més, li feia d’una cosa semblant a mànager i conduïa la furgoneta quan anaven de bolos, Albert Pla iniciava una de les carreres artístiques més interessants d’aquest país, només equiparable a la d’Adrià Puntí en el meu altar particular.

No recordo quin va ser el primer concert en què vaig sentir Albert Pla, però sí que em va atrapar i que n’hi ha hagut molts des d’aleshores, inclosos alguns d’antològics difícils d’oblidar. Des de la provocació constant i aparentment innocent, la incorrecció política de Pla està a l’alçada d’un altre dels grans, Pepe Rubianes. En els concerts, Pla crea un univers personal i intransferible, un món de personatges entranyables i deliciosos, i l’expressivitat a l’hora d’interpretar les cançons li atorguen aquest carisma que el fa ser estimat o odiat, sense admetre les mitges tintes.

Des d’ahir, Albert Pla està en Guerra durant deu dies al Teatre Victòria de Barcelona. És un espectacle concebut per ell mateix, a l’estil de Manifestación, i estrenat l’estiu passat durant el Grec. Acompanyat de Fermín Muguruza i de Raül Fernández “Refree”, Pla inicia l’obra al més pur estil de Gila, però ben aviat arrenca la música i els dos cantants intercanvien cançons com si fossin trets, més suaus i subtils les de Pla, més directes i rapejades les de Muguruza. L’espectacle, com Albert Pla, és inclassificable: no és ni un concert ni una obra de teatre, és un xou delirant i amb moments èpics, com el combat de boxa, el concert benèfic per la llibertat o la persecució d’una conductora i el posterior funeral.

A Guerra es torna a posar de manifest el gran actor que hi ha dins d’Albert Pla, que ja hem pogut veure en diverses pel·lícules i videoclips. Les expressions i la gestualitat que et captiven quan canta al Jamboree s’amplien i es multipliquen sobre el gran escenari del Teatre Victòria. L’apartat àudiovisual, creat per Nueveojos i dirigit per Carles Mora i Mariona Omedes, mereix una menció especial i és un dels grans protagonistes, que aconsegueix lligar l’espectacle i mantenir l’atenció fins a un final digne de Quentin Tarantino.

@MartiEstruch