Albert Pla. Aquí us quedeu

El cantautor Albert Pla (Sabadell, 1966) ha tret nou disc després de set anys. Ha estat dos anys de ronda amb la gira de Somiatruites (2011), dos anys més fent l’espectacle Manifestación, dos més amb Guerra i amb la publicació del llibre España de mierda, i també va anar de gira amb Tortell Poltrona i el Projecte PP.  El 2 de novembre, a les 20.30, presentarà l’espectacle Miedo a l’Auditori de Girona.

Miedo, treball realitzat en estreta col·laboració amb el gran Raül Fernández Refree (Barcelona, 1976), és una obra de teatre sideral i poètica i un disc homònim, amb la mateixa temàtica ―la por com una maleïda ombra que ens acompanya― però amb resultats diferents. Miedo és un recull de cançons escrites íntegrament en castellà que havien de ser infantils, un disc per espantar nens, i han derivat cap a la tenebra més adulta. Pla parla de les pors i les anomena, sense personalitzar, ballant amb elles, com l’amo i l’esclau simultanis: “Aquí os quedáis, yo ya estoy muerto, ya me voy”, diu a la cançó “Muerto”.

Si li preguntes a Albert Pla com és el disc, et dirà que és rodó i va amb una tapa quadrada. El disc emociona i incomoda per ell mateix, i no necessita el suport de la seva obra de teatre ni la interacció amb hologrames de nines malvades, fantasmes, soldats, músics o paisatges projectats. El disc conté temes que no apareixen al musical i estructures musicals que només es poden escoltar en aquest format.

Quan acabes el disc de Pla, perceps sensacions, bones i dolentes, les cançons t’han penetrat sense compassió, i t’han plantificat els teus defectes davant dels nassos. La por d’aquest disc de Pla és un estat mental sinistre. I si se t’ha mort un nen, com és el cas de qui signa aquestes línies, el sotrac encara és més bèstia. La melodia que frega l’instrumental de joguina, a l’estil Comelade però en macabre, ajuda a suavitzar la impertorbabilitat de les lletres.

La por, a la vida, no es troba a fora, sinó a l’interior de cadascú, des de petit fins que mor. La por de ser abandonat quan ets un nen. La por d’anar al parc i trobar nens grans assassins. La por a la mort quan envelleixes. La por al dolor. La por a la malaltia. La por a la societat invasiva. La ironia i l’humor, la faula i el món oníric, com a mecanismes per vehicular un tema tan cardat, tan essencial, tan propi de l’espècie. La por com una possessió més de l’ésser humà, com un cotxe, una casa o la bossa d’escombraries. Onze cançons interessants que dansen entre la melodia nua i el rock èpic: Entierro, Muerto, A por mí, Bailando, Muñeca, Calaveras, Ratón, Circo, Parque, Dejadme i Adiós mamá. El primer single de Miedo és “Entierro”, que compta amb la col·laboració de la cantaora Rocío Márquez, i reflexiona sobre una por històrica: el nen que és enterrat viu i entona, des del taüt i amb un sarcasme inusitat, “tan fuerte lloran los vivos que no escuchan ni a los muertos”.

Vivim amb por perquè algú ha sabut com ens l’ha de provocar en tot allò que fem i que no fem: i això és pervers. La por amenaça. En molts casos la por domina. I la por pot arribar a matar. El poder menja por i en genera per tal de perpetrar-se. Com un virus. Penso en les paraules d’Eduardo Galeano a propòsit de la por: “Si estimem, tindrem la sida. Si fumem, morirem de càncer. Si bevem, tindrem accidents. Si dubtem, ens quedarem sols. Si pensem, patirem angoixa. Si mengem, tindrem colesterol. Els que treballen tenen por de perdre la feina, i els que no treballen tenen por de no trobar-ne mai. Qui no té por de la gana, té por del menjar. Als conductors els hi fa por caminar i als vianants, que els atropellin. La democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir. Els civils tenen por dels militars. Els militars tenen por de la manca d’armes. Les armes tenen por de la manca de guerra. És el temps de la por. Por de la dona a la violència de l’home i de l’home a la dona sense por. Por dels lladres i por de la policia. Por de la porta sense pany. Del temps sense rellotges. Del nen sense televisió. Por de la nit sense pastilles per dormir i por del matí sense pastilles per despertar-se. Por de la solitud i por de la multitud. Por del que fou. Por del que serà. Por de morir. Por de viure”.

Naixem amb una por heretada, imprecisa, però enquistada. Instil·lar una idea o un sentiment en l’ànim fa lleig i sona malament. La por ha deixat de ser una emoció primària de cadascú per convertir-se en un regal enverinat. No el desemboliqueu. Sigueu desagraïts. Rebutgeu-lo, sense contemplacions. Albert Pla agradarà fins a l’èxtasi o serà odiat amb el foc de la fúria que purifica, però el que queda clar és que com a artista fa el que se li demana: incomodar, remoure i provocar… emocions.