Al compàs d’una llum blava

El cel s’ha vestit d’un blau cobalt. Els carrers, afluents que cerquen un recer on escoltar música. Som al Mercat de Música Viva de Vic.

Vic ha tornat a ser transparent als sons més diversos. Com ja és tradició, propostes insòlites han cohabitat amb d’altres de més populars. La 28a edició del Mercat de Música Viva s’ha tancat amb molt bona nota. Hi hem fet un tomb, parlant també amb diversos músics sobre inspiració, estètica i música, sobretot molta música.

Clara Peya © Pere Masramon

Dit i fet. El mateix dia que s’iniciava el certamen, l’estiu feia un pas enrere. Ho he trobat de molt bon gust. No puc deixar d’associar la música amb els primers senyals de la tardor. No sé exactament per què. Històricament, pel mateix Mercat, és clar, sempre a punt per aquestes dates. Però potser també per la mescla, en la música, d’alegria i de malenconia, de sons i de silencis, de llum i de foscor.

L’aire és fresc, i el sol sembla trobar-se incòmode entre tants núvols, excelsos, com si volguessin, aquests dies, fer-se ressò de tantes notes. Com per exemple, les que surten del piano de la Clara Peya, a primera hora de la tarda, i que de ben segur travessen les parets de L’Atlàntida. Són temes del seu darrer treball, Oceanes, un homenatge a les dones a través de l’aigua. L’acompanya Sandra Sangiao, a la veu.

La Clara és una artista que té una relació molt física amb l’instrument; a estones és foc, però també, uns segons després, un volcà encalmat. Amansida, desprèn una delicada sensibilitat, com una pluja suau i persistent. Li sobra aptitud. En sentirem a parlar encara molt més, això és segur.

La trobo, poc després, a la terrassa del restaurant del teatre. Li pregunto (com ho faré amb d’altres músics que m’aniré trobant) sobre la inspiració a l’hora de fer música, què l’impulsa a crear i si en tota estètica musical s’hi troba alhora una ètica (més o menys conscient). És difícil saber de quina manera el talent, el treball, les vivències externes, com poden ser, per exemple, la literatura o la relació amb l’altre, estan en l’origen de la inspiració (o la incentiven). Tot allò que ens passa a la vida s’incorpora a l’hora de crear. Facilita la formació d’un terreny fèrtil perquè formes creatives acabin esclatant. Tal vegada hi ha molt d’inconscient en tot això. Però “la inspiració existeix perquè hi ha moments en els quals no hi ha creació”. Aquella sorgeix gràcies a aquests buits. A la Clara li són de gran utilitat. Llavors intenta transformar les vivències en quelcom d’expressable. En aquest sentit, la música actua com un vehicle de moltes coses que ens passen diàriament. Reconeix una ànsia per crear: “Quan toco m’oblido de tot. Sóc en una altra vida. Sóc feliç tocant”.

Maika Makowski © Pere Masramon

L’escriptor Joseph Joubert, obsedit per la perfecció estètica, lamentava no poder expressar-se amb la música com ho feia amb la paraula: “…Quantes idees tindria que no tinc i quants sentiments que em seran desconeguts per sempre!”* Què ens dóna la música?

Abans d’acomiadar-me, la Clara afegeix: “La música, per la seva abstracció, no és tan limitada com d’altres arts, té més llibertat. Així, que quan escoltem una peça musical hi ha moltes maneres d’interpretar-la”.

Davant nostre, alguns cims llunyans ja són de color blau.

En aquesta primera jornada, dones d’estils i tradicions d’allò més heterogènies s’apoderen dels escenaris. La seva veu i la seva música ens captiven. No podem estar-nos quiets i amb elles viatgem ben lluny. La Sara Pi ens porta al Brasil, la Maarja Nuut, amb un violí i uns sàmplers, ens regala cançons tradicionals del nord d’Europa des de la Jazz Cava, i la Maria Arnal (amb el Marcel Bagés a la guitarra) ens ofereix peces musicals recuperades de la cultura popular de la península ibèrica, a partir de gravacions de camp.

La Maika Makovski ha inaugurat l’edició d’enguany. Acompanyada pel Quartet Brossa (amb l’osonenc Marçal Ayats al violoncel), presenta nou disc. Un projecte arriscat, i del tot reeixit. Ha estat una de les grans triomfadores del Mercat. Amb ella hem viatjat cap a una de les seves pàtries: Macedònia.

M’espero davant la “Sortida d’artistes”. Ja és fosc. M’atén durant uns segons. Ha estat molt amable. La inspiració és, per a ella, quelcom d’inconscient, fruit de tot allò que s’esdevé a la vida quotidiana. Amb les cançons, intenta d’alguna manera “traduir la vida”. L’ètica consisteix potser en això: “Tinc ganes de fer cançons”. Una actitud, una manera de ser i d’estar en el món.

La seva música transcorre en una atmosfera màgica, l’espectador n’obté bellesa i emoció. Llums vermelles i blanques es mouen neguitoses arran de terra. Les ombres se’n van i tornen. Són també imprescindibles.

Els matins són intensos a la zona dels professionals. Músics, actors diversos del món de la música, agents de seguretat, personal de la neteja i de la restauració… Tothom és necessari perquè tot plegat funcioni a la perfecció. Al vestíbul de l’Atlàntida s’hi concentren les associacions i els organismes del sector, com l’Esmuc. Alguns dels alumnes que hi han estudiat presentaran els seus projectes musicals a l’escenari de la plaça dels Màrtirs. L’Escola els ajuda perquè puguin desenvolupar amb tranquil·litat les seves carreres.

L’activitat a l’àrea dels speed meetings no minva. Allà, managers i programadors s’hi reuneixen a l’espera de poder tancar algunes actuacions. Els coordinadors admeten que enguany la presència de tècnics municipals ha augmentat. A l’espai de networking s’hi troben les empreses musicals, com la que porten en Xavi i la Marina, La música amanseix les feres. La seva tasca no acaba aquí; més tard els tornaré a trobar en espais de la ciutat on toquen alguns dels grups emergents que gestionen.

Les anomenades càpsules són petites conferències de mitja hora de durada que es fan en una de les sales de L’Atlàntida. Entro a la que porta per títol Influencers i youtubers. La imatge, un factor cada vegada més important en les noves tecnologies. Ho té ben clar Bad Gyal, nom artístic d’Alba Farelo, una jove molt activa a les xarxes i que musicalment es mou entre el dancehall i el trap: “Jo faig música. Però sense vídeo no faig res”. Considera que la gent cerca sobretot sinceritat i coherència. Tanmateix, “no em miro les crítiques, això pot contaminar les meves idees”. Quan li demano per la relació ètica-estètica en la música, l’Alba no en té cap dubte: “Darrera l’estètica hi ha sempre un missatge”.

SARA PI © Pere Masramon

L’Eric Herrera és un músic, un intèrpret, amb una llarga trajectòria. Ha actuat en diverses bandes del nostre país. Encara ho fa en els Brighton 64. També és empresari. La interpretació no deixa de ser un acte creatiu. En el seu cas hi podem afegir també la improvisació, pròpia de l’instrument que toca habitualment: la bateria. Hi converso uns minuts. Per a ell, la inspiració és fruit d’escoltar moltes músiques, disposar d’un bon nivell tècnic i treballar molt: “M’agrada molt fer música”. Apunta també la influència familiar. Admet que, en aquest art, una certa vanitat, un ego mesurat, no és dolent, al contrari. Pensa, amb una certa contundència, que la música és el “llenguatge més universal, més liberal”. Ens ajuda a ser millors, a comunicar-nos d’una manera més directa, a no discriminar. La creació neix d’una necessitat interior. La música no pot defugir una ètica. Estètica i ètica, doncs, són inseparables.

Passejant amunt i avall, em torno a trobar l’Ernest Crusats, el compositor i cantant del grup osonenc La Iaia. Xerrem una estona. “La música és sensibilitat”. Allò que l’impulsa a crear és el desig de construir un univers i un llenguatge propis. Certament, “la música et fa ser millor persona”. És, també, l’art més abstracte que existeix. Semblant a una conversa, com la que es pot establir entre dues o més persones.

Coincideixo amb en Miqui Puig, just abans que faci un cafè. Es considera un artesà de la música; la seva matèria la formen les llibretes (me’n treu tres o quatre de la bossa que porta amb ell) o les mateixes idees. “M’agrada fer cançons, ho entenc com una continuïtat de la vida”. No pot separar l’estètica de l’ètica, tampoc. Formen part de la vida; cadascú, creu, les combina amb unes proporcions diferents. De fet, l’acció de “llevar-se cada dia ja és una ètica”. En aquest sentit, la música no només és triomfar i per això “no em considero un fracassat”. M’he quedat amb una bona lliçó, sense pretendre alliçonar. La música és també honestedat, amb un mateix i amb els altres.

Els núvols, plens de gotes de llum, es mouen precipitadament; cau una llum blava, com si, allà dalt, estigués a punt d’irrompre una melodia, o potser només es tracta d’una reverberació. L’aire s’ha contaminat de música.

Un any més, em trobo amb l’Eva Vilaró, tècnica de cultura municipal. Va ser una de les ànimes d’Invictro (juntament amb la Marta Crespi i la Laura Bou, entre d’altres), un festival off del Mercat de Música Viva que durant molts anys va donar a conèixer diversos grups, sobretot de l’escena catalana, un nombre considerable dels quals es van acabar consolidant. La seva tasca fou immensa. En un país de poca memòria com el nostre val la pena recordar-ho.

Gerard Quintana _ © Pere Masramon

Assisteixo novament a una de les Càpsules. El tema em sembla excitant: la relació entre la música i el cervell humà. Una de les ponents, Melissa Mercadal, investigadora i doctora en educació musical, ens ratifica el caràcter terapèutic de la música en les persones (però també en d’altres animals i en les plantes): “La música té un impacte molt directe en les funcions cognitives i fisiològiques”. Estimula la imaginació, la seva empremta és notòria també en l’àrea emocional. A més, potencia l’empatia social, i ens fa plantejar qüestions de caire existencial.

Què passa en el cervell quan escoltem i fem música? Ens activa la creativitat alhora d’abordar altres facetes de la vida?

“La música sensibilitza, ens fa ser més solidaris”, em diu la Melissa, un cop acabada la seva exposició. La música, com una experiència estètica, és ètica, també? “Depèn de com s’utilitzi, pot ser ètica o no”. Ho hem vist en alguns moments de la història. És així, la música, com la cultura en general, no ens salva dels actes de barbàrie, però si no hi fos, com seria el món?

A la sala principal de L’Atlàntida ja no hi cap ningú més. Un violí s’esmuny de les mans del seu propietari, o això sembla, i es posa a volar. Ara Malikian i el seu grup han aterrat sobre l’escenari amb suavitat, però ara se sotmeten a uns ritmes frenètics. Melodies àrabs, jueves, armènies o gitanes s’alternen. Fins i tot s’atreveix amb una versió d’una peça de Radiohead. Acaba amb una composició que és pur dolor, un homenatge a les víctimes del genocidi armeni i de tots els holocausts. Artista i instrument es fusionen, un lament profund, torturat, per tots aquells que van ser anihilats.

Del violí d’Ara Malikian al saxo i a la veu d’una jove amb molt de talent: Eva Fernández, acompanyada d’una banda magnífica, amb el trompetista David Pastor al capdavant. El seu jazz melòdic m’ha captivat.

L’Adoberies Fest acaba de néixer. Li desitgem molts anys per endavant. D’alguna manera agafa l’esperit del Festival Hoteler. S’ha instal·lat a la zona de les antigues Adoberies, al costat del riu, en un solar adaptat per l’ocasió, envoltat d’edificis deteriorats. Per un parell de dies, els gats, tothora presents, han hagut de canviar la seva ubicació. Encara resten, escampats, plantes i arbustos, una mica tristos, tanmateix. Sona el piano, a mitja tarda; és la música evocadora de Marina Herlop. Hi ha un punt d’encís, en tot plegat. Hi percebo una bellesa imperfecte, m’encanten la música i també aquest entorn decadent…

“La inspiració és més inconscient del que sembla”, em diu la Marina. El procés creatiu és artesanal. Convé dedicar-hi tota l’atenció i no pensar en res més. “No crec que l’estat d’ànim quedi reflectit en la meva música”. La creació pot venir tant de l’entusiasme com de la tristesa. La sensació de percebre les coses d’una forma fragmentària i subtil.

El cel s’ha vestit d’un blau cobalt. Els carrers, afluents que cerquen un recer on escoltar música. Poc després, el silenci neix en el Temple Romà. Hi podem veure una exposició de fotografies d’en Pep Duran, en les quals vol captar la màgia de les arts escèniques.

Al diumenge, a darrera hora, els carrers es van fent més eixuts, mentre penso en aquelles paraules d’en Joubert sobre els músics nocturns: “…Aquesta música és encisadora durant el silenci de la nit i en la llunyania d’una multitud de carrers deserts; els homes més insensibles no poden escoltar-la sense emoció”*.

*Pensaments. Joseph Joubert. Traducció de Joan Casas. Editorial Proa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació