10 músics per descobrir aquesta Mercè

Cada Mercè suposa un desembarcament musical imponent. Desembarcament que des de fa un grapat d’anys queda dividit entre la Mercè Música i el BAM (Barcelona Acció Musical). El desenrotllament del programa acaba mostrant una oferta que pot arribar a embafar. Un copiós reguitzell de noms d’artistes, cicles i escenaris. Al final, explicar bé, de manera clara i succinta, tal desplegament és una tasca més aviat poc recomanable. Surarem tots, redactor i lectors. Prou foc cau aquests dies. Per aquest motiu, per evitar l’empatx, el millor és fer una tria del que (segons servidor) val més la pena i pot passar més desapercebut. Un equilibri entre baixa popularitat injustificada i qualitat indiscutible. Aquí van 10 artistes que la Mercè i tu no et pots perdre (5 de la Mercè Música i 5 del BAM). Preneu-vos-ho com una recomanació. La programació sencera la podeu consultar en aquest enllaç. La Mercè se celebra entre el 21 i 24 de setembre.

Mercè Música

Camané. Lisboa és la ciutat convidada aquesta Mercè. I si una melodia condensa la ciutat, aquesta és el fado. Aquest gènere, estripat i sentit fins a l’estómac, ha estat, històricament, cantat per dones. Ara bé, als homes no els ha estat vetat l’accés. De cantants masculins de fado n’hi ha hagut (Carlos do Carmo, per exemple) i n’hi ha. Camané és un dels més celebrats avui. I, de fet, un dels millors, sustentant unànimement per crítica i públic. A Portugal se’l coneix com ‘el Sinatra del fado’. La seva música és elegant, suau i pregona. El seu últim disc, Canta Marceneiro, conté perles atlàntiques com Olhos fatais i Ironia. I així és el fado, sempre fatal i, de vegades, irònic. Camané actuarà el divendres 21 de setembre a les 00.15 h a l’Avinguda de la Catedral.

Rosario La Tremendita. El flamenc de Rosario La Tremendita és sumptuós i iconoclasta. La inspiració li arriba de poetes contemporanis espanyols i nord-americans i a la sonoritat del gènere ella incorpora ressonàncies jazzístiques i llatines. És flamenc heterodox, buit de complexos. Així, la cantants fa evolucionar la tradició musical heretada del seu pare, José El Tremendo, referent en aquest camp. Ella diu que “contamina” el flamenc però el que fa és dur-lo, respectant-lo, a una vida més alta. Ha treballat en aquest sentit des del seu primer disc A tiempo, fins a l’últim, Delirius tremens, publicat aquest mateix any. La Tremendita actuarà el diumenge 23 a les 22.30 h a l’Avinguda de la Catedral.

Nakany Kante. Saramaya és una cançó preciosa, un tema que parla de les arrels, de com els orígens fan el que volen amb nosaltres. Nascuda a Siguiri, un poble de Guinea Conakry, Nakany Kante va arribar molt jove a Barcelona, l’any 2009. La voluntat l’empenyia a fer de la música el seu sol guiador. Amb les arrels al front, Kante va començar amb sons mandiga, salpebrats amb melodies pop. La seva música no ha fet més que viatjar, sobretot per Europa, on els seus dos discos (Saramaya i Naka) són escoltats amb devoció. Els seus ritmes africans són una injecció de calma al nostre estat frenètic. Ella parla de “les experiències de la vida” o del que la preocupa socialment, nosaltres hi posem l’orella sense el mínim dubte. Kante actuarà el divendres 21 al Moll de la Fusta a les 22 h.

Neus Mar. Fa cosa d’una dècada, Neus Mar va submergir-se en l’oceà de l’havanera. Ho va fer al costat de Càstor Pérez (compositor de l’havanera Vestida de nit, cantada per la seva filla, Silvia Pérez Cruz). Aquest aniversari de la desena professional, el celebra amb el disc Fil a fil, on l’acompanya una nova formació. Hi ha els habituals Emilio Sánchez (guitarra) i Pep Rius (contrabaix) però ara s’hi han unit Sònia Zurriaga a l’acordió i Enric Canada a la percussió. La cantant reinterpreta l’havanera a través de temes propis que defugen “els estereotips tradicionals”. El concert també inclourà bolero i cant de taverna; serà el dilluns 24 a les 17 h a la Plaça Reial.

Joan Garriga. Garriga és la veu de La Troba Kung-Fú i un gran promotor del mestissatge musical. La seva és una mescla “generosa”, amb orígens en el so ‘rumbero’. Ha experimentat aquest camí i n’ha tret els millors fruits. Fruits nascuts de la col·laboració amb músics de categoria. Un d’elles és Madjid Fahem (acompanyant habitual de Manu Chao). Garriga i Fahem han ordit un espectacle a duet en què no hi falta el so ballable i infecciós que inocula en el cos de grans i petits. Això sí, per gaudir-los cal tenir ganes de festa, l’esquelet inquiet.

BAM

Kokoroko. Musicalment, Àfrica gaudeix d’una presència ferma en aquesta Mercè. Però parlem d’una Àfrica que s’expandeix més enllà dels límits físics del continent. La immigració així ho imposa. Kokoroko (‘sigues fort’ en la llengua dels urhobos) és un grup de Londres conformat per sis membres, fills de pares desplaçats. Els progenitors els han transmès l’amor musical per Fela Kuti, Ebo, Taylor i Tony Allen, per exemple, i ells han rebut i treballat l’herència amb excel·lència. Els sons de l’Àfrica occidental són el seu fonament, que combinen amb tons de jazz. La capital britànica no tenia un grup com Kokoroko i ells mateixos van clissar i resoldre aquesta falta. El dia 21 a les 23.15 h a la Plaça dels Àngels.

Balago. La música electrònica creada a Catalunya també és pensada (i titulada en català). No estem davant d’una divisió musical d’expressió castellana amb seu catalana. Electrònica nostrada. Punt. Balago (amb David Crespo al timó) estan en això, i porten un grapat d’anys: gairebé una dècada vagarejant, sis són els discos que acumulen a la motxilla. L’últim l’han titulat El demà i és una delícia avantguardista i ambiental feta amb cura, sense grandiloqüència. Desesperat, melancòlic, angoixant. Amb al·lusions a Arvo Pärt i Brian Eno. El demà el coneixerem de veres el dia 21 a les 21 h a la Plaça Joan Coromines.

Bruno Pernadas. Els programadors del BAM destaquen la portada de l’últim disc de Bruno Pernadas –grup lisboeta– per manifestar el so que facturen: anys cinquanta i seixanta, jazz tropical, pop exquisit. “Entre The High Llamas i Stereolab”, diuen. La combinació acaba resultant en un so easy-listening, càlid i agradable (les seves lletres són en anglès). Fútil? Potser sí, però calmosament còmode. Altres semblants del grup poden ser Harpers Bizarre o Mulatu Astakte. Tot això són referents, però. Escolteu-los a ells, que de segur us faran venir ganes de presenciar el seu concert. El dia 22 a les 22.30 h a la Plaça Joan Coromines.

Marina Gallardo. Gallardo és una sevillana outsider. Sense atansar-se al flamenc per a res, la cantautora ha basat la seva carrera en el folk i la tradició nord-americana. A The sun rises in the sky and I wake up, últim treball, ha sabut eixamplar el seu espectre melòdic. ‘Dream pop’ i sintetitzadors. Ara bé, com el seu segon disc (Some monsters die and others return), res. El BAM ens la presenta com una fabricant de “pop atmosfèric”, ambients absorbents i certament foscos que ens recolliran el dia 23 de setembre (a les 18.45 h a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm).

La Bien Querida. Potser la veu més sondejada de la llista i una de les millors lletristes catalanes contemporànies en llengua castellana. Des del seu primer àlbum (Romancero), Ana Fernández-Villaverde no ha deixat d’ascendir en l’escala de l’èxit, aquí a Catalunya i la resta de la Península. Atrapa d’ella la sinceritat i cruesa dels seus textos i una sonoritat electrònica que no renuncia a unes arrels recognoscibles. El seu últim disc és Fuego, i inclou una de les seves millors cançons: 7 días juntos (amb cameo de Joan Miquel Oliver). Dilluns 24 a les 17.45 h a l’Antiga Fàbrica Estralla Damm.