10 discos per a una història musical de Barcelona

Tuli Márquez traça una història de la ciutat a partir de deu discos. De la cultureta burgesa a la contra-cultura bohèmia, de la ferum franquista a l’alliberament de la transició, de revetlla socialista a la vigilància convergent, de la borratxera olímpica al punt actual que conjumina normalització i dret a decidir.

Coincidint amb les Festes de la Mercè, quan Barcelona s’omplia de música d’una forma excepcional. De la recta de l’estadi, al Teatre Grec, l’estació de França, la rambla del Raval i la plaça del Rei, amb alguns moments inesborrables, amb novetats pioneres i també amb primers espases de l’actualitat. Llavors, una història musical. De la cultureta burgesa a la contra-cultura bohèmia, de la ferum franquista a l’alliberament de la transició, de revetlla socialista a la vigilància convergent, de la borratxera olímpica al punt actual que conjumina normalització i dret a decidir. Capítols d’una crònica, un abans i el després, un resum dels fets. Un referent. Material xaruc. 10 discos, per una història musical. Potser no són els millors o els més representatius. Producte Interior de Barcelona.

1.- Ara que tinc vint anys – Joan Manuel Serrat (1967)El tocadiscos es va convertir en una de les joies de la corona del saló juntament amb el televisor. Un dissabte de matinada o els diumenges al matí, la gent s’asseia al voltant per a entendre i comentar les lletres que cantava aquest nano de patilles plenes i mirada brillant que modulava un català tremolós malgrat les restriccions governatives. El dictador era ben viu quan Serrat va deixar el Poble Sec per donar a conèixer la seva veu. Els vints anys han quedat molt enrere.

2.- Qualsevol Nit pot sortir el Sol – Jaume Sisa (1975)

Un disc fill d’un temps difícil, sintonia de la cara bruta de la ciutat, allà on els carrers són estrets i fets de nit. Un altre disc de l’època, dels de missatge encobert, monumental per la poesia que ofereix, per la llibertat d’estils que practica, un disc sense tanques, mai prou ben valorat, complex i destinat a passar a la història, que molts altres haurien volgut escriure. La foto de la font de Montjuic de la coberta ho diu tot.

3.- Lluís Llach – Barcelona Gener 1976. “I en Maurici sap molt bé que si només dubta poca cosa té. En Maurici sap què fer, trobarà els companys i sortirà al carrer”. (Damunt la terra) “¿Podrá actuar el próximo día 15 en el Palacio de los Deportes?”, es preguntaven a La Vanguardia del dimecres 7 de gener del 76. Franco havia mort però la gent feia temps que bellugava. Els nous cantautors jugaven al gat i a la rata amb la censura que prohibia cançons i concerts. Si la reunió aconseguia el permís de governació, el Palau dels Esports s’omplia sense gaire publicitat. Amb els anys, el disc segueix sonant amb força, encara que el so demani una neteja que pugi la veu de Llach i baixi la remor del públic. Sospito que el dogma que perviu en determinats aspectes històrics del país ho impediria. Seria com voler reescriure les escriptures sagrades.

4.- Tete Montoliu – Al Palau (1979) Un altre disc en directe d’un talent enorme. La carrera de Tete Montoliu, plena de col·laboracions de prestigi internacional, va ajudar a popularitzar el jazz a casa nostra. A un nivell similar del de Pau Casals, la seva figura va projectar la imatge d’una ciutat i d’un país. Però, ¿qui el recorda? Barcelona conserva el gust pel jazz pel seu talent i dedicació, més l’esforç d’uns quants aficionats de pedra picada. I poca cosa.

5.- Gato Pérez – Romesco (1979) Allà bufa un vent seré, poderós i musical i és més curta la distància des del cel i des del mar. Havia de ser un paio de fora qui rehabilités la rumba catalana en procés de decadència, netejant-la de males herbes i donant-li contingut. Va venir de Buenos Aires, potser un pel curt de cor, potser fumant massa o potser amb massa gana de gresca tal com anaves les coses a Barcelona, a donar la seva lliçó particular: no fa falta ser d’enlloc per poder-se dedicar, tot depèn del “duende”. Va deixar-se la pell massa aviat i van dedicar-li una plaça. A Gràcia.

6.- Loquillo y Los Trogloditas – El ritmo del garatge (1983) Jose María Sanz, fill del Clot, va aconseguir l’alternativa amb el primer disc, un aiguafort d’històries de Barcelona que barreja sense manies tòpics juvenils i estils de tota mena. Fama i fortuna van trobar-lo voltant pels carrers de nit, en el moment just i en el lloc adequat. Després, tot va ser aprofitar la inèrcia i fer postures, obrir la boca i dir-les ben grosses en el seu paper d’home fet a sí mateix.

7.- Brighton 64 – Barcelona Blues (1983) Els germans Gil van confondre el seu institut Montserrat amb una art school anglesa y Barcelona va agafar un cert aire de Londres. Els Who i els Jam van incitar-los a viure un somni d’aventures per Lloret i a fer carreres en Vespa, també a pujar en un escenari i a tocar cançons pròpies sense haver aprés abans a tocar un instrument. Una d’aquestes cançons, “Barcelona Blues”, va acabar convertida en himne per a la seva gent. Després, en farien d’altres.

8.- Mano Negra – Patchanka (1988) El grup de Manu Chao va fer de Barcelona la seva segona residència abans que li arribés la fama. Els seus concerts al Sidecar i al Zeleste es conserven en la memòria per l’apoteosi i comunió entre músics i públic, comunió que quallaria en la vinculació emocional de Chao amb al ciutat. El disc va obrir moltes closques a nivell d’inspiració, es van travar amistats i hi trobem aquest “Indios de Barcelona” que va esdevenir himne dels carrers del Raval.

9.- Els Surfing Sirles – LP (2010) El rock de la ciutat necessitava una sacsejada i van sortir els Sirles de la grisor general que domina el país. Sense fer gaires números, només els calia trepitjar els carrers amb una mica d’actitud. Les seves històries travessen la ciutat, del Farró al Raval, de Sant Celoni a Can Tunis, serpentegen entre fanals i contenidor buscant qui les vulgui escoltar. Punk rock intemporal amb una forta pudor urbana, com la d’aquelles clavegueres del Xino més canalla.

10.- Freddie Mercury & Montserrat Caballè – Barcelona (1987) Va llençar a l’estratosfera el nostre deliri olímpic. Cal reconèixer que l’invent de Freddie Mercury va funcionar com la seda: el disc, la col·laboració amb la diva, el gol per l’esquadra quan la van convertir en tema principal del JJ.OO. del 92, el dramatisme de la història de Mercury i la caiguda del teló sis mesos abans dels jocs. Un disc, però, que és en el top ten de les botigues de discos de segona mà. Allà a on vagis, en trobaràs un.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació