Zoraida Burgos. Convivència d’aigües

Des d’una àrea lateral a la centralitat cultural principatina, com són les Terres de l’Ebre, i tal com passa ben sovint en altres lateralitats del mateix territori i dels Països Catalans com a conjunt, ens trobem amb la poca projecció o difusió de propostes culturals i, concretament en aquest cas, literàries. Per això, i per altres motius, l’obra de la poeta tortosina Zoraida Burgos (1933) no era, precisament, gaire accessible per a qualsevol lector que hi estigués interessat.

Convivència d’aigües (Barcelona: LaBreu, 2017) és una edició antològica que posa remei a la necessitat de reeditar, compilar i difondre una obra feta poètica que s’inicià amb la publicació, l’any 1971, D’amors, d’enyors i d’altres coses. Convivència d’aigües ha anat a cura d’Andreu Subirats i Toni Cardona, que compta amb un pròleg del primer, i un epíleg d’Albert Roig. Zoraida Burgos acaba d’obtenir el premi de la Crítica Catalana per aquest volum.

Els volums de poesia que Burgos ha anat publicant semblen indicar, justament, que la constància creativa no ha d’anar necessàriament lligada a una publicació fulgurant, mentre sí que la constància sembla una tònica en els volums de poesia, més enllà del primer que hem citat anteriorment: Vespres (1978), Cicle de la nit (1982), Reflexos (1989), Blaus (1993), Absolc el temps (2012: Premi de la Vila de Lloseta). Cal assenyalar, alhora, que Burgos va ser mereixedora del Premi Pin i Soler de Tarragona amb L’obsessió de les dunes (1994), un volum que també es caracteritza per tindre al seu si una poètica que evoca, entre altres, els paisatges de les Terres de l’Ebre i, més precisament, del seu delta. Burgos, alhora, ha exercit de bibliotecària i s’ha dedicat a un dels seus interessos, l’art —més enllà de la literatura—, la qual cosa li proporciona un caràcter eminentment estètic que també es trasllada a la seva obra poètica.

En una divisió provincialista, a la qual cal sumar la falsa distribució administrativa, que no encaixa amb la social, històrica i geogràfica del territori i de la societat, podem afirmar que, si no es posa en cap mena de dubte, tindrem permanentment aquesta problemàtica, i de retruc ens perdrem moltes propostes com aquesta: conscient, de trajectòria sòlida, i plena de compromís literari.

Aquest volum que ara s’ha presentat i editat ha suposat un merescut reconeixement a tota una trajectòria, i d’altra banda, aquest mèrit no ha passat desapercebut: ha estat mereixedor del Premi de la Crítica Catalana (que lliura l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) que, esperem-ho i desitgem-ho, sigui un bon esperó per a un volum poètic, de la perifèria, però de solidesa clara.