Yannick Garcia: “El llegat d’Austen no és la domesticitat”

La Superilla de Sant Antoni no és l’espai més austenià de Barcelona, però és el lloc que Yannick Garcia, el seu nou traductor, va triar per trobar-nos. Acaba de publicar la seva versió d’Orgull i prejudici a Bernat Metge Universal, la col·lecció que La Casa dels Clàssics està dedicant a donar una nova vida a obres cabdals del cànon universal. La seva nova faixa diu que és “el clàssic que tots els homes haurien de llegir” i sembla advertir que les obres de Jane Austen no són (només) literatura de tassetes. Amb Garcia, parlem sobre la nova fornada de traduccions de clàssics i sobre com cada generació s’apropia d’Austen a la seva manera. 

Com t’arriba aquesta traducció?

Avui dia, si tradueixes al català és ineludible que et toqui traduir algun clàssic. Hi ha una tendència recent de rescatar traduccions descatalogades per donar-hi una nova pàtina o bé de començar-ne de cap i de nou. El que és curiós és que, quan tot just començava a traduir, va arribar la pandèmia. Quan portava cent pàgines de festes, alegries i vestits, vaig veure que el meu ànim no s’adeia gaire a la novel·la i la vaig deixar de banda. Quan la vaig reprendre, vaig fer una immersió absoluta al món Jane Austen, vaig llegir tot el que vaig poder sobre la confecció, la seva gènesi… 

Així doncs, la publicació no té res a veure amb l’auge d’Austen durant el confinament?

Va ser casualitat! Però és cert que és una novel·la que es presta a deixar-te fugir.

El primer que vaig pensar quan vaig saber que hi havia una nova traducció és com de dur deu ser traduir-ne la primera frase. 

També el títol! Hi ha coses que jo traduiria o que penso que poden millorar, però que estan molt fixades en l’imaginari col·lectiu. Hi ha un moment en què has de deixar de tenir por i veneració absoluta pel clàssic i pensar que, si hi ha maneres de millorar-ne la lectura, ho has de poder fer. Una traducció nova ha de poder aportar alguna cosa. 

Us vau plantejar canviar el títol?

En anglès i en català, la paraula “prejudici” en singular és bastant estranya. Parlem de prejudicis en plural. De fet, en anglès tampoc és habitual la paraula “prejudice”, diuen “preconceptions”. En singular, “prejudici” té un rerefons filosòfic, de virtut o de valor absolut. La manera natural de dir-ho és el plural, però vam considerar que llavors es perdia la dicotomia d’enfrontar dues coses en clau d’igualtat. 

Cal perdre la por al clàssic i pensar que, si hi ha maneres de millorar-ne la lectura, s’ha de poder fer.

Les dues traduccions anteriors d’Orgull i prejudici encara circulen a llibreries, mentre que fins fa res hi havia novel·les d’Austen descatalogades, com Mansfield park, que Viena acaba de recuperar. Què guanyem amb la nova traducció?

El fet de publicar un clàssic té l’avantatge que està lliure de drets, però també el perill que molta gent ja el té a casa en alguna versió. Hi ha tres moments històrics en què es va traduir molt al català: a principis de segle XX, a meitat de segle i cap als anys vuitanta. Les traduccions dels dos primers moments costen molt de trobar, però el cas d’Austen en català és curiós, perquè es va traduir molt tard. Tenim traduccions de les Brönte que són ateriors. La primera versió, que és d’Eulàlia Presas, és dels vuitanta i encara es ven en format butxaca. És una traducció que té molts punts forts i alguns punts febles. Presas va traduir en l’època preinternet, així que no va tenir accés a tantes fonts d’informació com jo he tingut ara. És una traducció molt bona pel seu context, però hi ha errors i el llenguatge ha envellit una mica. Per altra banda, la traducció de Margarida Trias és molt més recent, però es va publicar en un catàleg enfocat a un públic juvenil. A La Casa dels Clàssics van considerar que Orgull i prejudici havia de formar part d’aquesta nova fornada de cànon que estan creant i van voler un paquet nou en tots els sentits, en la traducció, en el pròleg i també en el sentit de llibre-objecte. 

Per tant, hi ha certa consciència de llegat en aquesta edició. 

És una obra de fons. Més enllà del públic interessat en l’època, l’autora o la col·lecció, hi haurà gent que amb el temps voldrà comprar la novel·la i n’ha de trobar una d’accessible. Una versió amb un model de llengua antic pot ser reconfortant per entrar en l’ambient de la novel·la, però també pot tirar enrere. La idea és que aquests llibres perdurin en tots els sentits. Que no siguin només un moviment tècnic, sinó una aportació al cànon disponible. El cànon existeix, tenim grans obres de la literatura universal que ja han estat traduïdes al català, però que costen de trobar. Fins que no tinguem una biblioteca universal d’arxiu digitalitzat, que no sé si passarà mai, no tenim més remei que anar-los refent.

Parles d’una nova fornada de traduccions.

Totes les editorials estan preocupant-se de traduir clàssics. Hi ha col·leccions específiques, com la Bernat Metge Universal o Club Victòria, de Viena. Comanegra rescata autors catalans de fa cinquanta anys que no es trobaven. També Edicions 62, Empúries… Jo he rebut propostes de reversions de clàssics (que no he pogut acceptar) que venen d’editorials grans i petites. És una tendència actual, causada per la consciència d’enriquir el cànon i posar-lo a disposició dels lectors.

Ara mateix no hi ha cap traductor d’Austen que hagi fet més d’un títol.

En un món ideal, una mateixa editorial tindria tots els drets i un traductor disponible per fer l’obra completa. El problema és que els clàssics estan lliures de drets i, per tant, les editorials no saben qui està treballant el llibre. De fet, quan Xavier Pàmies va publicar la seva traducció de Seny i sentiment, vaig saber per una conversa casual a Twitter que a Viena estaven a punt de començar Orgull i prejudici. Haurien sortit dues traduccions alhora al mercat. Per altra banda, els traductors tenim calendaris a mitjà termini i és molt difícil encomanar-se a un sol autor i comprometre-s’hi durant molt de temps.

Ambientar una pel·lícula és fàcil per als anglesos, perquè fa segles que treballen el seu substrat cultural. Això aquí no passa.

Dius que la versió d’Eulàlia Presas té un model lingüístic envellit. Suposo que actualitzar-lo ha implicat fer tries a priori.

Amb tots els llibres t’has de plantejar el model lingüístic. Vam haver de parlar-ho molt, amb els editors, perquè cadascú opinava una cosa diferent sobre els tractaments, les diferències de classe i com s’havien de reflectir… fins i tot vam arribar a pensar cada expressió, si les frases fetes en català són massa populars i quadren al context d’Anglaterra… I un cop ho has trobat, ho has de tornar a parlar i discutir. 

D’un clàssic sempre hi ha molt paratext i altres traduccions. Va bé, això, per traduir?

M’ha passat amb algun altre clàssics, amb El cor de les tenebres o Tifó de Conrad (que encara no ha sortit), que hi ha molts textos d’anàlisi de l’obra i s’han de tenir en compte. Jo sempre ho tinc en compte al final, perquè, si no, em paralitzo. Un clàssic sempre implica un període de correcció molt llarg.

Hi ha algun cas on aquest procés hagi estat determinant?

Hi ha un fragment de la novel·la on la més petita de les germanes Bennett fuig amb en Wickham i no els troba ningú. Pateixen per ella, per si torna al poble. Bé, això és el que diuen la majoria de traduccions. Jo no ho entenia, perquè fuig casada, no és un deshonor. Buscant vaig descobrir que l’expressió que Austen utilitza, en el seu moment, volia dir “fer el carrer”, és a dir, ser prostituta. La preocupació, doncs, és que s’havia casat amb algú sense ofici ni benefici. A gairebé cap traducció s’havien adonat d’això, tothom havia ensopegat amb la mateixa pedra. El lector no s’hi fixa, però pel traductor és una petita victòria. 

Les novel·les de Jane Austen tenen un ambient i una estètica molt concrets que tots imaginem fàcilment. Per això m’ha sorprès llegir al teu epíleg que a Orgull i prejudici només hi ha una descripció detallada d’un espai. Això vol dir que no és una novel·la tan plàstica com a vegades pensem?

Els anglesos coneixen tan bé la seva literatura que saben perfectament com es vestia i com es comportava cadascú en aquella època, encara que un llibre no ho expliciti. Des de petits mantenen el contacte amb el cànon. Per tant, ambientar una pel·lícula és fàcil per a ells, perquè fa segles que treballen el seu substrat cultural. Aquí això no passa: si t’haguessis d’imaginar com van vestits els personatges d’una novel·la de Mercè Rodoreda, no ho tindries tan clar, perquè no tenim tant input visual. En canvi, les nostres novel·les descriuen en abundància. En una novel·la d’Austen no es parla de la roba que porten, ni del que mengen, ni de com són les cases. Hi ha molta acció i rèplica. De fet, seria teatral si no hi hagués tota la part d’introspecció psicològica dels personatges. A l’hora de traduir, les pel·lícules em van anar molt bé per ubicar-me en l’espai i per captar totes les coses que no es diuen. Hi ha girs que fan els personatges que costen de captar, i va bé veure com ho han interpretat els anglesos a les pel·lícules, perquè hi veus la seva lectura. El text no transmet aquesta plasticitat, però, quan el llegim, complementem el que no ens diu a partir del coneixement d’aquest món, que inclou altres novel·les i les adaptacions. Som nosaltres qui completa un univers que no ens és estrany. Han passat dos segles, però l’ubiquem perfectament perquè l’hem vist reproduït en molts contextos. 

Però, tot i que l’hem vist molts cops reproduït, aquest món ens resulta molt distant. Alguna vegada has comparat la traducció d’Austen amb la traducció de ciència-ficció.

La manera que tenen els personatges de relacionar-se entre ells és tan marciana, que sovint et planteges “de veritat és tan complicat? De veritat amb una mirada s’ha sentit així d’ofesa?”. Traduir Austen és com desxifrar un codi secret, perquè hi ha molta cosa que no es diu. Sembla ciència-ficció, perquè és com entrar en un llibre on hi ha unes normes que has d’anar descobrint per recrear els codis de comunicació i de comportament. I això no és tan diferent d’introduir-te en un univers estrany. I, com passa a la ciència-ficció, ens veiem reflectits en molts aspectes: les dinàmiques dels personatges ens ressonen, però primer les hem de desxifrar. L’exemple més evident en aquest sentit és el de la mare Bennett. Austen és implacable amb els personatges que li cauen malament, i des del principi pinta la mare com una inútil. Amb el temps, però, vas desxifrant el codi de la novel·la i entens per què es comporta així. De fet, sort d’ella! Gràcies a ella tota la família se salva d’acabar a la indigència. Però per saber-ho has de captar el codi.

Traduir Austen és com desxifrar un codi secret

Quan parles de la falta de descripcions dius que Austen les supleix amb “mirades, impressions i judicis de valor”. 

Abans d’Austen les novel·les estaven molt més enfocades a l’acció i al personatge, i no pas a l’observació de sentiments, recels i variacions emocionals i psicològiques dels personatges. Ara qualsevol escriptor modern té això en el seu arsenal de recursos, però en el seu context, Austen representa una innovació tècnica. És per això que no s’ha de llegir la seva obra com un exercici de domesticitat, que és l’etiqueta típica que es posa a qualsevol dona escriptora. Es considera que Austen i les dones escriptores se centren un món molt petit, i que és l’escriptor mascle qui et dona la cosmovisió. En canvi, quan et fixes en això, t’adones que a banda de construir comèdies que entretenen, el gran llegat d’Austen no és la domesticitat, sinó la profunditat psicològica.

També són molt importants les expressions de deferència entre persones. A l’epíleg del llibre et qüestiones la possibilitat que aquesta diferència de vocabulari indiqui que les persones es concebien diferent de com ho fem nosaltres ara.

Pot ser que passi això o que tinguem la mateixa concepció, però que l’expressem de maneres diferents. No ho sabrem mai. El que és evident és que ara no hi ha equivalències unívoques. Cal buscar recursos lingüístics per expressar els matisos i les distincions de sentiment, de respecte, d’honor… perquè el nostre llenguatge no té la mateixa paleta d’expressions que el seu. Això es nota molt amb la qüestió de l’honor: els pares de la protagonista de la novel·la hi estan molt pendents, la mare sobretot. Hi ha una finalitat utilitarista, que és casar les filles, però el “què diran” és molt important. Tot el vocabulari relacionat amb la imatge, la presència, l’opinió que es fa algú… és el més complicat de la novel·la. Passa allò de les cinquanta paraules pel color blanc dels esquimals. Les paraules “apreciar”, “valorar”, “estimar”, “sentir afecte”, “sentir amor”, “sentir passió”… aquesta gradació de l’interès fins a l’amor, avui dia els reduiríem a tres i en canvi ella fa moltíssimes distincions. Cal fer un mapa emocional de la novel·la per calcular la importància del que diu. 

Pel que fa a la ironia, dius que tot ho diu en una picada d’ulls.

L’humor d’Austen és molt tènue, no és un humor de rialla. A vegades està basat en un joc de paraules, o només és situacional, és molt fàcil passar-s’ho de llarg si no vius al seu context. Per exemple: Hi ha escenes que passen en una mena de biblioteca del poble. Per què tenen tantes ganes d’anar-hi uns nois i noies que no llegeixen res? Doncs perquè en aquella època era un dels pocs llocs on joves dels dos sexes es podien trobar, era el lloc d’anar a lligar. És a dir, per lligar havies de fer veure que t’interessava llegir llibres. Si no saps això, l’escena no fa gens de gràcia. 

Un fet molt interessant sobre Jane Austen és la història de la recepció. És a dir, com cada generació se l’ha apropiada de la manera que li ha convingut. 

Si llegeixes Orgull i prejudici quan el Zeitgeist et diu que has de repensar les relacions de les dones joves dins del món, ho llegeixes amb l’interès feminista. I si ho mires des d’un moment en què la lluita imperant és la de classe, ho llegeixes des d’un altre interès. Per això continua interessant, la novel·la, perquè tot això hi és. Austen fa servir un vocabulari prou flexible i dúctil perquè cada època l’interpreti a la seva manera. 

Ara viu una època d’esplendor.

Quan vam fer la presentació del llibre a la llibreria Byron, vaig veure l’auditori que es veu des del carrer ple de gent d’una mitjana d’edat de 70 o 80 anys. Vaig pensar “normal, perquè és un clàssic”. Resulta que allà presentaven un llibre sobre el federalisme, a nosaltres ens tocava a l’auditori de dins i allà la mitjana d’edat era de 25-30 anys!

Estàs al cas de la histèria que hi ha amb el senyor Darcy a Internet? A TikTok és molt estimat, perquè és un personatge masculí heterosexual dissenyat per una dona. 

Clar, deuen mirar al seu voltant, i quan no el troben busquen el referent literari. És un home idealista. Durant mitja novel·la creus que ha fet una mala passada al seu millor amic, en Bingley, però de sobte ho justifica i explica que ho va fer perquè pensava que la Jane Benett s’hi anava a casar sense estimar-lo. No volia permetre un matrimoni de conveniència, perquè una té estirp i l’altre té poder econòmic. I és estrany que defensi que no es casin si no estan enamorats, perquè tota la novel·la defensa els matrimonis interessats. Això el converteix en un personatge idealista o romàntic, sense ser protagonista. 

És un error pensar que un clàssic és més d’uns o d’altres. Si volem que siguin clàssics universals han de ser per a tothom.

Hi ha molts factors que acompanyen l’auge d’Austen. El confinament, les sèries a Netflix, el Club Victòria…

Sí, és gairebé un fenomen. Hi ha gent que ho qüestiona molt. Jo no em posiciono gaire en aquest debat, però hi ha molta gent que critica que la manera de vendre Austen està híperfeminitzada i que això resta la universalitat a l’obra. Altres edicions, com aquesta de La Casa dels Clàssics, es posicionen al revés: la faixa diu que és el clàssic que tots els homes haurien de llegir. Són decisions editorials, no tenen res a veure amb l’obra en si mateixa. Però demostra que es fa un exercici constant d’apropiació dels clàssics. Però és un error pensar que un clàssic és més d’uns o d’altres. Si volem que siguin clàssics universals han de ser per a tothom.

Cal defensar la lectura des de la traducció? Si reivindiques una lectura més sociològica que romàntica, per exemple, cal fer tries concretes?

No ha calgut que jo aporti massa, perquè el llibre parla per si mateix. Jo reivindico que hi ha moltes lectures, perquè no em sembla bé la manera com la història ha reduït alguns llibres. Orgull i prejudici no és una comèdia d’enredo familiar. La traducció ajuda a mostrar això en la mesura que faci justícia a l’original. Quan comences a traduir un clàssic, el primer que t’has de plantejar és si el missatge destil·lat que tu recordes és l’única cosa que aporta. I t’adones que no, que hi ha molts altres missatges que has anat perdent pel camí. Orgull i prejudici té interès com a comèdia d’època, però alhora ens permet replantejar qüestions de classe, de gènere, dinàmiques familiars… fins i tot injustícies jurídiques, que és el desencadenant principal de la trama.

Suposo que és especialment fàcil emportar-se l’obra d’Austen cap a un cantó o l’altre, perquè ella mai va deixar cap comentari, i perquè els seus personatges sempre aprenen dels seus errors sense que ella pontifiqui res.

En vida, Jane Austen no va tenir èxit. No sé si és per aquest motiu o senzillament perquè no va voler, no va posicionar ni contextualitzar la seva obra. Va arribar al gran públic amb les memòries i les biografies dels seus familiars. És a dir, la seva obra es va llegir amb la interpretació dels seus familiars, però no la seva. És cert que això facilita que tothom se l’apropiï, però no considero que això sigui dolent. Si no hi hagués dobles lectures, avui dia ja no ens interessaria tant.