Xavier Vega: “És provinciana aquesta incapacitat de mirar-se el país sencer”

Xavier Vega presenta 'Terres de l'Ebre, frontera i frontissa a la Fira del llibre Ebrenc de Móra d'Ebre aquest cap de setmana

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Xavier Vega Castellví (Flix, 1955) acaba de publicar un llibre lluminós sobre un dels territoris més infrarepresentats del país. Terres de l’Ebre, frontera i frontissa (Pagès Editors), que es presenta aquest cap de setmana a la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre, en el marc de Litterarum. Vega hi aborda les contradiccions i la transformació d’unes comarques que tenen com a centre neuràlgic la ciutat de Tortosa, nucli d’una enorme riquesa cultural i ambigüitat política. Vega ha estat professor de filosofia d’escriptors com Marta Rojals o Valero Sanmartín, i també s’ha dedicat a la política i l’activisme cultural. Aquest dijous 19 d’abril presenta el llibre a la Llibreria La Rambla de Tarragona a les 20h amb Josep-Lluís Carod Rovira.

A Terres de l’Ebre, frontera i frontissa fas tota una exploració sobre aquest territori, que sovint ha quedat esborrat per la seva condició de frontera o lloc de pas i en canvi ha ressuscitat quan ha pres consciència orgullosa del seu valor de paper de frontissa.

Parteixo de la idea que aquest és un territori travessat pel gran riu i envoltat de tota mena de tòpics i malentesos, un lloc misteriós per a la resta dels catalans, que sempre hem tingut tendència a mirar “nord enllà, on diuen…”, etc.

Misteriós i desconegut…

És un espai fascinant, amb un paisatge on conflueixen l’Ebre, els Ports i el Delta, que s’ha d’explicar a la resta del país i que ens hem d’explicar els mateixos ebrencs, perquè està en ple procés de construcció. Constato un fet que considero dramàtic: que fins a finals del segle XX, amb Jesús Moncada, l’Ebre està pràcticament absent de l’imaginari literari català, malgrat la gran literatura de Sebastià Juan Arbó, que el 1932 publica Terres de l’Ebre (una gran novel·la en un temps sense novel·listes, com recordava Alan Yates), o l’obra d’Artur Bladé i Desumvila, un prosista del nivell de Josep Pla, però que és silenciat per l’exili i que encara cal situar al lloc que es mereix. La nostra regió, que ha estat el centre històric de la Corona d’Aragó i dels Països Catalans, ha passat els darrers dos segles amb més pena que glòria, esquinçada pels conflictes i la violència, amb les tres carlinades, la batalla de l’Ebre, els maquis o la lluita contra els transvasaments, però ara és el territori que exhibeix una catalanitat més desacomplexada i més creativa.

Què ha canviat?

Les grans mobilitzacions per salvar el riu han inspirat les posteriors manifestacions sobiranistes i hi ha la consciència de ser la frontissa dels Països Catalans, aquest espai que nosaltres ignorem, tot i que l’Estat s’encarrega de definir cada any en els seus pressupostos generals com a una unitat de destí en l’espoli econòmic i social.

Tortosa és la capital indiscutible d’aquest espai vertebrat pel riu però que s’estén a banda i banda de l’Ebre. En el teu llibre parles del tortosinisme, i el defineixes com una nit ideològica en què totes les vaques eren negres, un moviment provincià que s’ha extingit com els dinosaures arran del moviment popular sorgit contra el Pla Hidrològic Nacional. Ens pots explicar què és el tortosinisme?

Per entendre aquest fenomen cal partir del fet que durant segles Tortosa ha estat la segona ciutat del Principat, un lloc on, per exemple, hi ha Renaixement i hi ha literatura catalana, amb Despuig i Vicenç Garcia, quan les elits barcelonines s’han castellanitzat. En algun moment, especialment a partir del segle XVIII, els interessos tortosins s’han contraposat als de Barcelona i hi ha hagut una reacció ideològica antibarcelonina que també és anticatalana i molt reaccionària, amb una mena de culte a la ciutat mesclat amb manifestacions religioses al voltant de la seva patrona, la Mare de Déu de la Cinta, amb tocs d’espanyolisme radical. Tot plegat es manifesta en el lema “ni catalans, ni valencians: tortosins”, que ha cuejat fins a finals del segle passat, però que ha estat superat en la mesura que Tortosa encapçala el projecte de futur de les Terres de l’Ebre.

En el teu llibre fas una distinció entre el tortosisme i el tortosinisme.

Per evitar confusions, intento distingir aquest tortosinisme anticatalà i ultrareligiós, molt lligat al poder del bisbat, del tortosisme obert, com a natural afecte pel lloc natal que tothom ha de tenir. Així evitem confondre personatges que no tenen res a veure, com els feixistes Enric Bayerri o Joaquim Bau (que va intentar crear una província de Tortosa separada de Catalunya), i els republicans Marcel·lí Domingo, que com a ministre d’instrucció va restablir el català a l’ensenyament, o Joan Cid i Mulet, proper a l’independentisme de Macià.

Tractes amb duresa la dreta tortosina resclosida, però tampoc no t’estàs de defensar fenòmens com la jota o altres manifestacions de la cultura popular, sense por de semblar provincià, reclamant per exemple la catalanitat de la jota, que va quedar escombrada per la sardana com a ball popular català.

Penso que la qüestió del provincianisme s’ha de matisar molt. No crec que defensar la jota sigui provincià, per dues raons: la primera, perquè és la dansa comuna dels Països Catalans, que lliga el sud del Principat, des del Priorat fins al Sénia, amb tot el País Valencià, la Franja i les Illes, i insisteixo en la idea que nosaltres no hi creiem, en els Països Catalans, però els governs espanyols ho tenen molt clar. La segona, que la jota és una manifestació popular que està molt viva, perquè s’ha revitalitzat amb les protestes contra les agressions de l’Estat, amb unes lletres que són alhora festives i reivindicatives i que, per tant, constitueixen una manifestació de modernitat arrelada en la tradició.

Com s’explica aquest revival de la jota?

Els antropòlegs es refereixen a la “reinvenció de la tradició”, i això explica la nova embranzida de la jota, com pot explicar l’impressionant fenomen casteller, que ningú pot considerar una manifestació provinciana, perquè ja és una icona d’abast global. En canvi sí que és un clar símptoma de provincianisme (en el sentit etimològic del mot, relacionat amb la idea de “vençuts”) el fet que entre els noranta-sis elements del catàleg del patrimoni festiu de Catalunya no hi hagués cap —cap, ni un— element ebrenc fins al novembre de 2010, quan amb el conseller Tresserras es va incloure la jota. Penso que és provincià, propi de vençuts, aquesta incapacitat barcelonina de mirar-se el país sencer, com ho ha de fer la capital de la nació que volem ser.

En canvi, els correbous han estat més qüestionats…

Sí, els correbous són veritablement problemàtics, i cal reconsiderar-los a la llum de l’eticitat i la modernitat, ja que emparen un conjunt de pràctiques que en alguns casos atempten contra els drets dels animals. Confesso que no són sant de la meva devoció, però crec que cal saber distingir entre els elements que són festius i lúdics —i que, per exemple, defensava un Joan Fuster— i els que són espuris i cal revisar.

Al llibre afirmes que Amposta és la capital de la música a les Terres de l’Ebre.

Les bandes de música del Montsià lliguen aquestes terres amb el País Valencià, perquè apareixen quan s’inicia el conreu de l’arròs i els llauradors valencians colonitzen el Delta, cap al 1900. És un fenomen únic al país, perquè la gent té una cultura musical comparable a la dels alemanys i els austríacs i hi ha un impressionant teixit cultural que articula i enriqueix la societat a banda i banda del riu Sénia.

Tu vius a Flix, que es podria considerar Hinterland de Tortosa. Tens una visió perifèrica d’un territori que de per si ja és perifèric. Com es veu des de Flix el conjunt de les Terres de l’Ebre?

Flix és un poble força peculiar per dues raons històriques. La primera, que el 1398 és adquirit per Barcelona per evitar els aranzels de Tortosa sobre el blat d’Aragó, que es descarregava aquí i es transportava fins a la costa, on era embarcat fins a la capital. Es va convertir, fins al Decret de Nova Planta, en un carrer de Barcelona i, per tant, històricament, té una relació estranya amb la Vegueria de Tortosa, perquè segueix la política del cap i casal. La segona raó és que, des de fa més de cent anys és un poble industrial enmig d’un món agrícola i ha tingut una mentalitat progressista i oberta, en oposició al tradicional conservadorisme del camp. Cal recordar que al voltant de la fàbrica va nàixer una colònia industrial, el Barri Internacional, on hi havia tècnics alemanys, austríacs, hongaresos, anglesos, suïssos i americans, amb un poti-poti d’ideologies: nazis, anarquistes, comunistes, catalanistes, republicans, carlins i liberals, que constituïen un hàbitat cultural i social francament estimulant.

Teniu la temptació del nord…

Com que està situat al nord de la regió ebrenca, al costat del Priorat, el Segrià i les Garrigues, quan el riu deixa de funcionar com a única via de comunicació, amb el ferrocarril Madrid-Barcelona i amb la construcció dels pantans de Flix, Riba-roja i Mequinensa, la gent tendeix a anar cap a Reus i Barcelona o cap a Lleida, i només es reincorpora mentalment a les Terres de l’Ebre a principis del XXI, quan Aznar planeja espoliar definitivament l’Ebre i el territori es revolta. Per tant, tenim una visió perifèrica, una mica excèntrica, en el sentit literal del terme, de la regió, però cada cop ens hi identifiquem més perquè és un projecte engrescador, com a punt de trobada entre el Principat, el País Valencià i  l’Aragó de parla catalana.

Aquest ressorgiment de les Terres de l’Ebre s’ha fet palès també en l’eclosió de nous escriptors de Flix. Tenim bons autors que han sortit de Flix i el seu entorn com Marta Rojals, Valero Sanmartí, Montse Banegas, Pilar Romera, que han estat alumnes teus. I aquí assistim a una paradoxa. Aquesta activitat sempre m’ha fet pensar que Flix és un centre de radioactivitat literària, de la qual els mateixos autors fugen, perquè tots s’han instal·lat a Barcelona. Què té Flix que hagi generat tant talent i alhora no hagi estat capaç de retenir-lo?

Sí, els casos de la Marta Rojals i el Valero Sanmartí són força curiosos, dues figures misterioses, sense rostre, al Parnàs barceloní, igual que són interessants les magnífiques novel·les de la Montse Banegas o la Pilar Romera. Per entendre-ho s’ha de fer una mica d’història: com deia abans, la industrialització de Flix, el 1897, va transformar la seva gent, que va passar del carlisme i el tradicionalisme de la pagesia a l’anarcosindicalisme del proletariat industrial en menys d’una generació, en quinze o vint anys. El pagès no necessita la lectura, que és un luxe prescindible, però l’obrer industrial no pot ser analfabet, perquè la seva feina implica la capacitat d’entendre processos complexos que requereixen uns certs coneixements tècnics lligats amb la competència lectora. D’altra banda, amb l’anarquisme arriba el mite del progrés cultural, el sapere aude de Kant, la confiança de la Il·lustració en el coneixement, que ens havia de dur al progrés moral, polític, social i material, i això és possible perquè l’obrer industrial té un horari laboral i un temps lliure clarament delimitats, al contrari del pagès, que va de sol a sol. Això condueix a l’associacionisme cultural, al fet que el 1920, els treballadors de Flix ja compten amb una biblioteca que té l’Enciclopèdia Espasa, els clàssics del pensament obrer i  les obres de Nietzsche, Zola i Blasco Ibáñez, i també han fundat una revista, El Boletín de la Comarca. Defensor de los intereses populares, que anima la gent a escriure sobre els problemes polítics i sindicals en un to abrandat i radical.

Et remuntes molt enllà.

Sí, és que abans de la Generalitat republicana ja ens trobem amb què les classes populars tenen accés a la cultura, a la lectura i l’escriptura, i comencen a aparèixer els nostres primers escriptors i poetes. Malgrat el trauma de la guerra, on Flix perd un quart de la població, entre morts, empresonats  i exiliats, abans de l’any cinquanta es reprèn la intensa vida cultural, aquest cop de signe franquista, però en qualsevol cas aviat es reobre la biblioteca, convenientment expurgada, i a principis dels seixanta es crea l’Institut de Flix, en un moment en què estudiar batxillerat només es pot fer a les ciutats. La generació nascuda a la fi de la postguerra accedeix a la universitat de forma massiva, vint o trenta anys abans que a la majoria dels pobles del país —amb menys de cinc mil habitants, Flix té uns quatre-cents universitaris— i això fomenta l’interès per la lectura i l’escriptura.

D’aquí a uns anys haurem d’estudiar d’on surten tants escriptors i tan bons.

Hi ha, en efecte, una veritable passió per l’escriptura, que s’ha mantingut des de fa dècades i que ha propiciat els noms que has apuntat, a més d’altres (també exalumnes meus), com Albert Guiu, Laura Mur, Carles Casadó, Josep de Flix, i un parell d’autors que seixantegen, com Remei Franch o Andreu Carranza, un autor d’Ascó que s’ha fet a Flix i que ha estat llorejat amb el Sant Joan o el Josep Pla i que ha estat traduït profusament. També hi ha historiadors com Josep Sánchez Cervelló i Pere Muñoz, o joves talents, com Aina Vega i Ireneu Visa, que han publicat articles i assaigs molt interessants.

Flix, París, Londres…

Naturalment, tot plegat no ho pot metabolitzar un lloc tan petit, i la gent s’ha de buscar la vida a Tarragona a Barcelona o a Londres, però el mal ja està fet i el verí de la creació literària ja no els abandonarà.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació