Xavier Serra: “Els que volien remoure la societat només sabien recitar mig poema d’Estellés”

Entrevista a Xavier Serra, autor de les Biografies parcials (Editorial Afers)

Xavier Serra és l’autor de les Biografies parcials (Editorial Afers), una tetralogia de retrats literaris que acaba de concloure amb la publicació d’Impuls. Els personatges biografiats en aquest últim llibre, nascuts entre el 1951 i el 1960, són: l’actriu Pepa López, el crític literari i professor anglès Dominic Keown; l’editor Vicent Olmos; l’arqueòleg Ferran Arasa; la soprano Enedina Lloris i, finalment, Vicent Partal, periodista i director del diari digital Vilaweb. En conjunt, les Biografies parcials són uns llibres fonamentals perquè el lector es faci una idea més aproximada de la història recent del País Valencià.

Quan va sorgir el projecte de les Biografies parcials i què us hi va motivar?
La primera biografia que vaig escriure expressament per a aquests volums va ser la de l’escriptor Josep Lozano. Era l’any 2006. Aquella biografia em permetia explicar quina havia estat l’evolució del panorama literari al País Valencià. I el mateix tipus d’operació es podia intentar també amb les arts plàstiques, si resseguia la trajectòria del pintor Manuel Boix o del fotògraf Francesc Jarque. Naturalment, hi havia al darrere un propòsit social. La imatge dels valencians que ens imposaven les televisions i els diaris era absolutament nefasta. Era evident que el país havia estat sotmès a un programa d’idiotització. Fins i tot, els petits cercles que presentaven una certa resistència política es limitaven a repetir els quatre noms arxiconeguts (Fuster, Raimon, Ovidi i Estellés). Tot plegat era molt preocupant. Era preocupant la imatge absolutament descoratjadora de la societat valenciana que s’havia imposat i era preocupant que els qui se suposava que volien remoure aquesta societat no sabessin fer res més que repetir quatre noms i recitar mig poema d’Estellés. Però també hi havia la possibilitat que ens haguéssim deixat ensarronar i que el país fos alguna cosa més complexa que no un suburbi turístic espanyol de baixa categoria. No dic millor, però sí més complexa. I, evidentment, no escrivia pensant només en els valencians, sinó en tots els qui senten interès per la cultura catalana. El País Valencià representa un volum massa important en aquesta cultura com per acontentar-se amb quatre tòpics.

Heu fet el retrat literari de vint-i-quatre persones, des de Josep Lozano a Vicent Partal, pertanyents a tots els àmbits; tres generacions, si fa no fa, a través de les quals descobrim com s’ha transformat el País Valencià en les darreres dècades. D’aquesta història, quin ha estat, al vostre parer, el punt d’inflexió més transcendent?
Evidentment, la Guerra Civil va arruïnar el país. I la llarga postguerra va ser com una pesada planxa de plom en tots els sentits. A l’inici dels anys seixanta es produí una certa animació cultural molt restringida, molt precària. Podria no haver significat res, però en la dècada següent, la dels setanta, aquesta mòdica ebullició anà guanyant força. Els intel·lectuals i els joves universitaris més inquiets començaren a conspirar culturalment contra la dictadura. Són els anys de les revistes Gorg i Saó, de la irrupció dels pintors Boix, Heras i Armengol, les universitats s’omplin, comencen a obrir-se llibreries per tot arreu. Malgrat les inèrcies i els entrebancs polítics de les etapes posteriors, a partir dels anys setanta va ser possible que algunes persones emprenguessin un treball formidable contra l’asfíxia ambiental.

Les Biografies parcials són retrats individuals, però també un retrat col·lectiu del país. Què aporta la vostra visió literària al relat historiogràfic tradicional?
No pretén suplantar-lo. La biografia és un subgènere vague que es mou entre l’assaig i la narració. Els llibres d’història, en canvi, pertanyen a la categoria circumspecta dels «tractats». Llegir síntesis històriques és agradable, si l’historiador és intel·ligent i honest. Però la història necessita un cert distanciament temporal. Les Biografies parcials són un recull de retrats. Cada biografia, des del punt de vista literari, és independent. El lector pot separar-la perfectament. Llegir-ne una, o dues, de manera aïllada. Pot llegir només el relat de la vida de la soprano Enedina Lloris, o endinsar-se en l’aflictiva infantesa d’Albert Hauf. Si les llegeix totes, però, o en llegeix moltes, tendirà a veure-les com si configuressin una crònica de l’època.

I pel que fa al relat de les vides particulars —de la peripècia vital—, des del naixement d’una «vocació» fins a la seua consumació, quin criteri heu seguit per decidir quines coses o fets valien i quins restaven fora?
La pregunta en termes generals és molt difícil de contestar, però si poguéssim parlar de casos particulars seria molt fàcil. Què és anodí, què és ensopit, què és prescindible, què fa malbé una narració? I al contrari: què és interessant, divertit, tràgic o èpic? Si us conten la història d’un reporter que des les repúbliques bàltiques, l’any 1989, és enviat a la plaça de Tian’anmen, de Tian’anmen passa a viure el final de l’apartheid a Sud-àfrica i de Sud-àfrica salta a Berlín per a enviar notícies sobre la caiguda del mur, a priori, sembla interessant. Però també pot quedar literàriament reduït a la més pura nimietat. Cada escriptor coneix quines són les seves possibilitats. Un mateix fet pot encabir-se en tres línies tristes o generar pàgines fantàstiques. La guia és el criteri literari. El propi criteri literari. El cronista, com el periodista, no té l’obligació de ser imparcial, però sí té l’obligació d’informar-se tant com pot, d’aprofundir en les anàlisis, de desmuntar les fal·làcies adherides a algunes visions massa interessades dels fets. Però, després, són les exigències narratives les que determinen si un fet ha de ser contat amb prolixitat, o només esmentat breument, o a penes insinuat. Des del punt de vista literari, és important saber sacrificar informació. Els fets només commouen si són presentats d’una certa manera i en un cert ordre. Generalment, he donat més importància a la formació dels personatges que no a la fatigosa enumeració dels mèrits consolidats. Les històries familiars, de vegades, són fascinants; la formació escolar, sovint, és adversa i conté episodis delirants; els primers passos intel·lectuals, sempre vacil·lants, sempre precaris, tenen tots els ingredients de l’aventura.

Al pròleg del darrer volum, Impuls, parleu de «normalitat». Fuster, en 1962, escrivia que els valencians érem un poble anòmal. Què enteneu per «normalitat­»? ¿Què ha canviat des d’aleshores?
Aquella planxa de plom de la postguerra encara ho aixafava tot, l’any 1962. La misèria era inenarrable. I no només l’econòmica. La misèria mental a què havíem quedat reduïts era molt pitjor. Després van poder sorgir les primeres revistes –Gorg, Saó, L’Espill–; les primeres editorials amb catàlegs voluminosos, com per exemple Tres i Quatre. Pintors i fotògrafs van deixar molt enrere la pintura de calendari i les postes de sol. Els treballs erudits d’Albert Hauf, de l’arqueòleg Ferran Arasa, del geògraf Vicenç Rosselló, o de Joan Francesc Mira, conformen una base cultural normal i admirable. No encaixen amb la imatge d’un país arrasat culturalment.

No deixem Fuster. La filiació de les vostres biografies amb els retrats literaris de Josep Pla, per exemple, ha estat posada en relleu en diverses ressenyes, però potser en el to i la intenció de fons coincidiu més amb l’escriptor suecà. Com us hi ha influït?
Globalment, les Biografies parcials apliquen al País Valencià l’esquema dels Homenots: un seguit de biografies ni massa breus ni massa llargues sobre els personatges que han contribuït a la cultura del país en diferents àmbits. Els Homenots són el cas més reeixit dins la literatura catalana. Però hi ha hagut molts altres intents semblants, anteriors o posteriors. Els més horribles solen portar un títol egocèntric semblant a Mestres i amics. Però els crítics crec que es referien també a una altra cosa més difusa: al model de prosa. Pla, Segarra i Fuster estableixen el model de la prosa assagística catalana del segle XX. Una prosa amena i desvergonyidament antiacadèmica. En la nostra cultura, i tenint en compte com funcionaven aquí les universitats, no hi havia altre remei que escriure prosa antiacadèmica. Hi havia, més o menys conscient, un component de rebuig i de denúncia en l’opció. Després, sobre aquest model ineludible, ha actuat també la influència de les traduccions. Per a mi Thomas Bernhard, que té alguns llibres traduïts magníficament i d’altres fets malbé de manera horrible, és exemplar com a revulsiu, com Fuster, com Pla. Potser, després del nazisme, tampoc no es podia ser gaire acadèmic a Àustria.

A més d’un gènere assagístic o periodístic, les biografies són un gènere eminentment narratiu. Combinar totes aquestes tipologies no deu ser gens fàcil. Amb quines dificultats us heu trobat a l’hora de confegir aquests retrats?
Ningú no escriu del tot conscientment, i potser jo sempre m’he sentit impel·lit a donar prioritat a la línia narrativa, fins i tot quan escric assaig. En els escrits biogràfics, els fragments assagístics ajuden a presentar el context del personatge, o a explicar el seu món mental. Si es tracta de la biografia d’un filòsof, o d’un estudiós de la literatura medieval, en principi la part assagística hauria d’estar més desenvolupada. Però jo no puc evitar fer unes certes digressions assagístiques quan escric sobre un jurista o sobre una actriu.

Quin procés d’escriptura heu seguit, des que contacteu amb el biografiat fins que escriviu la biografia? Metodologia, documentació, etc.
Hi ha casos en què tens al davant una abundant obra escrita. En altres casos, hi ha articles i notícies en la premsa. Les converses són fonamentals. Proporcionen moltes notícies. Generalment, inciten a noves lectures. Però, de vegades, les notícies no provenen en absolut del personatge, sinó que el més important és dibuixar un context que el supera.

Per últim, quina importància creieu que té la literatura —o potser a quins perills s’exposa— quan es tracta de conformar (descriure) la imatge d’un país?
De la literatura, aparentment, en fa cas molt poca gent. La imatge actual del país la determinen dia a dia els mitjans de comunicació de masses –generalment, de manera inconsistent i absurda. La influència de la literatura és lenta. Molt incerta. No està al seu abast imposar una imatge. Si de cas, podria corregir o matisar les que ja circulen.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació