Xavier Cortès: “Ser llibreter és una manera de veure el món”

La Memòria va néixer l’any 2013, en plena crisis, i en Xavier Cortés n’és un dels quatre fundadors. Parlem amb ell de l'ofici de llibreter.

En Xavier Cortés agafa dues cadires plegables, d’aquestes fetes amb taulons de fusta clara, d’un piló. N’hi deu haver 10, o 20. Mentre ell les porta davant la caixa registradora em pregunto si mai les fan servir totes alhora. Segur que sí, em dic a mi mateixa, perquè aquí de tant en tant hi fan presentacions de llibres molt bons.

Són les 6 de la tarda d’un dissabte plujós i sóc a La Memòria, una llibreria petita i independent de la plaça de la Vil·la del barri de Gràcia, que de moment és buida. Als carrers de Barcelona només hi ha turistes. Els infants que normalment omplen la plaça amb els seus jocs no hi són. Les mares i els pares que els vigilen asseguts als bancs menjant un gelat tampoc no han aparegut. És un bon moment per fer l’entrevista dins la llibreria, no molestaré a massa clients i espero no fer baixar les vendes de la tarda.

Quan ja som asseguts, ell més a prop de la porta i jo més a prop de la segona sala de la llibreria, expresso el meu neguit de no voler molestar. Ell, però, ho té clar: no deixarà escapar a cap client per més que jo sigui allà. I és que més tard m’explicarà que s’ha d’intentar donar un servei excel·lent als clients. “Els has d’intentar fidelitzar, i si algú et demana un llibre que no tens, o bé el demanes o bé li recomanes una altra llibreria”, em deia.

La Memòria va néixer l’any 2013, en plena crisis, i en Xavier Cortés n’és un dels quatre fundadors. És historiador, economista i professor del grau en Comunicació i Indústries Culturals, fa màrqueting cultural i és llibreter. “També faig altres coses” afegeix amb un posat misteriós que no té res de superb. Va vestit amb pantalons texans, una camisa i un jersei de color salmó amb cremallera fins al pit. El cabell blanc i les ulleres li confereixen un aire de persona entenimentada.

En Xavier és un romàntic. Quan totes les llibreries tancaven perquè ningú tenia diners per a comprar res, ell va deixar la feina i va decidir fer allò que sempre li havia fet il·lusió; muntar una llibreria. Juntament amb la seva dona i una altra parella van crear La Memòria, un espai impregnat dels gustos i maneres de ser dels quatre fundadors. Són els llibreters el que trien els llibres que vendran, com estaran disposats, i com es conciliarà l’espai per tal de fer-lo acollidor. Tenir un criteri propi és imprescindible per crear una llibreria amb personalitat.

La Memòria és un espai singular. Els llibres, la major part dels quals són de narrativa del segle XX i XXI i assaigs d’història, estan ordenats i dividits per períodes històrics. També hi ha una prestatgeria amb una petita selecció de poesia i una altra amb novel·la negra. Els quaderns d’Anagrama es troben sobre el taulell i prop seu hi ha una tauleta amb alguns llibres de segona mà. De llibres polítics i de mediàtics en tenen pocs. En Xavier es defineix com una persona que llegeix molt, uns 70 llibres cada any, i no té por de deixar inacabats aquells que no li agraden. M’explica que sempre intenta llegir a casa, però que de vegades ho fa mentre camina pels carrers i les places de Gràcia. Com tot bon llibreter, tria els llibres que té a la llibreria, i els coneix molt bé.

El Xavier és del parer que sempre hi haurà algun llibre que t’agradarà i et fascinarà. El que s’està publicant darrerament, però, no sembla que li agradi massa. Parla de llibres mal tramats i mal escrits, i diu que pel que fa a la literatura catalana, últimament, hi ha poca cosa de qualitat. És per això que decideixo preguntar-li quin és l’últim llibre que ha llegit en català.  Em parla d’El llit dels altres d’Anna Punsoda, que li ha agradat molt, i dels de Kent Haruf. Els mediàtics, reconeix, no els llegeix perquè no creu que aportin res. Mentre faig aquesta pregunta els meus ulls es fixen en Permagel, d’Eva Baltasar, que es troba en una de les taules més properes a la caixa, i no em puc estar de preguntar-li si l’ha llegit.

­—Permagel el tinc per llegir. M’he llegit Fugir és el més bell que teníem, de Marta Marín Dòmine – que, com Permagel, també és del Club Editor- que també està molt bé. El que passa és que jo llegeixo molt assaig històric i quan tinc ganes d’esbargir-me llegeixo novel·la negra, que m’interessa molt. Me’ls poleixo en un moment.

—Llegeixes els nòrdics?

—No, no m’acostumen a agradar. Llegeixo més els francesos, els italians, els anglesos i els nord-americans. Però amb els nòrdics arriba un moment que sempre és el mateix i no m’aporten res de nou.

De poesia no en llegeix perquè no hi va entrar en el seu moment, i ara se li fa feixuc. Diu, amb tanta modèstia que em deixa bocabadada, que no té criteri propi per saber si una poesia és bona o no. És per això que fa cas dels autors i de la gent que llegeix poesia a l’hora de fer-ne la selecció que tindrà a La Memòria. El que més llegeix, això sí, és assaig històric. “No diria que és el que més m’agrada, però jo procuro estar al dia, i per estar-ho he de llegir assaig. Com a historiador procuro llegir sobre la temàtica que a mi em pugui interessar. Però en català surt molt poc assaig històric, i tampoc se’n tradueix massa”, m’explica.

No utilitza el llibre electrònic perquè considera que forma part de la generació analògica i li costa llegir amb pantalla. La premsa, però, la llegeix digital. Tot i això, afirma que aquest no és un debat que el preocupi massa. Tampoc ho és el de si els llibres s’haurien de comprar o agafar de la biblioteca. El que el considera essencial és que la gent llegeixi, i creu que la majoria no ho fa. A Espanya, afirma, un 40% de la població no llegeix, i un altre 25% només llegeix un llibre a l’any. “Són dades molt esfereïdores”, culmina.

El que sí que li agradaria és que tothom es crees la seva pròpia biblioteca a casa. D’acord amb en Xavier, els llibres electrònics i els llibres de les biblioteques públiques moltes vegades s’obliden. En canvi, si els tens en una prestatgeria a casa, quan passes els ulls per damunt del llibre i veus el títol el recordes. Ell en té una d’entre 3000 i 4000 llibres. Afirma haver-los llegit gairebé tots. “Tinc molts llibres d’història de quan estudiava que potser no els he llegit tots. Algun en tinc encara per llegir, evidentment. Però penso que les biblioteques personals són molt importants”, explica.

La selecció d’aquestes biblioteques creu que ha de dependre dels gustos, aficions i interessos del lector, i aquesta és la màxima que fa servir quan un client de la llibreria demana que li recomani un llibre. “El fet de recomanar és molt complicat. El primer que has de fer és preguntar què li agrada. En funció del que li pugui agradar tries el que a tu et sembla millor, bé perquè tu els has llegit i t’han agradat, bé perquè has llegit altres llibres de l’autor i t’han agradat i t’han interessat, o bé perquè tenim referències de lectors que han llegit el llibre i et donen el seu parer”. De les crítiques literàries no en fa massa cas perquè considera que depenen exclusivament del gust del crític. “Si és un crític amb qui tens molta confiança , l’has llegit i s’adhereix als teus gustos i interessos sí que el pots tenir en compte. Però en principi el criteri que fem servir per recomanar és el nostre”.

En acabar l’entrevista, mentre fem una volta per la llibreria i comentem quins llibres i quines editorials ens agraden, puc comprovar aquesta faceta dels llibreters: la facilitat que tenen per recomanar llibres que quan els llegeixes t’agraden. Ens aturem davant una col·lecció de l’editorial Rata, i en Xavier em suggereix que si m’havia agradat el llibre Diaris del Sahara, de  Sanmao, havia de llegir La vida de la Rebecca Jones, de Angharad Price, una novel·la imprescindible. També parlem de l’editorial Capitan Swing, que ha publicat un llibre que en Xavier té moltes ganes de llegir: La història indígena dels Estats Units, de Roxanne Dunbar Ortiz. Em recomana El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, que ja ha llegit i li ha agradat molt. La culminació de les seves recomanacions, però, arriba quan veig L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies, sobre una de les taules. Sense pensar-ho massa, li explico que m’agradaven molt els contes. “Si t’agraden els contes, has de llegir aquest”, diu posant-me a les mans un llibre prim de portada blavosa. És Vint-i-nou contes menys, d’Eduard Márquez. “Estan escrits amb una prosa molt lírica”, afirma, i després de confessar-me que ell coneix personalment a Márquez i d’explicar-me alguna petita aventura seva que em va fer prometre que no sortiria de la nostra conversa, decideixo comprar-lo.

El seu criteri, sumat al dels altres fundadors de la llibreria, que serveix tant per escollir quins llibres tindran a la llibreria com per recomanar obres, no està massa allunyat del de la seva clientela habitual. “En el moment que tu fas una tria i els clients venen, vol dir que la tria que has fet els agrada”, explica. “També entra molta gent que et pregunta per un llibre determinat”, fet que puc comprovar quan una dona entra amb una llista de quatre llibres. En Xavier els té tots, i ella se’ls endú sense gaire miraments. Eren per regalar el dia de Sant Jordi, tots quatre a la mateixa persona.

A en Xavier, però, no li agrada massa la diada de Sant Jordi. “És una festivitat que amaga moltes misèries”, diu. “Ens omplim molt la boca de la cultura del llibre pel dia de Sant Jordi i la resta de l’any és un desert”. Considera que a la premsa només s’hi parla de llibres quan arriba aquesta diada, que gairebé tots els llibres que es venen són mediàtics i que els llibreters no tenen l’oportunitat de fer recomanacions. A més a més, es pregunta quants d’aquests llibres acabaran sent llegits.

Cortès m’explica que a La Memòria hi està com a casa seva, i que no voldria que cresqués massa. Quan parlem de petites llibreries independents que han crescut molt, m’expressa la seva disconformitat amb la forma que prenen. Ell reivindica el seu ofici, el de llibreter, i considera que no està oblidat. “És un ofici com un altre. Des del moment que hi ha llibreries, hi ha llibreters i llibreteres. Potser s’hauria de reconèixer més la tasca que fem, però no considero que estigui oblidat. No sóc pessimista”, diu amb un to pensatiu. Quan li pregunto per les grans llibreries, no dubta en reconèixer que aquestes no tenen res a veure amb les petites. “Són conceptes totalment diferents. Diria que en aquests espais és difícil exercir l’ofici de llibreter. No hi ha massa criteri de selecció ni de tria a l’hora de presentar els seus llibres”. I és que per en Xavier Cortés, ser llibreter va molt més enllà de tenir una llibreria. Per ell, és una manera de veure el món, de veure’l a través dels llibres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació