Xavier Bosch: història, propaganda, música i amor

Amb l’ocupació nazi de la ciutat de París durant la Segona Guerra Mundial com a escenari, l’escriptor i periodista Xavier Bosch (Barcelona, 1967) torna a la novel·la amb 32 de març (Univers). Entre el 1940 i el 1944, l’exèrcit nazi va ocupar la ciutat i va trasbalsar la vida dels habitants de París, una ciutat-símbol per a Bosch, que ja hi va ambientar la seva novel·la Algú com tu (2015). En aquesta ocasió, la ciutat de la llum serveix a l’autor per parlar d’història, d’amor, de traïció, d’amistat i de propaganda a partir del llaç emocional entre la Margaux, que va viure l’ocupació i encara té traumes, i la Barbara, la seva neta, una agent literària que tot just s’acaba de divorciar del seu marit i necessita un refugi. La documentació és acurada i precisa. I això és d’agrair. I la relació àvia-neta queda clara des del primer capítol: «Mamie Margaux és la meva heroïna», diu la Barbara.

En el present de la narració de Bosch, la Barbara Hébrard viatja a Montmartre per instal·lar-se al pis de l’àvia, que ja viu en una residència. En Roger Narbona, fotoperiodista empordanès que no retrata mai persones, és dins el pis. Al principi la Barbara s’esvera, però a poc a poc compartiran moltes cicatrius, i junts es transformaran en detectius d’estar per casa quan troben una foto de l’àvia i es posen a investigar el seu passat, concretament una història d’amor: «Tot d’una, intuïa que la seva guerra no era com l’hi havia explicada tota la vida».

A partir d’una exposició real de fotografia que es fa a la Biblioteca Històrica de París l’any 2008 amb el títol «París, sota l’ocupació alemanya», es recupera la capital de l’ocupació nazi, amb unes imatges que transmeten una felicitat utòpica i irreal. Moltes d’aquestes imatges es van publicar a la revista Signal, que l’autor va comprar mentre escrivia 32 de març. Segons Bosch, «la novel·la vol mostrar els matisos de grisos entre la resistència i el col·laboracionisme». És en aquest París dels anys 40 on coneixem la vida de la mamie Margaux, amb un pare lampista que treballa en una orquestra i amb en Damien, el seu nòvio, un dels intèrprets, que ensenya a tocar l’oboè a l’àvia de la Barbara i que, de vella, li deixarà els dits guerxos. Perquè a Bosch l’interessa, sobretot, la intimitat dels personatges, a la manera de Simenon. Cal que ho sabem tot dels nostres familiars? De vegades, saber-ho tot pot ser un perill. I en aquest cas, ho és.

Xavier Bosch reflexiona sobre el paper del periodisme al servei del nazisme i com el fotoperiodisme encarregat pels alemanys era utilitzat com una arma de seducció massiva.

El títol del llibre, 32 de març, remet a un temps zero, un núvol suspès que facilita la confessió. Xavier Bosch inventa una gran nevada a París l’any 2008, un fenomen que atura la ciutat. Fins que no puguin tornar a fer vida normal cada dia serà 32 de març, una data irreal, un parèntesi que permet que en Roger i la Barbara es coneguin millor a través de moltes converses confinats a casa. El pis té una ràdio antiga, un sofà vermell, un cactus i un sol llibre, i no hi ha cap fotografia. Les vides de la Barbara i de la Margaux donen joc a Bosch per tractar literàriament un dels seus temes predilectes, el pas del temps.

En un altre nivell de lectura, 32 de març reflexiona sobre el paper del periodisme al servei del nazisme i com el fotoperiodisme encarregat pels alemanys era utilitzat com una arma de seducció massiva. Magnificar uns instants, suavitzar-ne d’altres: «París era una ciutat trista i buida de gent. Però els alemanys van decidir que havia de ser vitrina per ensenyar al món allò que conquerien. Volien fer veure que la ciutat tornava a la quotidianitat i a la felicitat. Això es va mirar d’aconseguir amb la propaganda, eren així de perversos», afirma Bosch.

Estructurada en trenta-nou capítols dividits en tres parts (Barbara, Margaux, Roger), 32 de març acaba amb un codi QR d’una llista de reproducció que conté tota la música de la novel·la. Per a Xavier Bosch, la música salva, la música et rescata, és el llenguatge que fem servir per comunicar-nos amb els nostres éssers estimats quan ja no hi són. A 32 de març, com en totes les altres novel·les de Bosch, la música és gairebé un personatge més. En aquest cistell de vímet que acaba sent un llibre, Bosch viu els processos de documentació, escriptura i relectura d’una manera professional, eliminant faramalla, anant al gra, fluïdificant la lectura i, el que és més important, entretenint el lector.