Xais elèctrics i crims en temps de pandèmia

Amb edició, selecció i pròleg a càrrec de Teresa Solana i Àlex Martín Escribà, i il·lustracions de Max Besora (Betsy de Vós), l’antologia Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? (Crims.cat) és el primer recull d’aquestes característiques que es publica en català. El subtítol, «Distòpies criminals en temps de pandèmia», ja dona pistes clares tant del subgènere com de l’argument principal de les onze narracions que conformen el llibre, un homenatge doble a la novel·la negra de Raymond Chandler i a la ciència-ficció de Philip K. Dick i el seu ja mític Somien els androides amb xais elèctrics? de l’any 1968. La fusió d’aquests dos gèneres literaris permet els onze autors experimentar amb els arquetips i ampliar les fronteres establint discursos transgressors creant, a imatge dels grans (G. Orwell, A. Huxley, R. Bradbury, etc.), distopies sobre els dilemes ètics que generen els avenços tecnològics i, en paral·lel, interrogants filosòfics sobre l’essència del concepte humanitat. Quan acabes el llibre et debats entre el dubte, la contradicció i la idea que, si els nostres autors tenen un mínim de raó, el món que ens espera és poc més que un cataclisme.

Jordi de Manuel, Teresa Solana, Max Besora, Salvador Macip, Margarida Aritzeta, Andreu Martín, Llort, Jordi Nopca, Anna Maria Villalonga, Carme Torras i Marc Pastor tenien l’encàrrec d’escriure un text sobre com seria el futur a partir de trames criminals. Com s’explica al pròleg, els van demanar un relat de ciència-ficció i no específicament una distopia, però tots van acabar imaginant un món fosc dominat per la cobdícia i la manca d’escrúpols dels poderosos. A Redempció, de Jordi de Manuel, som al maig de l’any 2038 a la sala d’entrevistes de Lledoners II, i arribem fins al maig del 2049, al despatx de la Comissaria de la Via Laietana. En aquests quinze anys, coneixem un assassí sonat, el pas del transplantament de mans a les mans biòniques, les paranoies astrològiques que determinen els esdeveniments, els holovisors, els documentals en 3D i la pregunta clau: «I si existeix un interruptor biològic que no coneixem que desperta els instints criminals?». En el relat de Teresa Solana, La secció 42, som a l’any 2070, i descriu l’irreversible canvi climàtic, de les càmeres de vigilància instal·lades per tota la ciutat, amb un programa de reconeixement de ciutadans amb gavardina, barret i mascareta que tothom es veia obligat a portar. També hi ha una aplicació de cites, el MatchWorld, que et permet anar a restaurants envoltat de postes de sol hologràfiques i cocoters de plàstic reciclat. I un virus nou, el ZITAD-12, que disminueix la capacitat olfactiva de les persones infectades. 

Max Besora planteja, a Marxa nupcial en la societat postindustrial (un culebrot muisical), un 2086 en què la Terra s’ha convertit en un forat irrespirable ple de virus mortals i amb uns nivells de contaminació altíssims, per culpa del desastre mediambiental provocat per la industrialització. En paral·lel al relat de Teresa Solana, aquí també s’han perdut tots els drets i llibertats civils en pro d’un hipercontrol i vigilància governamental vers la població.  A través d’un sentit de l’humor hilarant, Besora dibuixa un regne de fantasia sexual amb holovídeos XXX patrocinats per Lubricants la Baveta Feliç, una soma huxleyana bastant més divertida que la de l’original. El Crim (quasi) perfecte, de Salvador Macip, dona protagonisme a la BriViDo, la Brigada de Violència Domèstica, que ha d’investigar un doble crim. La BriViDo de Macip vesteix amb escafandres grocs. Som al món Post-CP, és a dir, després del Confinament Permanent, on el suïcidi ha substituït els accidents de trànsit i la policia ara investiga una altra mena de crims: desfalcs, estafes, suplantació d’identitat digital o ciberassetjament. Es fabriquen avatars, simis sense voluntat que actuen com si fossin robots vius. Qualsevol que sigui prou ric com per poder-s’ho permetre, tindrà a la seva disposició un doble que farà el que ell no pot fer. 

Els crims del núvol, de Margaritza Aritzeta, és la història de la Clàudia_FC-314-A-23, una exploradora de vint anys que s’avorreix amb la seva feina.  Som a l’Era Segura i la Clàudia treballa en un cubicle sense vista a l’exterior a la planta 64 d’un gran edifici de vidre, titani i acer, navegant per núvols de memòria destruïts, discos durs esborrats i servidors desapareguts feia més de tres-cents anys a la recerca d’alguna informació que encara fos útil a la civilització nova. Un treball d’arqueologia futurista necessari després de la fi de l’Era del Caos, que havia arribat amb un seguit de pandèmies cada vegada més agressives que se superposaven i que va culminar amb la tempesta solar del 2038. Ara es fabriquen somnis a mida, com si fossin samarretes. El client se’ls pot descarregar en 3D i viure’ls tantes vegades com li vingui de gust. Els Extremistes d’Andreu Martín proposa un món distòpic en què la gent va vestida amb moltes capes de roba i està vigilada constantment per drons. De fet, tot allò que està connectat a la xarxa elèctrica és susceptible de transmetre ones que poden ser captades per milions de micròfons que vetllen per la nostra seguretat. Una família ha de marxar cap a l’Altre Món, el món de la llibertat, on ningú no voldrà enganyar-te perquè tinguis por, el món de l’avi del nen protagonista, el món de la pandèmia. 

Llort escriu Black&Deckard, un nou món on la humanitat, barrejada i tatuada, ha convergit en un magma de rostres, epidermis i constitucions força similars entre si. Som a l’any 2133, i els dos protagonistes tenen l’encàrrec de localitzar i recuperar el contingut d’un determinat vehicle de transport rodat. Neo Tòquio és un paradís artificial creat en ple desert del Gobi. Al segle XXII són freqüents l’escaneig dels iris, el rastreig telemàtic i l’ADN com a controls habituals. La gent s’ha arrencat la capa de teixit epidèrmic, hi ha robots que fumen, xiulen i pareixen humans. Els polítics, com sempre, s’hipotequen amb promeses que mai no compleixen. A Un camp de golf a la Lluna, Jordi Nopca l’acció se situa en una nau espacial amb forma d’aspiradora. Els protagonistes porten vestits sintètics fosforescents i abusen dels antidepressius: han d’acompanyar el President dels Estats Units i un empresari multimilionari a la Lluna. Les vacances galàctiques s’han posat de moda, s’han colonitzat satèl·lits i microplanetes recòndits. Entremig, la possibilitat de fer néixer la República Catalana a la Lluna. Brillant com sempre, el Nopca. 

La Brigada AS d’Anna Maria Villalonga se situa a l’any 2130. Úrsula Porta és agent de la Brigada AS, i actualment és una fugitiva que necessita deixar per escrit el seu cas. Després de la Gran Crisi, el món s’ha transformat i la crueltat humana s’ha multiplicat. En format dietari, la protagonista explica la incomunicació i l’aïllament, la solitud com a essència de la nova humanitat que parteix de la pandèmia del 2020. Carme Torras escriu Traficants d’intel·ligència, un relat ambientat a la Barcelona de 2070, desesmada pel declivi econòmic i la irrellevància dels poders públics. Humans i rebots conviuen en la unitat de la Intel·ligència Galàctica. Finalment, en el cas de Marc Pastor, autor de Cita a Chunking Mansions, coneixem el Jimmy Lam, un policia que recorre els carrers de Kowloon entre detectors de reconeixement facial i drons de captació de converses que té una vida monòtona fins que coneix la Basheera, una agent d’una companyia tecnològica russa, i es compromet a ajudar-la a trobar qui li va fer mal. 

Somnia Philip Marlowe amb xais elèctrics? és un pronòstic encertadíssim i alhora preocupant sobre el que pot arribar a passar en un món a la deriva caracteritzat per una involució global que fa basarda.