Vols escriure una novel·la amb mi?

Quan un profe et crida al seu despatx, tendeixes a pensar que aniran maldades, sobretot si ets un adolescent amb les hormones alterades. Un dia, Jordi Cortès, director de l’Escola Santa Anna de Barcelona, va cridar a capítol un alumne seu d’ESO, en Xavier Montoriol, per fer-li una proposta singular: escriure junts una novel·la.

“La idea va néixer aquí”, explicava ahir Jordi Cortès a la Sala Gran de l’escola, una aula enorme que va quedar petita per la presentació multitudinària de L’Exèrcit de les tenebres (Estrella Polar). “Era el març del 2010 i mentre vigilava els alumnes durant l’examen, vaig pensar que hi ha alumnes que són bons lectors o tenen traça per escriure i després deixen de fer-ho”, explicava Cortès. “I mentre el Xavier feia l’examen, vaig pensar, ‘aquest nano podria deixar d’escriure’. No era un alumne repel·lent, de fet l’havia de castigar de tant en tant. I vaig decidir que parlaria amb ell després de l’examen”, recordava Cortès. “Sempre he tingut molt present aquella recomanació de Hitchcock, que deia: ‘No treballis amb nens, ni animals ni amb en Charles Laughton’. Jo no he treballat mai amb animals, tampoc amb en Charles Laughton, que fa anys que és mort, però treballar amb en Xavier ha estat un plaer”.

En Xavier, que ara ja fa al batxillerat a l’IES jaume Balmes, ja havia donat mostres de tenir talent literari des de ben jovenet i a tercer d’ESO havia fet un curs d’escriptura. Però no s’hauria imaginat mai que el seu professor li proposaria d’escriure una novel·la a quatre mans. Va acceptar immediatament la proposta i van fer un pacte de silenci perquè ningú no en sabés res fins que l’obra estigués enllestida. Un any més tard ja tenien un primer esborrany de L’exèrcit de les tenebres, una novel·la d’acció trepidant ambientada a cavall entre Viena i Barcelona a finals del segle XIX. La història arrenca a la capital de l’imperi austrohungarès l’any 1880. Un grup de nobles busquen unes pedres màgiques. Si les aconsegueixen controlaran la humanitat. Les pistes els condueixen a Barcelona, al cementiri del Poblenou. Els aristòcrates no compten, però, que l’Alexandre –un jove que té l’estranya capacitat de parlar amb els morts–, farà mans i mànigues per ajudar els seus amics després que les seves tombes han estat profanades. El senyor Remisa, l’amo d’una de les fàbriques tèxtils més importants de la ciutat, s’afegirà al curiós grup i, junts, viatjaran pel món subterrani a la recerca de les joies que poden retornar els humans a la vida. Els espera un camí ple de peripècies i un enfrontament decisiu: la batalla amb l’Exèrcit de les Tenebres, uns esperits malignes que volen dominar el món…

Miriam Valenzuela, editora de l’Estrella Polar (Grup 62), que va presidir ahir la presentació, va explicar que estava molt contenta del resultat final de la novel·la. Profe i alumne van explicar que havien escrit el llibre enviant-se capítols l’un a l’altre per correu electrònic. Els missatges del director anaven sempre acompanyats de prèvies admonitòries: “No pots començar a escriure res si abans no has acabat els deures. No corris, jo sóc molt lent treballant. Ves a dormir d’hora, etc.”, pero aquesta última instrucció no la seguia gaire, perquè li arribaven correus d’en Xavier de matinada que li deien: “Ep! T’has deixat d’adjuntar el fitxer!”

Cortès insistia ahir que l’obra ha estat escrita i revisada per tots dos i que ningú hi trobarà les costures. “El llibre és cent per cent de tots dos. No alternàvem capítols sinó que els fèiem plegats. No us esforceu a trobar què ha escrit l’un o l’altre perquè no ho trobareu. Penseu que he hagut de negociar les comes amb en Xavier”.

Esclar que Cortès, que ja ha publicat novel·les com Bering. A la recerca d’Amèrica (2012) o L’última platja (2011), va guiar l’alumne a l’hora de definir el registre i el to. En Xavier acabava de llegir David Coppefield i anava una mica emborratxat amb les traduccions noucentistes de Dickens. “Li vaig prohibir adjectius com ‘joiós’ o ‘minyonívol’, li vaig recomanar que utilitzés el passat perifràstic en lloc del passat simple”, explicava el mestre.

En Xavier es va documentar molt. Per escriure els capítols amientats a Barcelona, va assistir fins i tot a una visita guiada a l’històric cementiri del Poblenou. A Viena, en canvi, no hi ha anat fins aquest estiu, i hi va poder resseguir els llocs on passa la novel·la que ja havia escrit. En canvi a l’hora de definir els personatges, va seguir també el consell de Cortès, i se’ls va inventar tots. Xavier Montoriol manté viva l’alegria de l’escriptor novell: “Escriure és un joc”, deia ahir, exultant. “La gent que escriu ho fa perquè li agrada, perquè és un plaer”.