Vine a la festa

Com el nostre nom indica, els traductors autònoms som això, autònoms, que en realitat vol dir “deixats de la mà de déu”, a la nostra sort. Vés a saber si, d’aquí a un temps, no hi haurà tants traductors associats que ens podrem plantejar una vaga indefinida fins que ens paguin el que ens mereixem

El 30 de setembre, com cada any, celebrem el Dia Internacional de la Traducció (aquí podeu felicitar els vostres amics traductors amb una targeta en diverses llengües, i aquí podeu veure els actes de celebració que organitza l’AELC),  i em ve de gust explicar per què no sempre estem millor sols.

Els traductors som estranys, en això hi estem d’acord gairebé tots. Ens agrada passar hores sols, davant de l’ordinador, a la nostra bola, traduint, sense haver de parlar amb ningú. Els que treballem a casa, sovint fem bromes sobre la llibertat que suposa anar del llit a la feina en menys d’un minut, o poder treballar en pijama. Els que tenim fills agraïm poder plegar a les tres de la tarda per anar a la funció de Nadal de l’escola, i els que no potser adoren llevar-se a les onze un dimarts, encara que això vulgui dir anar-se’n a dormir a les sis de la matinada per poder acabar la feina a temps.

Tot i que, per a molts, la possibilitat d’organitzar-nos la feina a la nostra manera ha tingut un pes important a l’hora de triar com exercim la nostra professió, ara que hi ha col·lectius valents que fan vagues indefinides, i que fins i tot aconsegueixen caixes de resistència per fer-se forts, els autònoms sentim enveja. Com el nostre nom indica, els traductors autònoms som això, autònoms, que en realitat vol dir “deixats de la mà de déu”, a la nostra sort. Això vol dir que si avui, dia internacional de la traducció, vull fer festa per celebrar-ho, ningú no em dirà que no. Però també vol dir que em costarà molt més que als membres d’altres col·lectius trobar aliances a l’hora de reivindicar els nostres drets, o fer xarxa per parar el cop de lleis i normatives injustes.

És habitual sentir traductors queixant-se de l’intrusisme laboral, del poc que ens paguen o de com no ens tenen en compte. I en general hi ha la sensació que, com que som autònoms, no hi ha res a fer. Si jo no accepto una feina a una tarifa irrisòria, sempre hi haurà algú altre (preparat o no) que l’acceptarà. I, com que estem aïllats, desconnectats i som tants i tan diferents, no hi ha res a fer.

Podria semblar que alguns del avenços en el reconeixement dels traductors que estem vivint darrerament (com ara el fet que s’esmenti el nom del traductor a la coberta cada cop en més edicions, o que els traductors de subtítols puguin cobrar drets d’autor) són fruït del sentit comú de la societat, que avança, quan en realitat tenen al darrere moltes hores de feina i de negociacions.

Va ser la impotència de sentir que moltes coses no rutllaven, i que jo sola no podia fer gaire per canviar-ho, el que em va portar a associar-me. En el meu cas, sóc membre actiu de l’AELC i de CEATL, però a Catalunya tenim la sort de comptar amb prou varietat d’associacions (només per dir-ne un parell més, APTIC i ACEC fan molta feina, per exemple).

No diré que el món associatiu sigui la panacea ni la solució de tot, però sí que he de dir que és infinitament millor dedicar unes hores a la setmana a treballar per la dignitat de la meva professió que no pas, com feia abans, queixar-me inútilment mentre feia unes cerveses amb els amics, sense que la queixa acabés d’anar enlloc.

Als que ja teniu la cella alçada i esteu pensant “sí, però aquesta associació no fa això, i aquella altra encara no ha fet allò”, només puc dir-vos una cosa: feu-ho vosaltres. Us puc assegurar que, més que per ineptitud o per mala fe, si deixem de fer moltes coses és per falta d’energia i de temps. I perquè costa veure les coses des d’una altra perspectiva, i la que necessitem és precisament la teva, que encara no hi ets.

Vés a saber si, d’aquí a un temps, no hi haurà tants traductors associats que ens podrem plantejar una vaga indefinida fins que ens paguin el que ens mereixem, fins que ens esmentin quan ens han d’esmentar, fins que ens tinguin en compte abans de potinejar-nos els textos… Fins que se sàpiga que existim i se’ns respecti com a autors.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació