Víctor Amela: “El primer benefici és el premi, després l’acceptació dels lectors”

Víctor Amela és periodista i escriptor, i últimament apareix més que mai als mitjans de comunicació gràcies al seu últim llibre, La filla del Capità Groc (Grup 62, 2016), obra que ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull 2016. Anna Rossell l’entrevista en profunditat per parlar sobre el llibre i també sobre com veu el periodisme avui en dia. Amela serà aquest dissabte 2 de desembre al Mercat de Nadal del Llibre en companyia de Marc Artigau, Xavi Abad i el guanyador de l’últim Premio Planeta, Javier Sierra.

Anna Rossell: Com a periodista, quina mena de temes t’interessen?

Víctor Amela: Jo crec que la curiositat és el motor del periodisme i jo, afortunadament, tinc curiositat per moltes coses que desconec, sobretot en les coses que estan al límit de les fronteres del coneixement o les coses que se’ns escapen o que no ens han explicat; per tant, doncs, m’interessen temes d’història, de ciència, de cultura o persones que han fet coses a la vida una mica fora del comú, extraordinàries. Aquest tipus de personatges és el que més m’agrada entrevistar.

A. R. I quin tipus de mitjà? 

V. A. A mi m’agrada comunicar. Jo crec que el periodista és un transportista, que porta d’un lloc a un altre una mercaderia que és una informació, un coneixement. M’agrada molt fer aquesta feina, que és entrevistar una persona que ha dedicat tota la seva vida a saber unes coses i, en una hora, intentar captar l’essència d’aquest coneixement per, després, transportar-lo a milers de lectors. Això al diari, a la premsa escrita, és extraordinari, perquè no saps a qui arribarà, no saps quanta gent ho llegirà, i aquest misteri és molt agradable.

A.R. Però això també passa amb la ràdio i la televisió, no?

V. A. No exactament igual. Perquè la radio el que té, a diferència de la premsa, és que hi ha un cert feed-back, és a dir, que et pots trobar una persona que et digui: “t’he sentit a la ràdio”, i a la televisió és molt més amplificat. Jo he estat vint anys publicant al diari i ningú em deia ni ase ni bèstia. El primer dia que vaig sortir per la televisió la gent em deia: “Ah, tu ets Víctor Amela, tu ets el de La Vanguardia, t’he llegit molt”. Això és molt agradable. Aquest retorn de la gent que t’ha llegit, que t’escolta o que et veu te’l dóna la ràdio o te’l dóna la televisió, i a mi em compensa de tants anys de solitud, d’estar sol amb el teclat, quan no saps qui t’està llegint. Això també és maco, però els altres mitjans han portat aquest retorn, que és molt gratificant.

A. R. Quina funció creus que ha de tenir la televisió?

V.A. La televisió té una funció molt important, que la gent en general, o l’acadèmia, és la que menysprea més, que és l’entreteniment. La televisió entreté milions de persones, i jo sempre dic, mig en broma mig seriosament, que no hi tornarà a haver una Guerra Civil perquè la gent està entretinguda a casa mirant la tele; abans no, abans la gent per fer alguna cosa potser sortia i cremava alguna església, no? Ara això no passarà perquè tenim la televisió i, encara que sembli broma, té una funció social molt important, que és tenir la gent entretinguda; perquè molta gent està malalta, molta gent té problemes o està capficada o estressada, i la televisió els és un fàrmac, és una medicina que els ajuda a seguir el dia a dia. I per altra banda, fora d’aquest vessant més frívol, jo sempre dic que, si a mi m’extirpessin del cervell tot el que he après amb la tele viuria molt més tonto, perquè, vulguis que no, sense adonar-te’n, la tele t’ensenya un munt de coses: veus llocs que no haguessis vist a la teva vida, t’assabentes de formes de viure i de formes de pensar que t’arriben per aquella finestreta. Això és un miracle, és meravellós i ha fet que el planeta sigui una tribu global.

A.R. Però aquesta vessant d’entreteniment -aquest fàrmac- és dialèctica: també pot ser un opi que endormisca la gent i la gent es pot deixar fer malifetes políticament per part dels polítics interessats en aquesta altra vessant.

V.A. Jo tinc una altra opinió, que no sé si és més optimista o més pessimista: crec que qui és tonto és tonto i qui es deixa manipular es deixarà manipular hi hagi o no hi hagi televisió. És a dir, que sempre hi ha hagut gent que ha manipulat a la resta i, quan no hi havia tele, als anys trenta, passava igual, però els mitjans eren altres: eren els mítings en una plaça de toros o una manifestació o les discussions a Canaletes, on la gent es reunia -jo això ho he vist-, o els diaris. Per tant, l’únic que ha canviat amb la tele és la capacitat d’arribar a més gent, l’amplificació, però tota la vida de Déu ha estat igual; hi ha hagut gent que ha tingut inquietud per formar-se, per avançar, per descobrir coses noves, i gent que s’ha deixat emportar, i això va ser abans, és avui i serà demà. La tele l’únic que fa és facilitar les coses, però tant en el sentit de deixar-se emportar com en el sentit de ser crític i de conèixer més coses i posar-les en qüestió. Per tant, jo crec que qui és tonto ho és amb tele i sense tele. No faig responsable a la televisió de la banalitat o l’estupidesa de la gent.

A.R. Has publicat llibres sobre la televisió com a espectacle i sobre la ràdio, també sobre la història cultural de l’audiovisual. Quin mitjà creus que és més periodístic?

V.A. Hi ha un sentit del periodisme -el sentit clàssic-, que és el d’explicar una història i d’explicar-la ben explicada, i en aquest sentit jo crec que la premsa escrita és imbatible, perquè amb la paraula tu pots construir móns, pots suggerir idees, pots realment bastir coses extraordinàries, no? El que passa és que el percentatge de gent que llegeix sempre serà minoritari. Si vols arribar a una massa ho has de fer amb la televisió. Llavors, pots fer bona televisió o televisió dolenta. Si ets un periodista amb ganes d’explicar una història i vols que la gent te l’entengui i que hi arribi, ho faràs bé i arribarà i serà molt eficaç, perquè hi ha documentals o pel·lícules o sèries de televisió que tenen una capacitat extraordinària d’influir i d’explicar històries.

A.R. Què entens per televisió bona o dolenta?

V. A. Si ets capaç d’explicar una història –el que jo dic un conte- que commogui l’espectador o el lector, aquesta commoció pot ser d’un ventall molt ampli: et pot fer sentir coses, et pot fer plorar, et pot insuflar ànsies de viure extraordinàries o et pot fer reflexionar si la història està ben explicada. I per a mi una història està ben explicada si sents alguna cosa. És com quan et poses davant d’un quadre: si sents alguna cosa, si et transmet alguna cosa, és bo, i ja pot venir un crític… és bo perquè ha generat alguna emoció, per a mi la clau és aquesta, la capacitat de generar alguna emoció o alguna reflexió.

A.R. Com han influït les noves tecnologies en el periodisme i la informació?

V.A. Les noves tecnologies influeixen molt en la feina del periodista, perquè el periodista ja sap que a les vuit del matí tothom, obrint la tableta o el mòbil, s’assabenta de si està cremant un cementiri de neumàtics a Seseña o si han matat trenta persones en un atemptat a París. Això obliga el periodista a buscar un plus, a donar una volta a aquella notícia que ja sabem a l’instant. Em sorprèn que avui en dia, que tot ho tenim a l’instant, encara hi hagi diaris, és una cosa com anacrònica, com de correo del zar, quan es trigava quinze dies a rebre les notícies; és sorprenent, quina és la raó de que encara hi hagi periodisme en premsa? Doncs el periodista ha de fer l’esforç de buscar la volta, una interpretació, donar una opinió, un criteri. Anem cada vegada més cap a un periodisme d’opinió.

A. R. És realment el periodisme el quart poder?

V. A. Es un poder molt important. És com si em diguessis que una àvia que explica als seus néts davant del foc… és un poder? Sí, és un poder, perquè està inoculant en la ment i en l’ànima d’aquells nens, que després seran adults, una estructura imaginària, tot un món, no? Aquest poder que té l’àvia davant de la llar de foc és el poder de la premsa, del periodisme, que està formant marcs mentals, que està dibuixant el món en l’imaginari de la gent. Jo no sóc de la tesi que hi ha gent que es reuneix en una habitació i decideix quin conte explicarà, no. Jo crec que això és molt pueril, molt ingenu, és molt reduccionista i molt simple i tant de bo fos així. En realitat no és així. En realitat tots som d’alguna manera corresponsables del que llegim del que mirem del que escoltem, del que fem, i no hi ha ningú que està intentant que tu pensis d’una determinada manera, sinó que és el resultat d’una dialèctica de forces, no? El 15 M, que va reunir tanta gent i ha donat un partit polític nou, va ser un fenomen que algú va decidir que passés? No m’ho crec. Això passa per una dialèctica social.

A. R. Has dit que la veritat no existeix… Penses que l’objectivitat no existeix? No és exactament el mateix…

V. A. Sí, però més o menys podem identificar-ho, eh? Durant molts anys a la Facultat de Periodisme s’ensenyava que el periodista ha de ser objectiu, però això no s’aguanta. Perquè el periodista no pot ser objectiu, el periodista és fill d’un pare i d’una mare.

A. R. I no hi ha una aproximació a l’objectivitat?

V. A. No ho crec. Pots intentar ser objectiu, però no ho seràs mai, perquè és impossible; tu parles des d’una visió del món, des d’una educació, des d’una cultura. No t’explicarà el món igual una persona de la meva edat, que una altra, o una nascuda a l’Aràbia Saudita; depèn de l’educació que hagi tingut, ho veurà diferent, no? Però l’important és saber-ho. El que li hem de dir a la gent és: “Jo t’estic explicant les coses tal com jo puc o sé explicar-te-les i tu has de buscar altres mitjans, altres opinions, i la informació, al final, te la fas tu, tu tries, no? I això és el més honest.

A. R. Sí, això que em dius és referit a la part del lector o oïdor, li dius que ell contrasti diverses opinions. Això seria una aproximació a l’objectivitat

V. A. Sí. Honest és dir: “Jo t’explico la meva veritat”. Deshonest és dir: “Jo tinc la veritat”. Durant molts anys hi ha hagut molts periodistes i mitjans que han anat pel món dient: “El que jo dic és la veritat”; la gent ha de tenir clar que Televisió Espanyola no li explicarà la veritat i que La Vanguardia no li explicarà la veritat, i si la gent té clar això ja pot anar pel món com a persona lliure, decidint què llegeix, què mira, i com més llegeixi i miri, millor, no?

A. R. Tant a la ràdio com a la TV fas molt de comentarista: com definiries aquesta vessant de la teva professió? Què ha de fer un bon comentarista

V. A. Un bon comentarista, per una banda, ha d’estar informat divinament, és a dir, ha de saber què passa i ha de tenir la intuïció del que pot interessar més –encara que això, al final, ho decideix el director de la tertúlia, no?- , però el que sí que ha d’aportar el comentarista és un punt de vista personal, perquè si et truquen a tu, i no a un altre, és perquè la manera que tens de veure les coses, o de dir-les, agrada, té seguidors o detractors, i aquest punt de vista subjectiu, al final, és el que té valor. Però el comentarista quantes més coses sàpiga i més visió panoràmica tingui, millor. Després ho ha d’explicar amb un llenguatge molt propi, fins i tot amb ànsies de no avorrir, d’entretenir, perquè l’objectiu és que aquella persona no canviï de dial o de canal, o que arribi al final de l’article. Has de ser amè.

A. R. Què va néixer primer, l’escriptor periodista o l’escriptor novel·lista?

V. A. És difícil; tinc la teoria que el que vol un periodista és explicar contes, històries, i què fa un novel·lista? Explica contes, històries. On està la barrera? Està en la dedicació, en el temps que li posis. En un diari, tu pots anar a buscar una història al matí i al dia següent ja l’està llegint una altra persona; amb una novel·la no pots fer això, a una novel·la li has de dedicar dies, temps, ganes de dir el que vols dir d’una determinada manera, de buscar un efecte estètic, un efecte artístic, però en el diari també, eh? Però en el diari tot és més immediat, més ràpid, tens un termini de tancament. L’única diferència és aquesta. L’ambició és la mateixa: explicar una història que commogui el lector, que li provoqui alguna emoció.

A. R. La professió de periodista és un avantatge per escriure ficció?

V. A. Crec que sí, jo ho noto. M’he atrevit a escriure novel·les des de fa cinc anys, perquè d’alguna manera crec que, després de 30 anys escrivint dia rere dia –el que jo dic nulla dies sine linia-, agafes ofici i li perds la por, el respecte, a la frase, a la paraula, a la construcció, i et veus amb ànims i amb competències per anar més lluny. Llavors, quan et trobes que tens ganes d’explicar una història i que això t’empeny a tancar-te, a sacrificar temps lliure i relacions, t’hi poses i te n’adones que tens unes armes que has adquirit després d’anys de fer servir el llenguatge, i l’única diferència és que el relat que tu explicaves al diari, en principi, és un fet que ha succeït veritablement i, en el cas de la novel·la -diré el que vaig llegir fa poc, que em va agradar molt-, és una realitat augmentada, és imaginació. Tu agafes fets i trets de la realitat i els augmentes amb la imaginació.

A. R. Veritat i realitat no és el mateix. Com diries que es transmet més veritat, a través de la prosa periodística o a través de la ficció?

V. A. A través de la poesia. La forma més alta de veritat és la poètica. És a dir, quan Kapuściński, que és el mestre del periodisme, va a un lloc, mira, veu, parla i recull, després es tanca i escriu: què està fent? Està fent de periodista? Està fent d’historiador? Està fent de novel·lista? Està fent una miqueta de tot, perquè ell també aporta o aboca coses que jo no hagués vist en les mateixes circumstàncies. I aquesta cosa que ell aporta i que jo no he vist és la realitat augmentada, és la seva visió, la seva imaginació, que ha donat sentit a coses aparentment inconnexes, però que ell connecta. Llavors, això és ficció, perquè està construint coses que no hi són, però que parlen més eloqüentment del que passa que si escrivís una relació estrictament inventariada del que ha vist. Sempre poso l’exemple que, si tu agafes el discurs d’un polític al Congrés dels Diputats i el transcrius literalment, diràs: “És molt fidel”, però, si tu agafes després aquest discurs i fas un resum i ho expliques en poques paraules: què és més eficaç de cara a un lector? La literalitat absoluta o aquesta interpretació, que és poètica, que és literària? Naturalment és molt més eficaç això. Crec que per entendre de veritat les coses s’han de llegir novel·les. Les novel·les acaben explicant molt més la realitat que la suposada fidelitat a aquesta realitat. Llegint una novel·la històrica pots aprendre molt més sobre un període determinat que llegint cinc llibres d’història.

A. R. Els darrers temes que t’han interessat com a novel·lista són històrics: els càtars, el Capità Groc i la Primera Guerra Carlista… Per què aquest interès per la història?

V. A. És una qüestió temperamental. Conec gent que té molta tirada a la ciència-ficció, a la fantasia futurista; a mi no m’atreu. És una qüestió psicològica i de temperament, no? A mi m’atreu molt més el passat, la història, saber què va passar, perquè d’alguna manera intueixo que el que va passar determina el present i el que jo sóc, o sigui, jo tinc un vincle molt fort amb el passat perquè sento que sóc hereu tributari del passat; en canvi el futur no em diu res, perquè no existeix. I segurament té a veure amb la meva psicologia. També pot haver-hi algun element biogràfic: que de petit vaig estar durant uns anys vivint, als estius, en un lloc tan diferent al que és Barcelona, on jo vivia habitualment, que em va impregnar i marcar molt, i era un món absolutament passat, un món de l’edat mitjana als anys seixanta. Això segurament m’ha deixat un pòsit, com una finestra, que són aquestes experiències d’infantesa, una finestra cap al passat. I m’hi sento còmode, m’agrada; dóna molt plaer viatjar amb la imaginació al passat i construir la novel·la dels càtars, la novel·la de Roma o aquesta última amb fets del passat, m’excita molt.

A. R. Jugar amb la història és perillós. Penses que l’escriptor de novel·la històrica ha de tenir un codi ètic?

V.A. No. No en el sentit següent: a tu qui et garanteix, quan llegeixes un llibre d’història acadèmic –universitari-, qui et garanteix que allò que t’està explicant és veritat? Jo crec que els llibres dits “d’història” els hem de llegir com a novel·les, perquè quan Suetoni, al segle primer, explicava les vides dels Cèsars, jo quina garantia tinc que allò que estic llegint d’un dels primers historiadors és veritat? Potser m’està explicant la part dolenta d’un emperador perquè li queia malament i m’explica la part bona d’un altre perquè li queia bé. Segurament ni l’un era tan dolent ni l’altre tan bo. Si ja els llibres d’història els hem de llegir amb la prevenció que són un relat i, com a relat, contenen molta subjectivitat, com no l’hi hem de permetre a un novel·lista, que, a més, et diu: “Sóc novel·lista, és a dir, no et fiïs de mi”? Quan entres a un cine, el director t’està dient: “Tot això que t’estic explicant és veritat i t’ho has de creure”? No. T’està dient: “Ara t’explicaré un conte; tu fes el que vulguis amb aquest conte”. Doncs, igual que entrem en un cine i fem una suspensió de credibilitat i entrem a creure’ns tot el que passi allà, i fins i tot ens espanta, plorem, riem, ens enamorem, sabent que és mentida, sabent que són actors… però fem aquesta suspensió perquè ens dóna plaer. Amb la novel·la passa exactament igual. Un novel·lista ha de poder fer el que li doni absolutament la gana i, si algun lector llegeix la novel·la creient que és un llibre d’història, el problema el té ell, i no el novel·lista, perquè una novel·la no s’ha de llegir com un llibre d’història; ni tan sols el llibre d’història.

A. R. Fa uns anys els temes històrics novel·lats van esdevenir best-sellers i des de llavors molts escriptors i moltes editorials aposten per aquest registre: a què penses que es deu aquest fenomen?

V. A. Sí que és un fenomen. Bé, novel·la històrica n’hi ha hagut sempre, des d’ Ivanhoe, al segle XIX, o Walter Scott, però és veritat que ara tenen molta tirada, no? Jo ho atribueixo en bona mesura a que a l’escola i a l’institut no ens han explicat història; ens han explicat quatre dades, quatre emperadors, quatre generals i quatre guerres. Però l’home és humà, vol saber, vol conèixer, vol que li expliquin què va passar abans; tu, quan eres petita, li preguntaves als pares: “I quan tu eres petit què feies?” Tots volem saber què ha passat abans de nosaltres, i al cole no ens ho han donat, perquè, si al cole –com em va passar a mi una vegada quan tenia deu anys- arriba un profe a classe i diu: “Guardeu als pupitres tots els quaderns i els bolígrafs, no vull veure res”, i tu et demanes: “Què passarà?” i comença a explicar històries, llavors no ho oblides mai (ho estic recordant, i fa quaranta-cinc anys), aquesta és la manera d’explicar història: un conte, una cosa que t’emocioni, no que la Revolució Francesa va començar el 1789, no; explica que un dia va arribar un i li va tallar el cap a l’altre, i llavors veuràs com tots els xavals es queden volent saber més i més. Doncs com que això no ens ho han donat, la gent acaba buscant on pot, i la novel·la històrica és un vehicle extraordinari de coneixement, perquè hi ha hagut un novel·lista que s’ha ocupat de buscar dades, de muntar-les, de fer la seva interpretació i tu t’ho llegiràs i t’ho passaràs bé o no. Si t’ho passes bé, repetiràs. I potser llegiràs una altra novel·la històrica que contradiu l’anterior i diràs: “Que guapo!, encara més plaer”, perquè ja són dues versions, i aniràs fent i t’aniràs muntant la teva idea. La novel·la històrica està cobrint llacunes que tenim ànsia d’ omplir.

A. R. Quins són els autors de referència per a tu?

V. A. He estat un gran lector dels clàssics d’aventures d’abans, i suposo que també d’ara: Jules Verne, Robert Louis Stevenson, Daniel Defoe, Joseph Conrad, Herman Melville, aquests autors del segle XIX, que tenien aquella imaginació i aquella capacitat d’explicar aventures que a mi em van marcar: La isla del tesoro, La isla misteriosa, Robinson Crusoe, Moby-Dick. Aquesta literatura és el meu referent.

A. R. Parla’m de la teva darrera novel·la, guanyadora del Premi Ramon Llull. Quin és el seu mèrit principal?

V. A. M’he atrevit a explicar una història molt petita, la història d’un heroi ultralocal, que únicament el coneixia la gent d’un poble petit, El Forcall, explicada de generació en generació, que jo vaig sentir quan tenia vuit anys, i ja havien passat cinc generacions des dels fets –ara ja n’han passat set o vuit-, i que encara és viva i podia haver quedat com una història oral de caràcter ultralocal. Però jo un dia em vaig dir: “Aquest heroi té unes idees, les defensa per sobre de la seva pròpia seguretat física, renuncia a la seva comoditat material, a la comoditat i al plaer de la vida conjugal i familiar… per què ho fa?” Doncs ho fa per la mateixa raó per la que Ulisses, que Homer converteix en un heroi literari, va anar a la guerra de Troia, per la mateixa raó que tots els grans herois de la literatura fan el que fan, i els llegim i ens sembla que són referents morals universals. Per què jo no hauria d’atrevir-me a agafar aquest heroi, que té tota la matèria literària que tenen els altres, i convertir-lo jo en un heroi literari? Aquest heroi nostre el podem posar al costat de Robin Hood o d’altres que semblen molt viables i consumibles perquè són de fora; ja tenim els nostres. Jo he agafat aquest, que conec molt bé perquè és del poble del meu avi, i l’he convertit en heroi de novel·la. N’estic molt content.

A. R. Com vas elegir el títol? Diuen que el títol és fonamental…

V. A. En el meu cas, no. En el meu cas el vaig triar al final. Quan ja tenia la novel·la escrita vaig començar a escriure títols. Un era: La guerra del Groc, l’altre, La filla del Groc, però aquest em va semblar que no s’entenia. Capità Groc perquè és el càrrec que va tenir el pare d’ella dins l’exèrcit carlista, nomenat per Ramon Cabrera, i em vaig dir: “Això sona bé”, Capità Groc sona bé, i La filla perquè jo no volia que fos una novel·la de guerra; no és una novel·la de guerra, és una novel·la d’emocions i de relacions entre filla i pare, entre pare i amics, i entre el poder i els rebotats, és a dir, de relacions, no? I la relació nuclear més emotiva, més tendre i més tràgica, és la de la filla de catorze anys i el pare. Per això vaig apostar per posar la filla com a protagonista al títol, encara que no és necessàriament la protagonista de la novel·la, però sí que té un paper determinant, un paper maco. Llavors la vaig posar, amb una miqueta de picardia, al titular, perquè em va donar la impressió que cridaria l’atenció; a mi me la cridaria. Un capità és una cosa crua, dura, i una filla transmet una certa tendresa i emoció. Aquest és el meu procés mental de la raó del títol, que, a més, té un element afegit, i és que, quan acabes de llegir la novel·la, com a lector pots preguntar-te a què fa referència el sintagma La filla de. Perquè hi ha uns fets, que no vull esmentar, però que permeten al lector decidir a qui es refereix el títol exactament. Ho deixo aquí.

A. R. Com resumiries el tema principal de La filla del capità Groc?

V. A.: Crec que el tema principal és la pregunta fins a quin punt paga la pena defensar uns ideals per sobre fins i tot de la vida i de l’estima dels teus, fins a quin punt està justificat sacrificar-ho tot? No responc, eh? Per què fan uns i altres el que fan, no? I aquesta reflexió, que es pot estendre a tots els fets de la història i a totes les novel·les, està, de manera molt viva, al darrera. Perquè cada personatge fa el que fa per motius determinats, alguns dubten, altres canvien, i al final cadascun dóna resposta a fins a quin punt val la pena la defensa embogida -extrema, o recta- d’uns ideals.

A. R. Suposo que la novel·la ha estat molt ben rebuda a la zona de Forcall, que és la població on es desenvolupa l’acció principal. Has tingut algun senyal de reacció?

V. A. Encara no ho sé, perquè m’estic reservant. Jo la novel·la l’estic defensant primer a Barcelona, a Catalunya, i ara començaré a fer incursions a Madrid, a València, però m’estic reservant a anar a El Forcall per rebre les impressions de la gent i donar temps a que l’hagin llegit, no? Perquè és una novel·la que està parlant d’ells, dels seus besavis i tots saben, els uns dels altres, el que van fer els seus avantpassats. No t’amago que tinc un cert recel, una certa recança si hi haurà gent que se sentirà una mica ofesa, perquè dono noms i cognoms de tots els protagonistes, i alguns no queden massa bé, però també reivindico el fet que hem d’aprendre a mirar-nos als ulls tots i dir: “Això ho va fer qui ho va fer per les raons que tenia”, i hem de ser compassius, hem de tenir una mirada compassiva, nosaltres no en som responsables del errors ni dels encerts dels altres, però sí que hem de tenir el valor de mirar-nos i d’entendre per què van fer el que van fer. Potser un, en el lloc de l’altre, hagués fet exactament el mateix… I amb aquesta visió compassiva, comprensiva, crec que es pot avançar. Ens hem d’explicar les històries del passat per entendre’ns millor nosaltres mateixos, i, en aquest sentit, aquesta novel·la segurament farà una miqueta aquesta feina. Perquè he de dir que a El Forcall fins fa quatre dies, quan es va publicar un manuscrit, que és del gendre d’El Groc, on el gendre explicava el que va passar -ell ho va veure-, l’Ajuntament el va publicar amb inicials dels personatges per no ofendre els descendents. Crec que, arribat aquest punt, ja toca fer neteja, no? És a dir, ensenyar les vergonyes, les misèries, en públic, i si ho penso de la Guerra Civil, ja no et dic de la Primera Guerra Carlista. No podem anar arrossegant vergonyes i pudors i misteris tota la vida.

 A. R. A la novel·la hi afegeixes la bibliografia amb què et vas documentar, però no esmentes si també hi va haver una documentació oral, informació que potser podies obtenir parlant amb la gent gran que haguessin sentit històries del Capità Groc…

V. A. La bibliografia és sentimental. A mi m’ha fet molta il·lusió, i la bibliografia la vaig fer quasi abans que la novel·la. Volia fer un petit homenatge, un esment de tots els llibres que jo he anat llegint durant aquests últims anys per pur plaer: La campaña del Maestrazgo, de Benito Pérez Galdós, una biografia de Ramon Cabrera, un llibre de receptes d’una noia de Morella, que va recollir totes les receptes de la seva àvia i que jo he fet servir perquè els personatges mengin el que han de menjar… És una documentació molt personal. Hi ha alguna documentació, més acadèmica, d’alguns erudits locals, d’alguns historiadors de les Guerres Carlistes, que van fer una recerca i van publicar petites monografies de cinc o deu pàgines, però amb molta informació molt bona, per exemple la reproducció dels bans que emetien les autoritats, dient: “A partir d’ara tancarem totes les masies”, i decrets, que són reals. M’ha agradat molt trobar alguns estudis on estaven reproduïts, i jo els he reproduït a la novel·la per donar-li un toc de versemblança i perquè t’ajudin a entendre el nivell d’intensitat que hi havia. La part més important és la que no està a la bibliografia, que són, per una banda, les vivències meves de quan era petit en aquell poble, els contes que jo sentia. Perquè, si a mi m’explicaven que una vegada El Groc s’havia amagat en un xiprer, jo he anat a veure aquell xiprer, però aquell xiprer és impossible que amagui ningú. Segurament fa cent seixanta anys hi havia un altre xiprer més gran, o si no, m’és igual: si la gent m’explica que es va amagar en un xiprer, jo, a la novel·la, l’amago en un xiprer. Sigui veritat o no, el fet em sembla tan poètic… i transmet tan bé la idea de persecució i d’escapolir-se, que llavors jo el faig servir. També hi ha altres fets de la tradició oral, per exemple que va saltar des del santuari de La Balma agafant-se en unes branques i va fugir… en principi no sabem si és purament un conte o és real, però hi ha un historiador –no sé qui- que, llegint-me el seu llibre, em dóna el dia exacte que El Groc va fer això: 30 de maig de 1844. Per tant, en algun parte de guerra es va anotar aquest fet, que està recolzat per documentació escrita. Doncs jo agafo la tradició oral, agafo les impressions meves de l’any seixanta-vuit de la vida en aquell poble, que és igual que al 1840, perquè a cada caseta hi ha l’ase amb la família, els carrers tots empedrats amb pedres de riu, les olors, la quallada de llet d’ovella, tot. I és un privilegi que tinc, no? Que per un foradet he vist com era la vida en aquell poble. Quan estava escrivint, un dels plaers més grans el sentia quan descrivia, els teulats o la plaça, el riu… són coses que les tinc dins, per a això no m’haig de documentar. Jo ho sé. Bé, hi ha un document, aquest del gendre, que diu que van enterrar uns fusells a La Devesa, doncs jo vaig trucar l’alcalde de Forcall i li vaig dir: “Santi, on és La Devesa?” I em va dir: “Sí, home, el camí que surt de Forcall i va cap a Morella”. “Ah, d’acord, ja està, ja el veig, ja sé”. Llavors, descric el que jo he vist centenars de vegades: la roca, el camí, la cova… La documentació en aquest sentit no té mèrit perquè la tinc dins. I els fets són de la tradició oral, confirmats pels bans, pels decrets.

A. R. Un atractiu de la novel·la original és el fet que està escrita en català de la franja. Després tu mateix l’has traduït a l’espanyol; has pogut traslladar d’alguna manera aquest efecte lingüístic sobre el lector en llengua espanyola ?

V. A. La vaig començar a escriure en castellà. Al cap de vuitanta folis em vaig reptar, em vaig desafiar, em vaig dir: “No, tu no estàs imaginant la Manuela, la filla d’El Groc, i El Groc parlant en castellà, és impossible; parlaven en forcallà, que és el que he sentit des de xiquet allà, jo sé com parlen i aquí és quan vaig dir: “Que parlin com parlaven, no?” Llavors vaig traduir-me aquests folis i vaig continuar escrivint en català, però en el meu català –el meu català és el de Barcelona, el català central, el que domino, no sóc competent en el català local-. Quan vaig tenir la novel·la escrita en català, vaig contactar amb la Vanessa, una cosina meva d’El Forcall, que tota la vida ha parlat forcallà, i li vaig dir: “Aquest diàleg entre El Groc i la seva filla o entre El Groc i l’amic, o entre els amics, que són forcallans, com seria?” I ella em deia: no dirien “dolent”, dirien “roín”; no dirien “pessetes”, dirien “perres”; no dirien “aixecar-se”, dirien “alçar-se”, no dirien “anar al llit”, dirien “gitar-se”. M’ha donat molt plaer traduir al forcallà la part dels diàlegs, la part de relat, no. Però això en castellà es perd; al final del llibre, vaig explicar: “Aquesta novel·la, en els moments en què els personatges forcallans parlen entre ells estan parlant en forcallà, que és el català occidental, que es parla allà i té unes singularitats, que a l’oïda d’un barceloní o d’un gironí són molt exòtiques”. Però després vaig suprimir aquest aclariment, perquè no té sentit a la versió espanyola, perquè es perd. Es perd aquesta riquesa; el lector en català té aquest plaer. Jo gaudeixo molt quan llegeixo un autor en català de les illes, perquè em sorprèn el lèxic, o algunes construccions. O quan llegeixo en valencià, paraules que aquí no fem servir i són sonores i molt expressives o, inclús, ara estic llegint un llibre d’un noi de l’Empordà, que fa servir un català empordanès que em té meravellat. Aquesta és una riquesa que tenim els lectors en llengua catalana, però en l’àmbit de la península el castellà és molt uniforme. Potser una història sobre una gent de Las Hurdes, a Extremadura, que té un lèxic singular, o… Delibes ho feia, té novel·les on feia parlar la gent de camp amb paraules que la gent de ciutat no sabia. I això tenia molta gràcia. La meva novel·la jo sempre dic que, per poc que un lector pugui, la llegeixi en català, que gaudirà més.

A. R. Què ha representat per a tu rebre el Premi Ramon Llull? 

V. A. No ha canviat gran cosa en la meva vida personal, però sí que m’ha donat una satisfacció enorme, perquè un fa un esforç, i rebre, diguem-ne, tants beneficis és meravellós. El primer benefici és el premi, després l’acceptació dels lectors, perquè a la gent li està agradant, sigui perquè el títol els ha cridat l’atenció, sigui perquè la portada és bonica, sigui perquè jo he defensat la novel·la a totes les ràdios, a totes les teles i a tots els mitjans que he pogut. He donat moltes entrevistes, l’he explicat… sigui perquè em fan confiança, o sigui perquè l’estan llegint i un li diu a un altre i el boca-orella funciona, sigui pel que sigui, jo estic tan feliç de veure que aquests personatges ara hi ha molta gent que els coneix, que els comparteix amb mi, que ja no són meus, sinó de molta gent i que el llibre porta deu setmanes com a novel·la catalana més venuda… n’estic encantat.

A. R. Què recomanaries als joves escriptors que vulguin optar a un premi literari

V. A. Primer de tot els diria que visquin molt, que es moguin, que coneguin gent, que els passin coses, que viatgin, que tinguin curiositat, perquè de tot aquest món, d’aquestes vivències seves és d’on sortiran els arguments, els temes per escriure, i que llegeixin molt. I, després, que escriguin si veritablement tenen moltes ganes d’escriure, si veritablement tenen ganes d’explicar i de compartir una història. Si el que tenen és ganes de guanyar un premi, van malament, no han de tenir ganes de guanyar un premi, han de tenir ganes que allò que volen explicar ho conegui molta gent. Si estan en una sobretaula, no han de poder estar-se’n d’explicar aquella història. I, si un cop explicada, els deu de la taula volen que la coneguin cent, mil persones, llavors s’han de posar a escriure. I quan tenen el llibre escrit, llavors sí, llavors: “Per fer que el llibre sigui molt conegut, què puc fer?” Presentar-lo, i no hi ha cap misteri ni secret, presentar-lo, esperar i creuar els dits. I si no surt el premi, tornar-lo a presentar a un altre premi o buscar una editorial o muntar-te tu una editorial i publicar-lo, o repartir-lo entre els amics, molts amics, que se’l llegeixin i després el donin a altres amics.

A. R. Estàs escrivint ja la propera? Tens alguna idea que vols desenvolupar?

V. A.: No, ara estic en aquesta fase de: “Ostres, quin plaer tan meravellós és gaudir d’aquesta novel·la!”. Ara estic gestionant llocs on anar per presentar-la, per fer xerrades, això serà una part de les meves vacances. També tinc la intuïció que ara em toca viure, ara em toca que em passin coses, fer alguna cosa diferent, un viatge… si sempre fas el mateix, et passa sempre el mateix. I, a partir d’aquí, espero que alguna de les coses que visqui o que em passin m’inspiri tant com per tornar-me a tancar –perquè és un sacrifici, un esforç, i t’ha de compensar-. Sé que ho faré, però no sé quan. No m’he posat un termini. Aquest any segur que no, i l’any vinent ho dubto.