Víctimes i botxins

Leïla Slimani publica “El país dels altres”, una novel·la captivadora, crua i sensorial

Ona Falcó

Ona Falcó

Periodista. Foto: Helena Guasch

Leïla Slimani és l’autora d’El país dels altres (Angle Editorial), el primer volum d’una trilogia inspirada en la història d’amor dels seus avis. L’escriptora franco-marroquina, que ja havia obtingut reconeixement internacional amb Una dolça cançó, ens trasllada, en aquesta ocasió, a un Marroc dividit, en ebullició i a punt d’assolir la independència colonial després de la Segona Guerra Mundial. La novel·la, traduïda per Valèria Gaillard, és la guanyadora del Premi Llibreter 2021 en la categoria d’altres literatures.

Leïla Slimani. I Font: Francesca Mantovani

Com la nit i el dia, la parella que protagonitza El país dels altres no podria ser més dispar. L’Amine Belhaj és un oficial àrab que va lluitar pel bàndol francès, baix d’estatura, ample d’espatlles i pell fosca. La Mathilde, en canvi, és una jove alsaciana, rossa, alta i d’ulls verds. Tot i les seves diferències, es casen, es traslladen a Meknès – la ciutat d’origen del soldat -, s’instal·len en una finca heretada i formen una família. Mentre Belhaj s’esforça per obtenir fruits d’una terra àrida i pedregosa, la Mathilde es veu ofegada per la cura d’una casa i dels fills petits – l’Aïcha i en Selim -, i pel xoc cultural que li ha suposat deixar enrere el seu Melhouse natal. Res és com s’havia imaginat. El somni exòtic es difumina tan bon punt puja a una tartana conduïda per un gitano que els porta fins a la seva nova llar.

Amb la colonització, Àfrica es va convertir en una terra mitificada. Europa es creia el melic del món i concebia el continent africà com un sol país, com si totes les persones que hi vivien compartissin costums, clima, llengua i trets físics i culturals. Els francesos s’imaginaven “dones amb els pits nus, homes amb tapaculs, granges que s’estenien fins a l’horitzó i envoltades per una vegetació tropical. Sentien ‘Àfrica’ i s’imaginaven un lloc on podrien ser els amos del món si sobrevivien als miasmes i les epidèmies. ‘Àfrica’, i emergia un desordre d’imatges que deien més sobre les seves fantasies que sobre el continent mateix”.

Al llarg dels 10 anys que abasta el relat, Slimani introdueix un ampli ventall de qüestions que torben la tranquil·litat del lector. L’autora escriu sobre maternitat i sexualitat, sobre llibertat femenina, violència, dolor i opressió. Els sentiments de la Mathilde esdevenen l’eix central i el fil conductor de la història, des de la decepció quan descobreix que el seu marit ja no és l’home del qual s’havia enamorat, passant per la desídia i l’angoixa d’una guerra, fins a desembocar en la resignació i l’amor cap als seus fills. “Aquí les coses van així”, diu l’Amine a la Mathilde quan arriben al Marroc, i ella, “en aquell instant precís, va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè dels altres. L’Amine estava ara al seu territori, era ell qui explicava les regles, qui deia quins eren els passos a seguir, qui traçava les fronteres del seu pudor, de la vergonya i de la decència”.

Meknès es presenta rigorosament segregada en dues parts; la medina per als àrabs i la ciutat moderna, amb grans avingudes i botigues luxoses per als colons. Slimani, mitjançant una escriptura crua i sensorial, fa palès el contrast entre ambdues cultures i el tracte cap a les dones en funció de la procedència, el nivell socioeconòmic i la religió que professen. La Mathilde pot lluir els rínxols i conduir fins on li vingui de gust encara que no estigui ben vist. Contràriament, la Selma, la germana petita de l’Amine, es veu abocada a un matrimoni de conveniència i a seguir al peu de la lletra les ordenances dels mascles si no vol rebre una pallissa. “Amb els ulls abaixats, el vel apujat per damunt del nas, se sentia desaparèixer i no sabia realment què pensar. Si bé aquest anonimat la protegia i fins i tot la fascinava, era alhora com una gruta en la qual s’enfonsava sense voler-ho i tenia la sensació que a cada pas perdia una mica més el seu nom, la seva identitat, que amagant el seu rostre amagava una part essencial d’ella mateixa. Esdevenia una ombra, un personatge familiar però sense nom, sense sexe, sense edat”.

Els personatges travessen una muntanya russa emocional. Els homes, però, no vessen llàgrimes i les dones són ignorades. Hi ha un moment clau en la història en què la francesa retorna a casa per plorar la mort del seu pare. Avassallada a preguntes de les seves antigues amigues, la Mathilde menteix i assegura que és feliç, que viu en un somni. No obstant això, quan la temporada de vetlla acaba i la seva germana, l’Irène, l’esperona per marxar, la Mathilde esclata i arriba a pensar, fins i tot, en abandonar els seus fills, fugir i no mirar enrere. La duresa d’aquesta reflexió eriça la pell del lector, que pot identificar-se amb la complexitat de la vida adulta, l’evasió de les responsabilitats i els desitjos més obscurs.

Amb la seva novel·la anterior, Slimani va triomfar en més de cinquanta països i va obtenir el Premi Gouncourt 2016. Ara, El país dels altres ha estat molt ben rebuda, i l’autora ja prepara un guió per a la producció d’una sèrie i programa la publicació d’una segona i tercera part de la història, que culminarà en l’època contemporània, on descriurà l’auge de l’islam polític i del conservadorisme social.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació