Vicenç Pagès Jordà, i el deure de la saviesa

Hi ha una cosa central en la vida i en l’obra de Vicenç Pagès Jordà, i és la saviesa. Més exactament: llegir –haver sabut llegir– amb saviesa. Per llegir els llibres dels altres, sí, però també –i per davant de tot– per llegir sàviament les persones. Com a escriptor n’ha deixat constància en tots i cadascun dels seus personatges. I, com a professor, com a mestre, ha sabut ser un sparring de luxe, sempre partidari del cos a cos, i sempre a punt –sense receptes mecàniques– per a cada nova manera de voler aprendre. Generós i consistent.

Ho ha escrit aquests dies Josep Maria Fonalleras: “abans que res, Vicenç era un lector incombustible i insubornable que tenia tota la literatura (i no només la catalana) al cap, que era capaç de distingir, de definir, d’establir cànons i codis” i que, al costat de la seva ironia conscient, desplegava “una bondat que només podia basar-se en la confiança en determinats valors que ell assumia i que es concentren en la necessitat de ser lleial als principis, al bé suprem que s’amaga en els homes i dones que han escrit i que hem llegit.”

La saviesa, aposto, per a Vicenç Pagès, era la millor forma –potser exigible– de la bondat. I la combinava amb un peculiar sentit del deure –assumit voluntàriament, lliurement–, per obtenir-ne una peculiar lleialtat, justament a aquest principi: el deure de la saviesa. O sigui: el deure d’actuar –de fer les coses, de tractar la gent– amb saviesa. Des de la saviesa disponible, i a la recerca de més saviesa.

O per dir-ho girat: crec que Pagès creia que el dret d’actuar sense saviesa no existeix. (Perquè no seria un dret, sinó un abús.)

Pagès ha estat un combatent íntegre, i mesurat. De les arts marcials, diria, en va extreure algunes lliçons cabdals sobre la importància de mesurar les forces pròpies. I sobre com usar-les amb saviesa; sense que l’energia personal –l’energia necessària per a les coses importants– acabés sent malbaratada.

La saviesa demana esforç, constància, aprenentatge. I la literatura, per ell, sí, ha estat la gran mestra. La bona literatura, esclar; li ha calgut triar, i retriar. Pàgines i pàgines ben llegides.

Amb tot, al costat dels llibres, Pagès també s’ha volgut fer savi amb la comprensió del món, explorant els referents socials útils de les mitologies populars contemporànies. Cinema, còmics, música pop, usos quotidians… o, com podrem llegir ben aviat al llibre (magnífic) Kennedyana, dinasties civils i mediàtiques com les de JFK. Tot, llegit amb saviesa: per traçar l’ànima d’una època, la pròpia, i de les identitats que se’n desprenen. Vet aquí –també– Memòria vintage, o La música i nosaltres, entre tota la resta de traces presents a les seves ficcions.

Les morts deslliguen, i lliguen. Fan coses, i en desfan. I hi ha una mena de mort, impietosa, que sobretot desfà futurs. I, en fi, a aquesta cosa que anomenem literatura catalana, li feia molta falta un futur amb el Vicenç Pagès

El món d’Horaci i Els jugadors de whist són dues meravelles del talent narratiu, La felicitat no és completa i Dies de frontera són pur virtuosisme literari fet d’aspresa i contenció, la Carta a la reina d’Anglaterra és un bijou perfecte, els seus contes i narracions són de col·leccionista, els assajos i les crítiques (caldrà parlar-ne més, ara no m’hi aturo) són modèlics… D’acord. Però el llibre més important de Pagès Jordà –el més important per ell, vull dir– deu ser un altre.

Hi ha un relat seu en què una síndria entenimentada aconsella una jove aspirant a aventurera. El narrador –que sempre sembla que sigui l’autor– la descriu així: “sabia observar, escoltar i lligar caps.” I conclou: “En una paraula: era sàvia.”

Vet aquí la definició pagesojordànica –o sigui, austera i completa– de la saviesa. El relat, un conte infantil, ofereix una lliçó: cal saber mirar les coses, cal saber mirar-les bé, sàviament, veient-hi tota la bondat –la felicitat– que contenen. Coses com “la bassa de les granotes, les fileres d’enciams lluents i la parra, on el raïm es movia al ritme del vent.” El llibre més important del millor narrador de la nostra generació, doncs, deu ser La llentia viatgera. (L’últim dia que el vam veure estava en pau i estava content, justament, perquè tenia a prop una síndria entenimentada i una llentia viatgera. Afecte i alegria de viure.)

Les morts deslliguen, i lliguen. Fan coses, i en desfan. I hi ha una mena de mort, impietosa, que sobretot desfà futurs. I, en fi, a aquesta cosa que anomenem literatura catalana, li feia molta falta un futur amb el Vicenç Pagès que ara venia… Però tenim el seu exemple, i no podrem dir que no sabem què toca fer: “saber observar, escoltar i lligar caps”.

Callo coses, esclar; les que seria immoral –poc savi, gens bondadós– voler blanquejar. I mesuro forces. Ara ens haurem de conformar amb dur-lo dins. Però ho hem vist, l’hem vist, l’hem tingut al davant. I fins i tot la mort, la seva, l’ha volgut llegir amb saviesa.