Viatge al laberint

Fa uns dies vaig anar al Priorat, en bona part abduït per la lectura de ‘Marges’, la novel·la amb què ha debutat Roger Vilà Padró. Tenia necessitat de tornar a veure una comarca que no m’ha vingut mai gaire de pas en els viatges que he fet a les Terres de l’Ebre. I aquesta novel·la em va fer entendre que al Priorat s’hi ha d’anar una mica expressament. I perdre-s’hi.

Vam fer nit a Cal Perxe, una casa rural de regentada per Roser Vernet que és molt més que un hostal. Perquè acull el centre Quim Soler, un dels centres culturals més dinàmics de la comarca, dedicat a explorar la relació entre el vi i la literatura. Vernet hi convida escriptors perquè escriguin literalment sobre el Priorat i després arxiva totes les aportacions en un web molt interessant, Priorat en persona. La seva dèria és aconseguir que sobre tots aquests solcs rectes de les feixes s’hi escriguin les ratlles que donaran saó i gruix cultural a la comarca. Vernet és incansable, i també organitza el cicle Priorat Versió original, trobades de cap de setmana entre lectors i un escriptor que vulguin conèixer. El pròxim convidat és Jordi Puntí, a finals de juny.

Per a Vernet, ‘Marges’ és justament el tipus de testimoni que ella sempre ha somniat provocar amb les seves trobades al Priorat. Donar fe d’un gruix d’humanitat que sigui veritablement d’aquest paisatge. El vi és molt bo, però quan ja ens l’hem begut o se’ns ha evaporat, només ens queden les paraules que hem dit. I la Roser Vernet treballa per donar fe de tots els pronunciaments. Fa unes setmanes va convidar el Roger Vilà Padró, que amb aquesta opera prima ha situat el poble de Margalef en la nostra geografia literària.

La Roser ens va donar instruccions per arribar a Margalef, un poblet que fa la sensació d’haver estat escarpat sobre la roca i d’haver crescut arrapat a la pedra. És un poble tranquil i pròsper, i més ara que els caps de setmana és ple d’escaladors que van a enfilar-se a les roques. A Margalef s’hi arriba per una carreretera molt ben conservada, però sinuosa, que puja i baixa per un relleu geperut, ple de colls. A banda i banda, feixes de vinyes que s’enlairen pel relleu de la muntanya, feixes cultivades fins a les raconades més inaccessibles.

L’inaccessible sol ser sinònim d’incultivable. Però tant el Priorat com la novel·la ‘Marges’ són el desmentiment d’aquest axioma. Perquè aquí no hi ha racó de l’ànima, per més fosc o brut que sigui, que no pugui ser examinat. Si el gènere de la novel·la té encara algun sentit és explicar-nos què ens passa per dins.

Marges s’assembla més a una pel·lícula d’Abbas Kiarostami, com El sabor de las cerezas, que no pas a un film d’estructura narrativa clàssica. Roger Vilà és dels que creu que tot allò que es pugui traduir o convertir en la trama d’una pel·lícula, més val deixar-ho pels de Hollywood, que sempre ho faran millor. La novel·la és per il·luminar en el nostre interior les reaccions que ens provoca el món. Dins nostre hi tenim precipicis, o avencs on no voldríem caure, però que paradoxalment són abismes cultivables.

Quan vam arribar a Margalef, vam deixar el cotxe arran de riu i vam caminar fins al centre del poble, a la plaça de Sant Miquel. El meu fill tenia set i va veure de la font. Font de sant Salvador. Un senyor que s’estava assegut en un pedrís ens va dir que aquella aigua baixava directa de l’ermita de sant Salvador. Ens va animar a pujar-hi, i mentre ens hi enfilàvem amb el cotxe, resseguint unes corbes pronunciades, tenia la sensació d’arriba al cor del laberint del Menna.

Dalt de l’ermita vaig tornar a beure de la font. Puc dir que, com el Menna, he begut les dues aigües, la del cel i la de la terra.