Viatge a Itàlia

Joan Simó (1999) té la diabòlica mania d’escriure, que diria Josep Pla. Els seus articles, esmolats i incisius, deixen entreveure una capacitat per desmuntar tòpics i capgirar sempre la perspectiva més òbvia. Simó té el do de retratar el que veu sense deixar de sortir a la foto, i ho fa sense fer mai ombra al que explica. Simplement hi és i al capdavall és la seva mirada personal el que dota d’interès allò que descriu.

La primavera i estiu de 2021, Simó va estudiar a la Università degli Studi di Roma gràcies al programa Erasmus. Des d’allà va publicar a Núvol articles interessants sobre la vida cultural italiana. En acabar el semestre, va decidir tornar a Catalunya amb un vol que sortia de Milà. Va ser una excusa perfecta que completar la seva estada a Itàlia amb un itinerari ferroviari que el va portar, seguint els passos de Josep Pla, de Roma a la capital llombarda passant per Monopoli, Polignano, Bari, Assís, Perugia, Florència, Siena, Gènova, Torí i Milà. L’itinerari de Simó per tots aquests pobles i ciutats, cosits per les vies dels ferrocarrils, em recorda les rutes que fèiem de joves per Europa amb l’Interail Pass, ara fa trenta anys.

La ruta de Simó per Itàlia és civilitzada (encara es pren seriosament el deure de fer les visites culturals que toquen a cada lloc), però oberta a la improvisació. El seu relat, ple d’observacions mundanes i culturals, ens arriba filtrat per la sornegueria i un punt de cansament que no cau mai en el passotisme. Viatge a Itàlia és la incursió d’un jove mediterrani hedonista que no ha perdut la capacitat de sorprendre’s mentre visita un país germà, saturat d’història i tocat per la decadència occidental. Simó travessa Itàlia amb la por de contreure el virus, en un moment, l’estiu de 2021, en què el contagi viu un moment àlgid i un test positiu li hauria impedit tornar a casa.

Simó planteja reflexions interessants a partir d’aquesta por, que defineix la nostra època: “Ja sigui als immigrants, als homes, al virus, als xinesos, als talibans, als maçons, a les lleis de la Irene Montero o a l’auge del feixisme, la gent té por i, a diferència del que passava en els anys de la bonança econòmica, no l’amaguen sinó que d’ella en fan bandera, partit, ideologia. M’atreviria a dir que, de moment, el segle XXI ha estat el segle de la por”, diu Simó. “Començant per l’11-S i acabant per pandèmia del coronavirus, aquests darrers vint anys tenen l’ànima d’un nen que, en caure de la bicicleta, no només plora sinó que decideix no tornar-hi a pujar fins que no tingui a disposició un casc, unes genolleres i un parell de rodetes que li evitin qualsevol possibilitat de tornar a passar pel mateix tràngol. Nens traumatitzats, això és el que som, nens incapaços de viure sense planificar-ho tot, organitzant la pròpia vida com si fos una empresa on l’imprevist no existeix, on prevenir val més que curar i la llibertat, més que un valor imprescindible, és una molèstia de la qual valdria més desprendre’s”.

Vet aquí, doncs, el primer tast d’un autor de la generació nascuda al tombant de segle que ja ens dona una perspectiva crítica sobre el món que trepitgem. Simó és una nova veu, lúcida i personal, i auguro que ens donarà moltes alegries.

Els subscriptors de Núvol ja us podeu descarregar l’ebook aquí.