Durant els últims vint-i-cinc anys, la recerca acadèmica i la publicació d’antologies i de manuals de referència han anat posant de manifest el gran interès de la literatura catalana del Barroc i el seu paper com a baula indispensable entre la literatura medieval i la de la Renaixença. En aquest context, l’editorial Barcino ha publicat recentment Versos per vèncer, una antologia de poesia de la Guerra dels Segadors a cura de la filòloga Eulàlia Miralles que recupera poemes «de, sobre o amb el referent de la guerra». Es tracta d’una obra de caràcter divulgatiu, a mig camí entre la història política i la literatura, i que constitueix una proposta suggeridora perquè ens acosta a un tipus de poesia fins ara poc coneguda pel gran públic.

La crònica poètica d’un aixecament

Els poemes ens situen entre finals de la dècada de 1630 i finals de 1641, un moment en què se succeeixen esdeveniments polítics i militars d’una gran transcendència. Les tropes castellanes hostatjades per força a Catalunya cometen tota mena d’abusos contra la població civil, i el malestar generalitzat desemboca en la revolta dels segadors a Barcelona a principis de juny de 1640. Amb l’assassinat del virrei, la revolta deriva en una revolució –algun dels poemes fa servir exactament aquesta expressió–, que consuma el trencament amb la corona castellana i situa Catalunya en un punt de no retorn.

La nova situació s’ha de poder justificar tant a dins com a fora del Principat, i la literatura és la principal eina de propaganda de què disposen els poders de l’època per fer-ho. D’aquí que aquesta primera fase de la guerra resultés enormement productiva en el camp literari. Per exemple, aquest és el context en què es compon i corre com la pólvora el romanç «Ai, ditxosa Catalunya / qui t’ha vist tan rica i plena!», origen d’Els segadors. El poema detalla les atrocitats comeses pels soldats castellans («Contra tots los catalans / ja ho veieu quina n’han feta!») i justifica la reacció popular del dia de Corpus. Se sap que l’alçament tindrà conseqüències, i per això l’anònima veu del text eleva un clam a la mobilització general per defensar el Principat de la imminent invasió castellana («A les armes, catalans / que us han declarat la guerra!»), un propòsit que és compartit per altres poemes del recull, com la Glossa a la catalana («Ja crida tota la terra / Guerra! / Proveesquen els poblats / soldats!») o el romanç «Porteu los arcabussos».

Però Catalunya no disposava dels mitjans necessaris per sostenir una guerra amb Castella, per la qual cosa va haver de posar-se sota l’empara de França. De moment no va ser una mala decisió, ja que el 26 de gener de 1641 les tropes francocatalanes van aconseguir aturar l’ocupació castellana a la batalla de Montjuïc, que ben aviat la literatura va convertir en un dels grans símbols de la resistència. Ho veiem en un sonet anònim d’aquell mateix any («Del francès Barcelona auxiliada, / Montjuïc d’armes i valor corona / i, alentant sos devots santa Madrona, / la muntanya de sang deixen regada») i, sobretot, en una de les peces més ambicioses del recull: el poema èpic de Josep Català «Triümfo d’Eulàlia en Montjuïc». La descripció de la batalla, detallada, i d’un dinamisme i una plasticitat típicament barroques, és un dels moments de major tremp literari del recull, i revela la mà d’un poeta solvent, expressiu i eficaç:

Capitans castellans palpitant vides,
valons rebustos exhalant aliento,
piques per la muntanya migpartides,
cavalls fugint amb grave desatento,                  
banderes amb mil trossos dividides,
arcabussos, mosquets, és un portento:
dosser fou tot a vostres plantes belles,
que sou foc que animava estes centelles.

Però l’alegria catalana va ser fugaç. Tot just un més després moria el líder polític de la revolució, el president de la Generalitat Pau Claris. Per a ell són tres dels poemes de Francesc Fontanella, el nostre poeta més gongorí, uns textos d’un conceptisme intens i treballat, escrits amb vocació d’escultura verbal per perpetuar Claris en la memòria dels segles a venir («I, com l’Honor tos resplendors aclama / la Fama és immortal per ta memòria, / la pàtria és memorable per ta fama»).

A partir d’aquí, el Principat es trobarà immers en un estat de guerra que, segons augurava de forma sorprenentment exacta l’anònim autor d’un dels poemes més curiosos del recull, la Comparació de Catalunya amb Troia, s’allargassaria tota una dècada («Allà [a Troia] deu anys hi va durar la guerra / no se li espera menos en esta terra»). Un conflicte que va devastar i dividir el país, tal com podem llegir en un pintoresc intercanvi de cartes en vers entre la «trista i afligida vila / que és Perpinyà nomenada» i el Principat de Catalunya, dos textos, anònims que es fan ressò del domini castellà sobre Perpinyà, Tarragona i Tortosa, la primera sotmesa per força i les altres dues fidels a Felip IV.

• 

  Crítica

  Versos per… vèncer?

  Genís Poch i Cassola

Un mostrari de la diversitat poètica barroca

Els poemes formen un mostrari d’estils, registres i graus d’ambició literària molt diferents. D’una banda hi ha textos amb tots els elements propis de l’estètica barroca en la seva modalitat més culta: versos ben tallats, amb una sintaxi tensa i exigent, trufats amb referències erudites que, com és habitual a l’època, combinen amb tota naturalitat elements de la tradició clàssica (amazones, muses i divinitats paganes, etc.) amb d’altres propis del catolicisme contrareformista (Déu, àngels, santes nostrades com Eulàlia i Madrona, etc.). Fontanella i Català són els màxims exponents d’aquesta línia poètica. Escriuen per a petits cercles de lectors cultes, els quals, ja eren majoritàriament profrancesos, per la qual cosa, els seus poemes tenen un caire menys propagandístic.

En alternança i contrastant amb aquest tipus de composicions, hi ha també poemes totalment transparents, en els quals s’aparquen les pretensions estètiques i l’ambició formal se subordina a la transmissió d’un missatge que ha de ser entenedor per a tota mena de públics. La majoria són anònimes i estan escrits en metre més curt. Són més unívocs i més obertament bel·ligerants. Alguns tenen un deix d’estripada grafistesca, com els pasquins penjats amb nocturnitat a les portes de la Generalitat durant la tardor de 1640, cridant a la resistència i a l’aliança amb França per repel·lir l’atac castellà («Feu soldats, feu capitans, / fortificau Montjuïc!», «Alto, que si lo francès nos ajuda / o jo só ruc / o li ha d’eixir al revés / son intent al comte-duc»). D’altres són reminiscències d’una poesia d’origen encara més popular i espontani, probablement composta i transmesa oralment, com passa amb la descordada Glossa a la catalana, que pel seu to i la seva forma de poema amb eco, resulta fàcil d’imaginar en boca de la soldadesca o dels parroquians d’algun taverna (imagineu-vos l’eco pronunciat a cor):

Ja crida tota la terra………………………guerra!
per a matar amb ses mans………………castellans!
que ens han fet amb cruels fúries……..injúries!
…….Conegueren totes les cúries  
…….si el diable ho ha portat
…….en gran dany del Principat,  
…….guerra, castellans i injúries.

La poesia, un gènere central

Un dels aspectes més interessants de Versos per vèncer és que posa de manifest l’enorme importància que tenia la poesia dins la societat del seu temps. I ens recorda que la que més circula, la que constitueix un veritable fenomen de masses i penetra per capil·laritat en tots els estrats socials i a tot el territori és sobretot la de contingut polític. És una poesia de caràcter efímer i utilitari, que imposa tesis sense matisos perquè està pensada per atraure les simpaties i adhesions i decantar la població a favor d’una causa o altra. Ras i curt: pren forma de poesia, però en el fons és propaganda política.

L’antologia –i sobretot l’excel·lent pròleg de Miralles– ens ajuda a entendre que en una societat en què la major part de la població no tenia ni els rudiments de cultura més elementals, la poesia era una eina poderosíssima: es transmetia fàcilment perquè, més enllà del contingut ideològic –de vegades més o menys dissimulat– tenia un cert component lúdic que la feia atractiva a tota mena de públics. Per això els autors l’aprofiten com a mitjà per arribar al màxim de gent, i la població consumia poesia àvidament: la comprava impresa, la copiava a mà, la retenia a la memòria per repetir-la quan calgués, o l’escoltava en tota mena d’espais, públics i privats, ja que, cantada o recitada, era un element habitual del paisatge sonor dels pobles i les ciutats de tot el Principat.

El valor d’una poesia utilitària

Aquests poemes han quedat tradicionalment en un terreny incòmode: massa elaborats o massa poc –segons el text– per a la major part dels crítics literaris, i massa esbiaixats ideològicament –i per tant, poc fiables com a font documental– per als historiadors. Però la poca atenció que han rebut fins ara no reflectia la importància que havien tingut en el seu moment històric. Aquest és un dels motius per celebrar l’aparició del llibre de Miralles. A més a més, cal subratllar que l’obra ens apareix com un fresc de la Catalunya –i sobretot la Barcelona– d’aquest fascinant tram central del segle XVII, que testimonia els vaivens d’una societat diversa, complexa, i, sobretot, enormement viva. Per exemple, és bonic llegir el poema que explica les celebracions del Corpus de 1640: per força major, aquell any es van haver de moure al novembre, però això no va rebaixar la intensitat d’una festa que ja era habitualment molt popular però, si hem de creure el poema, aquell any va assolir proporcions de rave («Aprés, tres nits ha durat / de fer les grans lluminàries, / per lo Born i los carrers, / per les places i les cases; / atxes, veles que es cremaven, / que no em basta enteniment / del que feia Barcelona / pel Santíssim Sagrament»).

Com el Corpus de 1640, tard però amb tota l’esplendor, ens arriben ara els poemes en aquesta petita meravella que Barcino ens proporciona –un cop més, per cert, en una edició deliciosa, de les que ve de gust tenir a les mans i capbussar-s’hi. El treball d’establiment i edició dels poemes de Miralles és impecable, i els seus vastos coneixements en la matèria li han permès elaborar unes notes al peu de pàgina que fan totalment accessibles a qualsevol lector tant les incomptables i concretíssimes referències a la realitat social i política del moment, com els passatges que, pel seu estil i la seva retòrica podrien resultar més complicats.

Durant els últims anys, hem anat aprenent a valorar l’interès estètic i històric de la publicística de guerra contemporània; penso, per exemple, en la cartellística de Pere Català o Carles Fontserè, o en la fotografia de guerra de Francesc Boix o d’Antoni Campañà (exposat aquests dies al MNAC), per posar exemples prou coneguts. Doncs bé: Versos per vèncer ens dona l’oportunitat de fer aquesta mateixa valoració amb una altra forma de propaganda d’un moment ben diferent però tant o més important i fascinant de la història del país. Els poemes hi són; ara, doncs, només ens cal llegir-los.