Vaig néixer contenta a Oraibi

Teresa Costa-Gramunt proposa una reflexió antropològica a partir del nou llibre de l'escriptora francesa Bérengére Cournut, 'Vaig néixer contenta a Oraibi', que ara podem llegir en la traducció al català de Marta Marfany

Bérengére Cournut (1979), l’autora de Vaig néixer contenta a Oraibi (Animallibres), és una escriptora amb un gran talent que no dona cap facilitat als lectors perquè amb els seus llibres passin l’estona, ans al contrari: endinsar-se en la seva literatura obliga i alhora convida a entrar en móns ignorats, i fins i tot menyspreats per la supèrbia racionalista, positivista i materialista. És el cas del món dels amerindis hopi, que tenen la seva reserva territorial en un altiplà d’Arizona, una zona desèrtica amb temperatures extremes que conformen un sistema de vida molt dur que, no obstant això, o precisament per això, en el passat va donar lloc a una visió del món molt complexa i una mitologia de gran vivesa espiritual. Aquesta és desplegada per Bérengère Cournut amb bona traça narrativa, i dona contingut i sentit al que es podria anomenar una ‘novel·la hopi’, la protagonista de la qual és la jove Tayatitaawa, La-que-saluda-rient-el-Sol. Ara la podem llegir en la traducció al català de Marta Marfany.

Bérengére Cournut | Foto cedida per Mes Llibres

No és per casualitat, aquest nom. Li posen les tres padrines de la nena, dones del clan de la Papallona (perquè neixi una papallona, abans l’oruga ha de construir la crisàlide en la foscor, bonica i significativa metàfora del que la filòsofa María Zambrano en diu néixer per una mateixa). Aquest nom li van posar quan va ser presentada al sol naixent vint dies després d’haver obert els ulls, i la nena va fer uns crits que semblaven riallades en lloc de plorar en sortir de la foscor on havia romàs tot aquest temps. En aquella època morien molts infants i les famílies s’asseguraven la fortalesa del nadó abans de presentar-los.

Oraibi és una de les poblacions (si bé cap al 1900 tenia una aparença com les nostres viles al segle XII) més importants de la nació hopi. El territori està envoltat completament per la reserva dels indis navajo (el veïnatge no és plàcid, hi ha sempre la temptació de rapinya). Els lectors curiosos de seguida voldran informar-se del que poc se’ns ha explicat, de les nacions índies, ja que la nostra cultura té una base colonialista i racista, i els indis nadius ens han estat presentats com uns personatges primitius i salvatges que moren com a conills en films de l’Oest. Són gent senzilla i pobra, però no ignorant.

La vila d’Oraibi va ser fundada l’any 1125 i el poblat ja va ser visitat l’any 1541 per l’espanyol Vázquez de Coronado, que al seu torn hi va enviar Pedro de Tovar, molt ben acollit per les autoritats hopi d’Oraibi perquè el van confondre amb Pahana, el germà blanc que havia de venir… Fugitiu i salvat de la destrucció del Tercer Món per mor dels pecats dels humans corruptes, Pahana ha de retornar al Quart Món, el present. Els hopis van resultar ben enganyats, com els asteques, amb qui els hopi tenen cert parentiu, ja que aquesta zona formava part de Mèxic. No va ser fins a l’any 1848 que la nació hopi va passar a formar part dels EUA. A les noves escoles creades pels nordamericans es va prohibir l’ús de la seva llengua, que s’ha conservat de miracle, així com bona part dels seus antics rituals i costums.

És per totes aquestes circumstàncies històriques i antropològiques, sens dubte d’interès, que Cournut ha pouat en la història, mitologia, costums i rituals dels hopi a través de la vida (i, sobretot, del seu sentit) de la protagonista. La nació hopi es divideix en clans matrilocals: la genealogia segueix la línia materna, el parentiu es remunta a una avantpassada comuna, i és una figura femenina, l’Àvia o Mare Aranya, la deessa que va donar origen a l’Univers, si bé el déu suprem és Taiowa, el déu Sol al qual va ser presentat als vint dies de néixer la jove Tayatitaawa.

I si tots aquests ingredients ja són prou per atrapar els lectors amb un relat tan minuciós com trepidant d’una novel·la d’iniciació a la vida, sempre sagrada i sagramentada, per part d’una jove hopi, també resulta molt atractiva la immersió que permet visualitzar l’experiència xamànica de Tayatitaawa. Amb l’ajut d’un xaman o home-medicina, la noia s’enfronta a Màasaw, el déu de la mort, del foc i dels inferns, que, no obstant això, en el passat va permetre el pas dels homes cap al Quart Món. Sens dubte, els nostres morts són els qui ens han donat la vida. Així, la presència terrorífica de Màasaw acaba sent vençuda per l’esperit de la dona jove que no tem les passes perquè desitja trobar el que l’escriptora Cournut descriu com el seu paisatge interior (el paisatge de l’ànima). En aquest cas un paisatge ben semblant als altiplans d’Arizona i els espadats del Gran Canyó del Colorado, on la noia es retroba amb la figura paterna: la jove hopi no va poder plorar la mort del pare, amb qui estava molt unida, com li hauria calgut segons la seva sensibilitat i les preguntes que van quedar a l’aire pel capteniment silenciós del pare, si bé li explicava les històries i llegendes mitològiques que fonamentaven les creences del poble. Aquest nus intern acabarà provocant una malaltia a Tayatitaawa, un dolor a la columna vertebral que la immobilitza.

Un motiu profund per explicar amb destresa narrativa i imaginativa un procés que la medicina psicològica actual faria passar pel divan de Sigmund Freud. Però la saviesa hopi, una saviesa ancestral amb la seva filosofia de fons, resulta ben vàlida, ben operativa, per obtenir la curació del cos i de l’ànima, i que els lectors dels relats de l’antropòleg Carlos Castaneda reconeixeran en el que l’indi yaqui, don Juan Matus, el seu iniciador, en diu ‘veure’ el que cal veure.

De ‘veure’ Buda en diu ‘despertar’. Per veure, o per despertar a la realitat profunda de l’existència que entronca amb el sentit de la nostra vida, cadascú el seu, cal fer un viatge a les profunditats. El camí no és fàcil, Joan de la Creu parla de la nit de l’ànima, l’Evangeli s’hi refereix com el camí estret. Els ensenyaments dels qui ja han fet el camí no acostumen a ser amb gaires paraules, més aviat són una orientació, com la que l’home-medicina, del clan de l’Os negre, el clan del pare, proporciona a la jove Tayatitaawa. Ella mateixa ha d’interpretar els fets i les imatges aparegudes en les seves visions extraordinàries, ningú més que ella pot fer-ho. Tayatitaawa ha de descobrir quin és el seu destí, que queda ben definit amb aquestes paraules: «Es pensaven [les amigues] que ja havia madurat prou per trobar marit, ignorant que me n’anava per a una recerca molt més gran», i que lliga amb unes paraules del yaqui Juan Matus: «L’home [i la dona, és clar] comú i corrent actua només si hi ha alguna oportunitat de benefici. Els homes de coneixement actuen no per benefici propi, sinó per l’esperit». El jesuïta Xavier Melloni en diu la ‘clara comprensió’, d’aquesta descoberta, d’aquest saber del que cal saber: un coneixement que té la seva explicació però que no és mental, sinó integral, ateny la persona i l’univers com una unitat en la diversitat de la vida, un saber espiritual «que lliga la vida i la mort, la llum i la fosca, els esperits, els animals i els homes», per dir-ho segons la cosmologia hopi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació