Una vida al caire de l’abisme

Qui més qui menys es podrà sentir identificat en algun moment amb la història personal de la veu narradora d’aquesta novel·la de família. Perquè aquesta és una vida absolutament condicionada malaltissament per l’entorn familiar, un entorn del qual la protagonista no es pot desempallegar, que li causa gairebé la mort, anímica i física. I és que la família és sempre un referent important i inevitable, però sovint és molt més que això, també en el sentit més negatiu.

Saturn fa sospitar, amb poc marge d’error, que el text és l’autobiografia novel·lada de qui l’escriu. Que la protagonista és l’alter ego de l’autora ho corrobora el fet que l’ascendència d’aquella sigui, com la de l’autora, jueva; que l’heroïna entengui l’escriptura com un refugi i una eina per alleujar el seu dolor  i que l’autora sigui psicòloga, com la seva narradora —aquesta decideix al final de la seva narració estudiar i «aprendre a curar altra gent»—. Segurament el fet que les penalitats que narra han estat viscudes en carn pròpia atorga al text una força i una autenticitat que traspua en tot moment i facilita l’empatia.

La trama s’inicia amb un Pròleg, que no ho és a l’ús. Es tracta en aquest cas de la descripció de la mort del Harry, el pare de la narradora des de l’enyor i la tristor de la seva veu; un preludi que introdueix als lectors en l’atmosfera del que seguirà i que dona a entendre que aquesta mort —la desaparició amb trenta-quatre anys de la figura paterna en plena joventut, quan la nena té només quinze mesos— li serà a ella la primera i més important font dels mals. S’entén, doncs, que la narradora protagonista ha conegut el pare només de forma indirecta, a través dels records i les explicacions dels diversos membres de la família. I ja sabem que els records són selectius i la memòria, molt interessada.

Comencem coneixent la historia des que els avis vivien a Algèria i tenen dos fills, l’Armand i en Harry, que són enviats a un internat d’elit a Normandia quan comença la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962). El fet que l’àvia estigués a punt de perdre l’Armand fa que es desenvolupi un nexe més fort entre ella i aquest fill, cosa que provocarà una evolució força diferent de caràcter entre els germans. En Harry, futur pare de la noia, deixat més de costat i, ansiós de cercar eines de compensació emocional, s’endinsa en l’observació del cel, dels estels i en la lectura, mentre que l’Armand creix menys afectiu i impressionable. Conseqüentment el futur dels nois serà diferent: tots dos estudiaran medicina, com l’avi i el pare, que té una clínica privada, però l’Armand acabarà la carrera —no, en canvi, en Harry— i s’incorporarà a la clínica familiar. Aquesta dissidència per part d’en Harry comportarà l’agreujament de la seva relació amb la família, que ja el considera l’ovella negra. Més encara quan s’enamora perdudament d’Ève, una dona desequilibrada, d’una bellesa encegadora, que arrossega les conseqüències d’una infantesa molt problemàtica, amb qui Harry es casa.

Cal contar el nucli de la trama per donar a entendre el futur de la nena, que des que és molt petita ja comença a percebre la desafecció de tot el seu entorn envers el seu pare, amb excepció de l’Ève, de qui sabrem que pot ser la millor mare del món o passar d’un moment a l’altre a les reaccions més virulentes.

Amb aquests condicionants no ens pot estranyar que la jove protagonista s’allunyi d’aquest ambient, s’exiliï, visqui al caire de l’abisme, immersa en el més pregon dolor anímic i físic, caigui en profundes depressions i arribi a acumular intents de suïcidi. Evidentment se’n surt i explica la seva història, el lector haurà de descobrir com ho aconseguirà.     

Conèixer aquesta trajectòria familiar permet també al lector seguir, perquè hi són de rerefons, els esdeveniments dels darrers anys de la història d’Argèlia, dels anomenats pieds noirs, els colons europeus que van anar a cercar una altra vida en aquest país africà durant l’ocupació francesa (1830-1962) i els seus descendents (sobretot francesos, però també valencians, menorquins i rossellonesos), que varen ser expulsats cap al vell continent arran de la Guerra de Descolonització. Val a dir que els jueus foren tractats millor que els musulmans i que els jueus que protagonitzen els fets de la novel·la no eren pieds noirs, sinó que els seus avantpassats havien arribat al país al segle XV, amb l’expulsió d’Espanya per part dels Reis Catòlics.

Que Chiche escrigui sobre l’itinerari vital propi i familiar després de bastants anys i que conegui molts dels esdeveniments a través dels records de l’oncle i dels avis, provoca que en algun moment es produeixi alguna incoherència temporal en la narració dels fets, cosa que no perjudica la qualitat de l’obra.  

Sarah Chiche és autora d’altres tres novel·les. Saturn va guanyar els premis Roman News i Rive Gauche i li va valdre a l’autora la nominació a molts altres premis. De Sarah Chiche és la primera que es tradueix al català. En espanyol s’ha publicat aquest mateix any, sota el títol Saturno, de la mà de l’editorial Gatopardo.