Una qüestió professional

Fins fa quatre dies, llegir una traducció al català d’un autor japonès volia dir (tant si l’editorial tenia el detall d’explicitar-ho com si no) accedir a un text que ens arribava a través d’una llengua interposada, que acostumava a ser el francès o l’anglès.

Ara, per sort, ja ens podem submergir en la lectura d’una novel·la de la magnitud i el magnetisme d’Una qüestió personal, del premi Nobel Kenzaburô Ôe, sabent que el trasllat s’ha fet per via directa i en mans d’un professional tan expert en la llengua i la cultura de l’original com Albert Nolla.

És prou sabut que amb aquesta qualitat no n’hi ha prou per garantir una traducció competent, i que la condició d’expert en una llengua i una cultura determinades no garanteix pas automàticament la condició de traductor fiable. Nolla, però, pertany a la selecta minoria de catalans que coneixen a fons el japonès i tot el seu embolcall històric i cultural, i al mateix temps —cosa encara més minoritària i selecta— també pertany a un subgrup dins aquest col·lectiu d’experts: el dels que posseeixen la capacitat inequívoca d’escriure en català amb pols segur, control idiomàtic i sensibilitat estilística.

Que Albert Nolla sap japonès i sap escriure en català no és pas una cosa que hàgim descobert ara, amb la lectura d’Una qüestió personal, perquè ja té un currículum prou dilatat de versions d’aquesta llengua. Només hem constatat, una vegada més, que aquest traductor té la virtut que només posseeixen els bons professionals, i que consisteix a transitar entre dos paranys —el de l’estranyesa idiomàtica que entrebanca el lector i el de la “domesticació” excessiva que li fa oblidar la distància cultural—i no perdre l’equilibri en cap moment.

Abans m’he referit al magnetisme d’aquesta novel·la de Kenzaburô Ôe, perquè és amb el poder d’un imant que m’ha enganxat la seva lectura. La barreja d’aversió i fascinació que provoca l’inefable Bird, el protagonista de la història; la violència latent, la truculència de la seva illa personal de caos i de frustracions, l’estrany atordiment que el connecta només de tant en tant amb una realitat fosca però que les seves reaccions encara enfosqueixen més… i tot això narrat en un estil tan precís com impersonal, sovint d’un laconisme descriptiu que sembla contradir —però que, precisament per això, realça encara més—la sordidesa d’allò que descriu.

Sense que sapiguem ben bé per què, aquesta novel·la té la capacitat d’incomodar-nos i fascinar-nos al mateix temps; una combinació paradoxal, i que difícilment copsaríem —o toleraríem— si no fos per l’eficàcia d’aquest vehicle lingüístic que ens l’ha fet arribar, conduït amb tanta professionalitat per Albert Nolla; un vehicle —si se’m permet una paradoxa de collita pròpia— utilitari i de luxe al mateix temps.