Una «polla jueva» no resol el passat

Algú que pertany a una nació que va voler aniquilar tota una civilització pot superar absolutament el passat nacional? Katharina Volckmer creu que no. I la protagonista de la seva primera novel·la considera que tampoc: “Aquells que hem nascut a Alemanya no podem escapar del nostre passat i posar-nos, sense més ni més, a cultivar flors alegres al jardí”. Volckmer és una jove autora alemanya que debuta en la ficció amb La cita (La Campana / Anagrama), una novel·la —un monòleg— que funciona com el dipositari de nombroses observacions sobre dues formes d’identitat: la nacional i la de gènere. La protagonista —l’única veu del relat— és una noia alemanya que (ens) parla des de la consulta del senyor Seligman, el cirurgià jueu que, durant tota la llarga peroració, li està explorant les parts íntimes (la pacient es vol sotmetre a un canvi de sexe, vol “alliberar-se de la vagina”). El subtítol del llibre és La història d’una polla jueva, que és el que desitja tenir la Sarah, la veu que parla. Katharina Volckmer conversarà amb Pol Guasch el dimarts 14 (19 h) a La Setmana del Llibre en Català (Escenari 1). El dimecres 15, l’autora es trobarà amb Anna Pazos a la Llibreria Finestres (19 h).

Volckmer és alemanya, però viu a Londres. Ha estat a la capital britànica —des de la distància— on ha pogut reflexionar assossegadament sobre el que significa ser avui alemanya. La protagonista de La cita, dèiem, també és una jove alemanya, a la trentena, que reflexiona sobre la càrrega del passat nacional. El tema de la memòria històrica, però, s’entrellaça amb una altra qüestió essencial: el canvi de sexe. Totes dues formes d’identitat avancen paral·lelament, vinculant-se, xocant. Com si l’assumpció d’una identitat nacional complexa pogués esclarir els interrogants que la pacient expressa sobre el procés de transició. Aquests interrogants, la protagonista els llança al Dr. Seligman, que, evidentment, no respon; són incerteses retòriques o autoresoltes després d’haver-les formulat. Sovint, d’una manera natural, la Sarah es mostra vulnerable, plena de dubtes. La peroració és guaridora.

El desenllaç del conflicte de la pacient, que també viu a Londres, es deixa endevinar: ni “una polla jueva”, ni un marit jueu, res pot separar els alemanys del record de l’Holocaust, per molt que s’entestin a fugir dels fantasmes. Res els permet esborrar —escapar— el passat. “Es fa una idea del que significaria per algú com jo imaginar el luxe d’un passat net, doctor Seligman?”, pensa la Sarah. “Als alemanys”, sosté Volckmer, “els agrada autoexplicar-se que han gestionat molt bé el passat, però amb un passat com el nostre mai arribarà el dia en què puguis torejar-lo. Sempre hi haurà una ferida oberta. Nosaltres, però, anem escampant autocomplaença i autosatisfacció. Tenim allò que s’anomena «la segona culpa». Després del 1945, el punt de partida és nou, però no és net. La continuació del feixisme és una realitat. Des de la reunificació d’Alemanya han mort més de dues-centes persones en mans de neonazis. El problema segueix viu, latent. Hi ha molta gent que no està segura”.

L’humor que escull Volckmer és, sovint, el de la vulgaritat. L’autora diu que necessita expressar reflexions amb imatges vulgars perquè aquestes ens són constantment presents

El to del monòleg és salvatge, descarnat. L’humor està pertot: a la superfície, als laterals i al centre de la història. La gravetat, però, també compareix, soterradament. Volckmer domina perfectament la fórmula que combina hilaritat i pensament assagístic sense caure en la ridiculesa. L’humor que escull Volckmer és, sovint, el de la vulgaritat. L’autora diu que necessita presentar i subratllar arguments amb imatges vulgars (“pornogràfiques”) perquè aquestes ens són constantment presents (a la vista i a la ment). “L’humor és un espai molt anàrquic. Crec que és una eina molt potent. He intentat que la gent rigui i després pensi què és el que fa tanta gràcia. Tinc la sensació que l’humor és molt efectiu, porta la gent a un altre nivell. Sabia que la línia era molt fina, que no et pots riure de les víctimes, però sí d’aquells que les van causar. Fa uns anys vaig veure la pel·lícula The Death of Stalin i vaig sortir marejada del cinema. Acabava de veure una obra que barrejava humor i horror d’una manera única. Em va fascinar. L’humor és molt potent, però has de saber utilitzar-lo. Fer riure a la gent a través d’un material que també faci reflexionar”, diu Volckmer.

La ironia és una altra arma de l’autora (i de la protagonista). Un dels moments d’ironia més notable és aquell en què s’equival el canvi de sexe —donar “una polla jueva” a una dona alemanya— a “un projecte de pau”. Un projecte que fins i tot podria haver estat finançat per la Unió Europea. La veu del monòleg s’expressa des del punt on es creuen la perversitat festiva i la ingenuïtat més creativa (algunes associacions d’idees són encantadorament originals i líriques). El sexe és un dels camps on la inventiva esclata amb més força: “M’agrada la idea de la positivitat del sexe. La idea del sexe positiu. De provar i no sentir vergonya o incomoditat. Intento ser més oberta, més positiva. No busco incomodar. Sempre espero que puguem arribar a un punt on ens sentim més còmodes per parlar de sexe i dels nostres cossos”. Part de la gosadia de Volckmer per escriure el que escriu descansa sobre la llengua d’escriptura: l’anglès, que no és la llengua materna. “Escriure en una llengua que has escollit és estrany i alliberador. Ho recomano. Treballes amb menys eines, no tens el coneixement ple de la llengua, però amb això arriba un altre tipus de llibertat. No busques l’adjectiu perfecte. Entres en una altra manera d’escriure, utilitzes un altre pinzell. En aquest cas, l’anglès m’ha permès expressar coses que en alemany, segurament, m’hauria incomodat expressar”. La primera edició del llibre va sortir a Fitzcarraldo Editions (The Appointment (Or, The Story of a Cock)).

Enllà dels temes centrals —les identitats—, Volckmer s’endinsa també en altres qüestions necessàriament vinculades als dos motors del relat: l’educació sexual dels adolescents, el feminisme, les fantasies sexuals, la bellesa i el cos, els traumes i tabús nacionals, la família, la por o la violència

Enllà dels temes centrals —les identitats—, Volckmer s’endinsa també en altres qüestions necessàriament vinculades als dos motors del relat: l’educació sexual dels adolescents, el feminisme, les fantasies sexuals (escórrer-se sobre retrats del Führer; entrar d’amagat a la casa de la persona desitjada i masturbar-se al seu bany…), la bellesa i el cos (“el cos que vèiem des de fora no és el cos que vèiem des de dins”), els traumes i tabús nacionals, la família, la por (“no hi ha res més íntim que la por”), la violència (“la violència és una joguina extremadament masculina”), les herències (la Sarah paga l’operació amb una part de l’herència del seu besavi, que va ser un dels vigilants de l’última estació de tren abans d’arribar a Auschwitz), etc. L’autora sap problematitzar qüestions essencials amb sentit, sense desviacions gratuïtes. El salt permanent entre temes pot implicar una de les úniques pegues de la història: un cert, aparent desordre. L’altre inconvenient seria l’explicació obtusa d’algunes observacions complexes, però aquesta és una pega menor, molt puntual. Feta la lectura de La cita, un desitja dues coses: rebre aviat la pròxima obra de Volckmer —encara inèdita— per veure com avança una carrera que pot ser prometedora i poder assistir a la representació teatral d’aquest monòleg tan complet, amb tants camins urgents a l’interior; és una obra plenament dramatitzable. I és, és clar, un debut convincent, molt satisfactori; Volckmer arriba lluny.