Una obra realista

Cansat de la ficció fabuladora i estèril, l’escriptor de mitjana edat decideix escriure una obra realista. Però no una obra realista qualsevol, una obra realista fins a les últimes conseqüències. Quan s’hi posa, s’hi posa. Així que, a dos quarts i mig d’onze, comença a descriure el que va fer ahir (de quin altre aspecte de la vida pot tenir més informació, sinó és d’ell mateix i de la seva existència?). Amb una minuciositat i rigor notarial, detalla l’hora precisa en què es va despertar, quants cops va ajornar l’alarma del despertador (quina emissora sonava; quin locutor enraonava), quantes passes va fer fins arribar a la dutxa –enmig, gairebé se li oblida, els cops que va badallar i com va sotjar el mòbil només dreçar-se, un costum que no pot evitar–, els graus de temperatura de l’aigua, la textura cruixent de la torrada que va esmorzar i la sortida que, en acabat, va fer per esbargir-se. Després, les vegades que va dir bon dia als veïns que es trobava pel carrer (viu en un poble de muntanya, i tothom li torna la salutació), quants cotxes (i de quin color) va veure passar fins la a vora del riu i com, un cop allà, va donar un cop de peu a una pedra que va rebotar contra un arbre. No sembla que tot allò tingui un gran interès, però no hem vingut aquí a crear interès, es referma, sinó a ser realistes. Per tant, ratlla els fulls acabats d’escriure i hi afegeix l’angle amb el que va prémer el botó del despertador, l’expressió individual de cada veí en el moment de tornar-li la salutació o quina trajectòria mil·limètrica va fer la pedra quan va rebotre a l’arbre, a quina velocitat en va sortir expel·lida o en quina posició va quedar, a la fi, en deturar el moviment. Abans d’anar a dormir, deixa una llibreta a la tauleta de nit, per si recorda el que ha somniat només despertar. Al dia següent, manté l’estratègia. Comença a descriure les mateixes accions rutinàries (el pa d’ahir estava una mica menys cruixent que el d’abans d’ahir, la temperatura de l’aigua un pèl menys calenta), fins que es planta al moment en què va començar a escriure: a dos quarts i mig d’onze. Què ha de fer ara? Ha d’esmentar amb una frase que va escriure el que va fer el dia anterior i ja està? Ha de comptabilitzar els segons que hi va dedicar? Ha de fer un inventari dels noms, pronoms, articles i verbs utilitzats? Però cap d’aquestes opcions és prou realista en relació al màxim de realista que s’ha proposat ser. Així, doncs, torna a escriure, paraula per paraula, punt per punt, el mateix que va escriure ahir: la textura de la torrada del primer dia (més cruixent que la d’ahir), les vegades que va dir bon dia (i l’expressió de cada vilatà) o el cop de peu que va ventar a una pedra i la velocitat amb què va sortir repel·lida de l’arbre. En acabat, constata que s’ha fet de nit. Se’n va a dormir i a l’endemà hi torna. I quan són dos quarts i mig d’onze, ensopega indefugiblement amb el mateix dilema del dia anterior. Però aquest cop ja no hi ha alternativa. Per fer-ho al màxim de realista, torna a escriure el que va escriure que va escriure el dia anterior. I a l’endemà, escriu el que va escriure que va escriure que va escriure. I així un dia rere l’altre. Atrapat en aquesta roda infinita, deixa de sortir a passejar, deixa de parlar amb els veïns i fins i tot deixa de menjar. No pot fer res perquè fer alguna cosa voldria dir haver d’escriure-la i això li resta temps del que compta ara: continuar escrivint el que va escriure que va escriure un dia que, a hores d’ara, ja li queda molt llunyà. Com si l’hagués viscut una altra persona.