Una formiga es mor i, mentre mor, pensa: «El món mor».

El títol de l’article és una faula d’Italo Svevo, autor italià conegut pel seu llibre La consciència de Zeno (1923) que va començar escrivint contes i faules. En trobem una selecció a Vi generós (Comanegra), un recull que pren el nom d’un relat que sembla anticipar, precisament, la novel·la de Zeno. Amb un to distanciat, fred i irònic, Svevo perfila la psicologia dels seus personatges a través de les anècdotes que ens expliquen. Els personatges comparteixen una sensació d’aïllament i d’incomprensió que increpa el lector a qüestionar-se el sentit de les convencions socials i humanes, alhora que dubta del sentit comú dels personatges.

La lluita i La tribu es riuen d’algunes pràctiques humanes des de personatges que en demostren l’egoisme individualista. Un poeta incomprès lluita per conquerir una noia que ni tan sols és “qui havia suscitat aquest amor, sinó que es tractava d’un vell amor que ara abocava sobre una dona”. Un membre d’una tribu se’n va a buscar models civilitzats i es corromp amb l’individualisme de la ideologia del progrés, basat en la promesa de felicitat i alliberament situada en un futur que mai no arriba.

El tercer dels contes, L’assassinat de Via Belpoggio, sembla un diàleg amb Crim i càstig de Dostoievski. El personatge, aparentment més fred i distant que Raskòlnikov, comet el crim amb molta menys premeditació. Quasi per casualitat, però, va seguint els passos de Raskòlnikov; decideix fugir, però al final no ho fa, decideix quedar-se a casa, però va a la taverna, decideix mostrar-se normal, i desperta sospites, i decideix no confessar… Ni tan sols tenia previst matar per diners, però se li havia acudit i “es meravellava perquè aquella idea, tot i no ser encara una resolució, li havia donat l’energia necessària per propinar aquell cop formidable”.

El quart i el cinquè contes exploren el món animal. L’Argo i el seu amo explica el pretès aprenentatge del protagonista –una mena de Hans Castorp (de La muntanya màgica) ridiculitzat– del llenguatge del gos: “l’Argo havia d’aprendre la meva llengua o jo la seva! Com era previsible, per les lliçons mútues que ens impartíem, qui va aprendre més va ser el més evolucionat”. L’home, orgullós, transcriu les “comunicacions” dels últims dies de la mascota a un llenguatge humà que ens fa sospitar; ens recorda el que diu Wittgenstein a la frase famosa: “Si un lleó pogués parlar, no ens entendríem”. També caldria veure si els humans som capaços d’entendre’ns, malgrat parlar el mateix llenguatge…

A La mare, el pollet protagonista pren una consciència humana que el portarà a buscar l’element que li manca, la mare. “Mare”, per ell, és sols un nom, un concepte; la construcció lingüística imaginària de la mare que no té el porta a buscar omplir el buit per acabar, indefectiblement, sentint-se rebutjat. El relat permet una lectura fortament psicoanalítica amb la inscripció lacanianadel pollet en el simbòlic –el llenguatge– i el naixement del desig com una manca. L’objecte de desig és, precisament, la mare, tan important per Lacan en la infantesa del nen i la seva entrada al simbòlic. La pèrdua de la innocència causada pel llenguatge humà, l’estupidesa dels clixés i les convencions, i tot un seguit de tòpics sobre l’egoisme i la manca d’empatia són temes recurrents en les faules de Svevo.

L’estil, que Marina Laboreo reprodueix afinadament, és poc recarregat de retòrica. Les frases, sovint d’una simplicitat buscada, fan transparent l’absurditat de moltes convencions humanes que se solen justificar des d’elaboracions retòriques buides. L’italià de Svevo és característic, a part de la mescla de registres i la llibertat expressiva, pel fet de ser una llengua escollida políticament i literària; els seus idiomes materns eren el triestí i l’alemany. Això el porta a buscar solucions molt particulars al panorama literari italià.

En tots els contes hi ha un indirecte lliure sec i humorístic que sembla desbocar-se a l’últim conte, Vi generós. El protagonista, un vell amargat que es passa amb el vi, té un somni kafkià que el porta a replantejar-se la vida: “No era la meva vida, la vida del somni, i no era jo el que remenava el cul i que, per salvar-se a si mateix, estava disposat a immolar la seva filla”. Aquesta frase ens recorda el que Ettore Schmitz (escriptor rere el pseudònim de Svevo) deia de La consciència de Zeno, que per ell era “una autobiografia, però no pas la meva”.

Francesco Ardolino i Maria Callís encapçalen el llibre amb un pròleg i un epíleg que situen acuradament Svevo, aquest autor conegut per la seva capacitat de creació de personatges freudians i per haver estat un alumne reconegut de Joyce, però la singularitat del qual no podem simplificar rere aquests dos trets.

Svevo, molt admirat per Claudio Magris (que l’equipara a Joyce), va crear en la seva literatura un llenguatge, un estil psicològic i una posició dissident molt personals. Nascut al Trieste austrohongarès, va aprofitar la convergència de llenguatges i cultures per denunciar convencions solidificades en la llengua literària italiana i en la societat que l’envoltava. Les seves obres anticipen problemes que es s’han fet evidents amb el capitalisme avançat; per això, i per altres motius, encara el llegim avui.

La lectura de l’antologia ens convida, de manera distesa, a deixar de “remenar el cul”, a pensar en els altres, i a riure’ns de nosaltres mateixos amb un got de vi generós.